Resultats de la cerca
Es mostren 9 resultats
Crescenzi
Llinatge romà.
L’estirp fou un tal Crescenzio segle X cal destacar-ne Giovanni Crescenzi , bisbe de Narni, elegit papa amb el nom de Joan XIII Al segle XI es formaren dues línies, la de Stefano Crescenzi que s’extingí aviat, i la d' Ottaviano Crescenzi patricis de la Sabina, a la qual pertangué Giovanni Crescenzi , que fou l’antipapa Silvestre III
Pierleoni
Antiga família noble romana.
El cognom prové de Pietro di Leoni segle XI, el qual prestà ajut financer al papa durant la lluita de les Investidures El seu fill Leone ajudà Ildebrando di Soana a esdevenir papa Gregori VII El net de Leone, Pietro, fou elegit antipapa Anaclet II, 1130-38 Els germans d’aquest participaren en el motí popular contra el papa Luci II 1143 La família restà influent almenys fins al segle XV Cap al segle XIV s’hi originaren les branques de Città di Castello i Matelica
Despenser
Llinatge baronial anglès que sembla que prengué aquest nom de l’ofici de dispensator (senescal) dels comtes de Chester.
En foren els membres més destacats Hugh Le Despenser I ~1223 — 1265, que assolí un paper important en l’afrontament dels barons 1258 contra Enric III i morí en la batalla d’Evesham des del 1260 ocupà el càrrec de justicier d’Anglaterra El seu fill Hugh Le Despenser II 1261 — Bristol 1326, dit el Vell , fou convocat com a baró al parlament del 1295 Fou ambaixador d’Eduard I davant del papa i un dels pocs que el 1308 defensaren Piers Gaveston, amant d’Eduard II, el qual succeí com a primer conseller del rei el 1322 fou creat comte de Winchester durant la rebellió de la reina Isabel anà a…
concili II del Laterà
Desè concili ecumènic (1139), convocat per Innocenci II per posar fi al cisma de l’antipapa Anaclet.
Condemnà alguns moviments d’espirituals
concili III del Laterà
Onzè concili ecumènic (1179), convocat per Alexandre III per posar fi al cisma de l’antipapa Calixt III.
Dictà normes sobre l’elecció del papa, condemnà el catarisme i ratificà la pau amb Frederic I Barba-roja Per primera vegada hom coneix el nom dels 291 pares que hi assistiren
Crònica de Sicília
Historiografia catalana
El Chronicon Siculum o Chronicon Siciliae, també conegut amb el títol d’Anònim Palermità, constitueix, juntament amb les cròniques de Bartolomeo de Neocastro, Nicolò Speciale i Michele da Piazza, una de les peces clau de la historiografia siciliana medieval.
Desenvolupament enciclopèdic L’obra, escrita per iniciativa de la cort catalana, fou traduïda al català pels volts del 1380, ja que es conserva l’ordre 5 febrer de 1381 de Pere III el Cerimoniós de pagar els treballs de traducció a Guillem Nicolau, capellà reial, que més endavant traduí, també per a la cort, les Heroides o Epistoles d’Ovidi La Crònica de Sicília gaudí d’àmplia difusió arreu dels territoris de la monarquia catalanoaragonesa, i al s XVI la feu servir el cronista Jerónimo Zurita per a la redacció dels seus Anales de la Corona de Aragón L’original llatí fou editat per primera…
Clermont-Tonnerre
Llinatge feudal francès l’estirp del qual és Sibaud
(1080), senyor i baró de Clermont-en-Viennois (Delfinat), defensor del papa Calixt II contra l’antipapa Gregori VIII.
Els seus membres foren grans mestres hereditaris del Delfinat i vescomtes de Clermont-en-Trièves des del 1340 Bernardin de Clermont fou fet vescomte de Tallart 1494 i adquirí, més tard 1540, el comtat de Tonnerre pel seu matrimoni 1496 amb l’hereva Anne d’Husson Llur fill, Antoine de Clermont-Tonnerre , obtingué 1547 l’erecció de la baronia de Clermont-en-Viennois en comtat El 1571 els comtats de Clermont i de Tonnerre foren erigits en ducat-paria, que no fou registrat al parlament fins el 1775, a favor de Gaspar de Clermont-Tonnerre mort el 1781, vuitè comte de Clermont i mariscal de França…
lluita de les Investidures
Nom amb què hom designa la sèrie d’incidents esdevinguts entre els papes i alguns reis, i principalment l’emperador, des del 1073 (primera excomunió d’Enric IV pel fet que volgué mantenir el seu investit, Godofred, en contra d’Ató, elegit canònicament) fins al 1122 (concordat de Worms).
Precedida per tot un corrent reformista contra el nicolaisme i la simonia , la lluita cristallitzà entorn del principi de la llibertat de l’Església enfront de les investidures atorgades, en relació amb béns eclesiàstics, pels senyors feudals i, sobretot, per l’emperador, que seguia el sistema institucional otonià Així, Gregori VII, en el sínode quaresmal del 1075, prohibí tota investidura de bisbats, abadies i parròquies, renovant decrets anteriors respecte a això L’emperador Enric IV, en la dieta de Worms, apellà al seu caràcter de patricius romanorum i intimà fins i tot la renúncia al papa…
Església catòlica
Representació idealitzada d’una església preromànica, segons una il·lustració del Beatus de Torí de la catedral de Girona
© Fototeca.cat
Església constituïda institucionalment entorn del papa i que proclama, enfront de la Reforma, d’haver mantingut la successió apostòlica i alhora, enfront de les Esglésies Orientals, la primacia i autoritat de la seu de Roma sobre totes les altres seus apostòliques.
La seva història és comuna, durant segles, amb la història de les Esglésies d’Orient i, durant més segles encara, amb les Esglésies sorgides de la Reforma A partir dels distanciaments mutus la història de cadascuna es particularitza Però cada Església pot escriure la seva història des dels orígens del cristianisme La història Els orígens El primer camp d’expansió de l’Església fou la comunitat jueva i, a partir del 43, els gentils La conversió de Pau, el 38, li donà un dels apòstols i militants més actius Les idees cristianes començaren a topar amb el judaisme oficial arran de la predicació…