Resultats de la cerca

Estudià al Conservatorio di Santa Maria di Loreto de Nàpols i el 1756 estrenà la seva primera òpera Le deluse accortezze a Roma, ciutat on visqué fins el 1763 Es traslladà a Londres, on desenvolupà una intensa activitat com a compositor d’òpera i música instrumental i organitzador de concerts, i també ocupà el càrrec de director del King’s Theatre la temporada 1775-76 Conegué JCh Bach, de qui fou mestre i collaborador Encara que M Vento experimentà un notable èxit de públic per les seves òperes, a Anglaterra foren molt valorades les seves lessons sonates per a clavicèmbal amb…

S’inicià com a infant cantor a la capella de la cort bavaresa de Munic, on s’estigué entre el 1556 i el 1559 Després, durant uns quants anys, estudià orgue amb Claudio Merulo a Venècia Retornà a Munic per ocupar el càrrec d’organista de la cort Cap al 1568 exercí durant algun temps com a mestre de capella a la cort del príncep hereu a Landshut Posteriorment tornà de nou a Munic Se n’han conservat algunes misses, més de setanta motets, diversos madrigals i més d’un centenar de lieder en alemany, tant profans com religiosos En aquest darrer àmbit, que inclou el més interessant de la seva…

És autor de narracions, com I nostri simili 1932, i de novelles, entre elles La rosa rossa 1937, Le trincee 1942, L’onda dell’incrociatore 1947, Amor militare 1955, Il cavallo Tripoli 1956, La calda vita 1958 i I giochi di Norma 1964, totes amb un tema dominant l’anàlisi psicològica dels anys entre la infància i l’adolescència Pòstumament aparegué el recull poètic A sole e al vento 1970

Es destacà com a pianista, i des del 1956 fou catedràtic de composició a Trieste Autor d’obres d’estil postromàntic, tendí a l’impressionisme, i incorporà en la seva obra elements contemporanis Destacà amb les òperes Allamistakeo 1954 i Un intervento notturno 1957 Compongué també cançons i música de cambra i simfònica, de la qual cal esmentar Invenzione-Memorie di Fiemme 1966 i Discorso del vento 1968

Fou un dels fundadors del neorealisme A més dels seus Poemas complejos 1958, cal destacar els volums de contes Aldeia nova 1942, O Fogo e as cinzas 1951, Um anjo no trapézio 1968 i Tempo de solidão 1973, i les novelles Cerromaior 1943 i Seara de vento 1958, sobre la vida dels camperols pobres de l’Alentejo, la darrera amb successives edicions i adaptacions al teatre i al cinema

Iniciat en l’avantguardisme O vento segrel , 1932, el contingut de la seva obra se centrà posteriorment en el saudosismo , entorn, principalment, de l’obsessió de la mort Isa folla que vai polo rio 1954, Alén 1962, Servidume da treva 1965 Residí a Barcelona, i traduí al gallec diversos poetes catalans També escriví, en castellà, alguns contes i les biografies Ali Bey 1943, El papa Luna 1944 i Fray Junípero Serra 1949

Autodidacte, s’estrenà el 1932 amb el volum de contes Fantoches Visqué alguns anys als Estats Units, primer com a professor a Berkeley, després com a director del Departament d’Afers Culturals de la Unió Pan-Americana La crítica és unànime en considerar O Tempo e o Vento 7 volums, 1949-63 com la seva millor obra Altres obres remarcables són Clarissa 1933, Olhai os lírios do campo 1938, O prisioneiro 1967 i Incidente em Antares 1971

Rebé les influències de Noriega Varela i Teixeira de Pascoães El seu primer llibre, Señardá 1930, denota ja una fina sensibilitat, però és a Corazón ao vento 1933 on es manifesta vigorosament la seva personalitat A Cómaros 1947, De día a día 1960 i Lanza de soledá i Nénias 1961 domina la preocupació de la mort Són notables les seves versions gallegues dels clàssics Horaci, Tibul, Teòcrit i Plató Deixà inèdit un diccionari de la llengua gallega

Emigrà a Cuba, on publicà No desterro 1913 i Vento mareiro 1915, amb els quals s’inicià en la poesia d’intenció política i social Tornà a Galícia el 1915, i publicà Da terra asoballada 1917 La seva obra posterior rebé la influència del Modernisme i s’inspirà en els mites cèltics Reuní en A rosa de cen follas 1927 la seva lírica amorosa, i a Camiños no tempo 1949 la seva poesia liriconarrativa El 1958 publicà el poema Samos Conreà també el teatre, amb A man da santiña 1920 i O Mariscal 1926, escrita en collaboració amb AVillar Ponte

Superà els plantejaments purament tècnics de la Nova Narrativa Galega, propers a l’objectivisme francès, i inserí les fórmules d’avantguarda a un retorn al realisme molt lligat a Galícia Publicà, entre d’altres, Vento Ferido 1967, Cambio en tres 1969, Xoguetes pra un tempo prohibido 1975, Os escuros soños de Clío 1979, Ilustrísima 1980, Os mortos daquel verán 1987, Deus sentado nun sillón 1996, A vida de Anxel Fole 1996, Anxel Fole escolma de textos 1997, Xoguets para un tempo prohibido 1997, A vida o Padre Sarmiento 2002 i, pòstumament, O sol do veran 2003, premi de la Crítica