Resultats de la cerca

Doctorat per la Universitat de Nova York el 1944, s’especialitzà en física nuclear En 1944-59 treballà al laboratori de Los Álamos i en 1966-88 fou professor a la Universitat de Califòrnia, on fou cap del departament de física 1966-74 Membre de l’Acadèmia de Ciències dels EUA, rebé nombrosos guardons per les seves contribucions El 1995 li fou atorgat el premi Nobel de física pel descobriment de les partícules subatòmiques neutrí i tau, que compartí amb MPerl

És autor de diverses obres professionals, especialment sobre les febres d’Alcúdia Publicà també les novelles històriques La perla de Alcúdia 1854, sobre el setge d’aquesta ciutat pels agermanats, seguida per una història contemporània d’Alcúdia, Un demócrata alcudiano del siglo XVI 1862 i Destrucción de Pollentia 1863

La seva poesia, d’estil simbolista, palesa influències de Mallarmé Cal destacar-ne els reculls Poèmes et poésies 1886-93, La clarté de vie 1897, L’amour sacré 1903, Le domaine royal 1923 i Le livre des reines 1925

Debutà cap al 1861, i actuà habitualment a Barcelona en teatre català El 1867 actuà amb Carlota de Mena al Teatre Odeon de Barcelona Més tard passà al Romea S'especialitzà en la interpretació de personatges sinistres, dolents, traïdors, etc El 1887 participà en l’estrena de Batalla de reines , de Frederic Soler

Casada el 1475 amb Maties I d’Hongria, introduí la influència cultural italiana a la cort d’aquest país Mort Maties I, s’oposà a la successió del fill natural d’aquest, Joan, i defensà la candidatura de Ladislau VII de Bohèmia, amb el qual es casà 1490 Consolidat rei d’Hongria, Ladislau procurà l’anullació del matrimoni, concedida pel papa Alexandre VI el 1500 Beatriu tornà a Nàpols i, amb les sobiranes vídues de Nàpols i de Milà les Tristes Reines , visqué en un ambient cortesà i humanístic

Residí des de dotze anys a València, on formà part de l’Ateneu Científic i Literari Comerciant afeccionat a la literatura, publicà en castellà el seu primer llibre de poemes, Flores sin aroma 1872 Fou un dels fundadors de Lo Rat Penat 1878 i de l’Ateneu Mercantil 1879 Obtingué la flor natural pel poema La dona valenciana als Jocs Florals del 1885 d’aquella entitat i dedicà diverses composicions a les reines de la festa Pòstumament hom aplegà la seva obra poètica a Poesies 1900, amb pròleg de Llorente i diversos escrits d’homenatge, i a “Lectura Popular” 1916

El 1552 fou casada amb el seu cosí germà el príncep hereu Joan de Portugal, fill de Joan III Vídua el 1554, tornà a Castella i fou nomenada lloctinent general de les corones de Catalunya-Aragó i Castella-Lleó durant l’absència del seu pare i del seu germà Felip 1554-59, i donà minucioses instruccions al lloctinent de Catalunya García Álvarez de Toledo Fou també consellera i amiga de les reines Isabel de França i Anna d’Àustria, cunyades seves D’una gran i severa religiositat, fundà, aconsellada per Francesc de Borja, duc de Gandia, el convent de Las Descalzas Reales, a Madrid, on fou soterrada

Els seus treballs giren al voltant de temes sobre el gènere, la sexualitat i el cos humà En contrast amb molts altres artistes conceptuals, la seva obra transmet una sensació de felicitat i senzillesa gairebé infantils Es donà a conèixer gràcies a Pickelporno 1992, un treball sobre el cos femení i l’excitació sexual Entre el 1994 i el 1998 fou membre del grup performàtic Les Reines Prochaines El 1997 participà en la Biennal de Venècia, on fou premiada amb el Premi 2000 L’any 2010 exposà a la Fundació Miró de Barcelona les seves deu darreres videoinstallacions, com a part del premi Joan Miró…

Ha cursat estudis de geografia i història Ha publicat les narracions Francesc Viadiu o La discreció d’un heroi premi Crida als Escriptors Joves Serra d’Or 1992, El cor dels enemics premi Baltasar Porcel, d’Andratx, 1994 i Històries fora de manual 1995, i les novelles L’espòs infernal 1990, Amors maleïts 1992, El comprador 1994, Madame Guignol 1995, premi Ciutat d’Eivissa 1994, Els capvespres de l’heroi 1995, Reines i peons 1996, premi Ciutat d’Alzira 1995, El misteri de Berlín 1997, premi Sant Jordi 1996, La compassió del dimoni 1999, premi Joanot Martorell 1998, La segona mort de Shakespeare…

Professor de l’Escola Superior d’Art Dramàtic de l’Institut del Teatre, dirigí, entre d’altres, els muntatges teatrals  El castigo sin venganza 1955, de Lope de Vega  El fiscal Requesens 1961, de Josep M de Sagarra  La torre i el galliner 1970, de Vittirio Calvino  Les alegres casades de Windsor 1972 i Hamlet 1976, de Shakespeare  La viuda trapella 1981, de Carlo Goldoni i  Batalla de reines 1984, de Frederic Soler Destacà com a director i realitzador d’adaptacions teatrals per a la televisió, com ara els programes Teatro catalán 1971-74, Lletres catalanes 1974-79, Teatro Club 1976-77,…