Resultats de la cerca

La branca de Lleida adquirí una certa importància amb Tomàs de Santcliment mort després del 1292, que comprà el 1249 a Guillem de Cardona el castell d’Alcarràs Segrià i rebé potestat del rei, com a recompensa de la seva participació a la campanya de València, sobre els castells d’Albalat de Cinca, Maldà i Maldanell Urgell Al segle XIV els Santcliment residien al carrer Major de Lleida i posseïen, a més de la senyoria d’Alcarràs i Montagut, Sarroca de Lleida, Llardecans, Vilanova de Remolins i grans latifundis a Flix i la Palma Ribera d’Ebre, aquests darrers venuts a la ciutat de Barcelona el…

Bé que ja als segles XII i XIII hom troba alguns Margarit — Pere Margarit 1145 i Guillem Guerau Margarit 1150, templers, Berenguer Margarit segle XII, cavaller de l’Hospital, Vicenç Margarit , que acompanyà Jaume I a la conquesta de València—, no fou fins el 1346 que aparegué un membre pertanyent amb seguretat a aquest llinatge Bernat I Margarit mort el 1366, ciutadà, que posseïa, al barri del Mercadal de Girona, una ferreria, i diversos béns a la parròquia de Sant Gregori, a la qual els seus successors restaren íntimament vinculats fou reboster de l’infant Joan Un probable germà seu,…

La família s’extingí amb la seva besneta, muller de Pere Francesc de Bou, i el títol passà a aquesta família, establerta a França

El cavaller Roger de Lauria fou amic i servidor del rei Manfred I de Sicília, i sembla que morí a la batalla de Benevent 1266 La seva muller, Bella d’Amichi , dama de la infanta Constança, fou senyora de la vall de Seta, al Regne de València vivia encara el 1279 Llur fill, l’almirall Roger de Lauria , dit en català Roger de Lloria, heretà les possessions familiars valencianes i italianes Foren fills seus del primer enllaç Beatriu de Lloria i Lancia mare d’ Alfons Roger de Lloria , Jofredina de Lloria i Lancia, Hilària de Lloria i Lancia morta després del 1337, senyora de la baronia de Lauria…

La seva filiació autèntica comença amb Jaume I de Vallgornera mort vers el 1271, senyor inferior del dit castell, el qual es casà amb Sibilla de Vilallonga, senyora de Vilanova d’Avall, al Rosselló Foren pares de Simó de Vallgornera i de Vilallonga , el fill segon del qual formà la línia dels barons de Vicari i Goderano, a Sicília, i l’hereu Jaume II de Vallgornera i de Blanes mort vers el 1370 continuà la línia primogènita , que prosseguí el seu fill Francesc I de Vallgornera i de Castellbell , el qual heretà del seu germà tercer, Vidal de Vallgornera i de Castellbell mort vers el 1421, les…

Erigit al segle VI com a desmembració de la diòcesi de Narbona, el primer bisbe conegut és Domne Als concilis de Toledo i de Narbona consten cinc bisbes d’Elna entre el 571 i el 683 Després d’un segle de silenci, a causa de la invasió àrab, la successió episcopal és represa amb Venedari Des del segle IX el bisbat comprenia el Conflent, el Vallespir i el Rosselló al segle XI es dividí en tres ardiaconats el del Rosselló, o gran ardiaconat, el del Vallespir i el del Conflent A l’època carolíngia, diversos preceptes afavoriren l’establiment de comunitats monàstiques, sovint procedents del sud…

El membre més reculat que hom troba és Ponç d’Oms , que vivia el 1011 encara que la tradició familiar els feia descendir d’un fill del rei visigot Ataülf Descendent seu seria Bernat I d’Oms mort després del 1251, senyor d’Oms, de la filla del qual i del senyor d’Orla nasqué Arnau I d’Oms , dit també de Montescot mort vers el 1260, senyor d’Oms, Orla i Montescot, que fou autoritzat pel rei 1250 a contruir un castell al lloc de Calmella Tingué dos fills, el petit dels quals, Berenguer, formà la línia de Calmella, i el gran, Bernat II d’Oms mort després del 1279, continuà la línia primogènita…

En l’actualitat comprèn íntegrament la comarca d’Osona, el Moianès i el Lluçanès, la major part de les del Ripollès, el Bages i Anoia i part de les de la Selva, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental, el Berguedà i la Garrotxa Els primers límits del bisbat foren fixats en una butlla del papa Benet VII del 978 i en l’acta de consagració de la catedral de Vic del 1038 en tots dos documents els límits resten imprecisos en arribar a l’Anoia segons el segon arriben fins al Segre, on faltava encara de reorganitzar la part de la Segarra i de l’Urgell Vers el 1150 arribà a la plena extensió per…