Resultats de la cerca

Fou un dels fundadors del Mercure de France Autor d’estil sec i punyent, amb un humor sovint cru i realista, escriví nombroses obres, entre elles Poil de carotte 1894, Histoires naturelles 1896, La maîtresse 1896 i Ragotte 1898 Escriví també peces teatrals de notable èxit, com Le plaisir de rompre 1897, La bigote 1909, algunes inspirades en les novelles, com Poil de carotte 1900 i Monsieur Vernet 1903

Debutà com a cantant a l’orquestra de Raymond Legrand Aconseguí de crear un estil propi, entre realista i fantasiós i actuà també amb gran èxit al teatre, en revistes musicals, operetes, etc Publicà més de cinquanta discs Com a actriu, destacà sobretot en el paper protagonista d’ Irma la douce , obra teatral que interpretà durant una dècada, i actuà en una quinzena de pellícules i telefilms Rebé, entre d’altres, el premi de l’Acadèmia Charles Cros, el premi Georges Brassens, el Gran premi del president de la República i la Legió d’Honor, entre d’altres Publicà les autobiografies Raconte-moi…

Succeí el seu pare el 1128 i, aprofitant la seva joventut, el seu senyor i cosí, el comte d’Empúries Ponç II, intentà de desposseir-lo Però Berenguer Renard fou ajudat pel comte de Barcelona Ramon Berenguer III i pel bisbe de Girona Ponç II hagué de restituir-li els béns usurpats

Es formà a Espanya, i des del 1852 s’establí a París com a professor de guitarra, on se’l comparà a F Sor i a D Aguado, del qual fou considerat un continuador Compongué diverses obres, entre les quals destaquen l’òpera en quatre actes Roger de Flor i diverses obres per a guitarra, com ara Melodies pour guitarre et chant Redactà el tractat pedagògic Méthode de guitarre 1890, que tingué molta acceptació, en el qual intentà aplicar alguns dels principis de l’escola francesa de violí a la tècnica guitarrística

Compongué algunes obres per a guitarra 10 Mélodies pour guitare et chant , etc i l’òpera Roger de Flor , i escriví Méthode de guitare 1890

Vida i obra Germà de Joan Baptista Renard de Saint-Malo Atret, primer, pels errors que llegí en el diccionari epigràfic francès Gallia christiana ,i interessat a rectificar-los, s’inicià en la història amb un episcopologi de la diòcesi nord-catalana d’Elna Investigador metòdic de l’antiguitat d’aquest territori, començà a escorcollar sobretot les fonts eclesiàstiques a la recerca de documents que li permetessin publicar amb proves definitives sempre escriví en francès Afectat per una malaltia que el matà prematurament, malgrat el seu rigor i la seva intuïció, sovint no pogué fer…

Estudià a Perpinyà amb Jaubert, Racine i Laborie Fou subprefecte de Ceret fins el 1830 Investigà els registres notarials i recollí una gran quantitat de documents d’interès històric Publicà nombrosos texts en el Publicateur sobre els bisbes d’Elna i monografies sobre Tuïr, el Voló, Ceret, Argelers i Prats de Molló Estudià també el comerç rossellonès durant l’edat mitjana Deixà un gran nombre de manuscrits Collaborà amb ell el seu germà Jaume Renard de Saint-Maló Perpinyà 1784 — 1834, que s’ocupà especialment de l’antiga via Domitiana

Germà gran de Jaume Renard de Saint-Malo Fill de la burgesia honrada de Perpinyà, feu estudis brillants a l’escola central de la vila, però es retirà durant el període napoleònic Durant la restauració borbònica de Lluís XVIII, fou nomenat sostprefecte de Ceret, responsabilitat que l’ocupà durant quinze anys En aquest càrrec, protegí localment les monarquies francesa i espanyola dels atacs liberals Legitimista, fou rellevat de la funció el 1830, i des de llavors es dedicà totalment a l’estudi històric Feu una gran recerca arxivística, i fou pioner en l’ús de la documentació dels…

Sembla que pot ésser identificat amb un Berenguer Renard de Carmençó, documentat a Girona el 1072 El succeí el seu fill Dalmau Berenguer, vescomte de Rocabertí

Fill de GuillemI de Montcada o de Muntanyola Prengué definitivament el cognom de Montcada, per heretar del seu pare la guarda d’aquest castell També heretà el castell de Vacarisses i el de Muntanyola, aquest en indivís amb els seus germans Bernat i Renard de Sarroca Des del 1046 fins a la seva mort estigué al servei del comte de Barcelona