Resultats de la cerca
Es mostren 25 resultats
epístola a Diognet
Discurs apologètic (s II), escrit en grec.
Presenta una ànima pagana que reflexiona sobre la religió cristiana D’autor i destinatari desconeguts, hom li ha atribuït caràcter apostòlic en creure-la escrita a Atenes per un deixeble dels apòstols Hom l’ha identificada amb l' Apologia que el bisbe Quadrat presentà a l’emperador Adrià N'hi ha una versió catalana
Reial Acadèmia d’Agricultura de Lleida
Agronomia
Institució fundada vers l’any 1763 pel corregidor de Lleida Procope François de Bassecourt, baró de Maials, que en fou el president.
Tenia per objecte l’experimentació agrícola en terres comunals sotmeses al projecte de repartiment previst pel rei el 1758 Les iniciatives per a artigar dutes a terme durant aquest any per la confraria de llauradors de Lleida al marge d’aquesta institució fan creure que la seva acció no fou gaire eficaç Sembla que l’acadèmia deixà d’existir amb la mort del baró de Maials, esdevinguda el 1765
Vedānta
Darrer dels grans sistemes filosòfics ortodoxos del bramanisme (darśana), conegut també com a Uttara Mīmāṃsā (‘hermenèutica suprema’), per oposició al Mīmāṃsā, per tal com se centra en l’aspecte sapiencial dels Vedes.
Formulat en el Vedāntasūtra de Bādarāyaṇa , sosté la identitat de l’home atman i del real o absolut brahman , identitat que hom copsa no pas pel coneixement lògic tarka, sinó per una intuïció directa jñāna , tal com afirmen els Upaniṣad El món fenomènic, resultat de la illusió māyā , no té una existència separada creure en aquesta realitat a part genera el cicle de les reencarnacions sansāra Interpretacions diverses de l’inici del Vedānta-sūtra han generat formulacions filosòfiques tan oposades com l' advaita no-dualisme de Saṅkara , el viśiṣtadvaita nodualisme qualificat…
Otel·lo

Donald Sinden en el paper d’Otel·lo
© Corel
Tragèdia de William Shakespeare.
El personatge central, Otello, assassina per motius de gelosia la seva muller Desdèmona, en la qual tenia dipositada una confiança absoluta que perd, bruscament, davant les pèrfides insinuacions de Iago Hom assisteix, doncs, al canvi que una ànima noble i un esperit valerós, quasi llegendari, experimenta pel fet de creure fatalment el calumniador, i també al final inevitable —el suïcidi estoic, amb clares influències senequistes— que l’error d’aquesta creença cega comporta Obra molt celebrada, ha inspirat altres drames teatrals els de Jean-François Ducis, del 1792, i d’Alfred de Vigny, Le…
Scipió i Aníbal
Literatura catalana
Traducció de l’Africa de Francesco Petrarca, feta per Antoni Canals entre els anys 1399 i 1410, i dedicada a Alfons, duc de Gandia.
Desenvolupament enciclopèdic Al pròleg, Canals menteix en assegurar que tradueix dels Ab urbe condita de Tit Livi, lectura de moda en els cercles cortesans del moment Reclamat per un públic laic encuriosit per obres llatines de temàtica cavalleresca i clàssica que no podien entendre a la perfecció, el traductor vulgaritzà el colloqui que tingueren els dos generals protagonistes abans de la batalla de Zama, la mateixa batalla i la fi de la vida d’Aníbal amb el seu suïcidi exemplar, i ofereix una reflexió moral sobre la variabilitat de la fortuna i la necessitat de creure en la providència…
Crespí
Família d’il·luminadors valencians (s. XIV-XVI).
Domènec Crespí — València 1437/38, documentat des del 1383, treballà per a Pere el Cerimoniós, per a la catedral de València, etc Illuminà, en un estil encara arcaïtzant, el Llibre del consolat de mar ~1408-12, Arxiu Municipal de València hom ha relacionat el seu estil amb l' Aureum Opus ~1354-91, Arxiu Municipal d’Alzira unes altres obres li han estat atribuïdes sense versemblança El seu fill Lleonard Crespí conegut del 1424 al 1459 illuminà la portada del Descendentia dominorum regnum Siciliae 1437, Biblioteca Universitària de València i la seva obra mestra, el llibre d’hores d’Alfons el…
Partinobles
Literatura catalana
Versió catalana del roman de cavalleries d’origen francès Partonopeus de Blois (s. XII) traduït a moltes llengües europees.
Desenvolupament enciclopèdic És una novella d’entreteniment de difusió popular, amb un argument reblert d’aventures meravelloses i ingènues, que explica els amors i les peripècies de Partinobles, comte de Bles, i de Melior, emperadriu de Constantinoble, amb un argument que recorda l’episodi mitològic de Psique i Amor Tingué un públic català fidel al llarg de tota l’edat moderna La primera edició catalana coneguda és la de Tarragona del 1588, amb el títol Història de l’esforçat cavaller Partinobles , que es presenta com a procedent d’una versió castellana Després, i fins el 1866, veié vint-i-…
La lucha por la herencia
Cinematografia
Pel·lícula del 1913; ficció de 50 min., dirigida per Otto Mulhauser [dir. art.], Fructuós Gelabert i Badiella [dir. tèc.].
Fitxa tècnica PRODUCCIÓ Alhambra Films Barcelona, Cox & Cia Nova York ARGUMENT FGelabert, OMulhauser FOTOGRAFIA FGelabert blanc i negre, normal AMBIENTACIÓ / DECORACIÓ Antoni Ros i Güell INTERPRETACIÓ Godofredo Mateldi, María Vega, Joanna Pola, Gerard Peña, Joan Argelagués, Vicente Sapeda ESTRENA Barcelona, juny del 1914 Sinopsi Rafael Martillo, tutor de la nena Lucía Marcos, una òrfena rica, falsifica el certificat de defunció de la filla del jardiner fent creure a tothom que la noia morta és Lucía i així poder cobrar l’herència Collazo, amic de Martillo, s’emporta Lucía a Amèrica…
Percussions d’Estrasburg
Música
Grup de percussió format a Estrasburg el 1961 per sis joves músics de formació clàssica.
Bernard Balet, Jean Batigna, Lucien Droeller, Jean Paul Finkbeiner, Claude Ricou i Georges Van Gucht tocaven en l’Orquestra Municipal d’Estrasburg i en l’ORTF, les programacions de les quals els posaren en contacte amb la música del segle XX Aquest fet, juntament amb la influència de Pierre Boulez, els dugué a creure en la necessitat de crear un grup de percussió amb la voluntat d’afavorir l’establiment d’un repertori per a aquest tipus de formació, inexistent fins al moment Així nasqué el Grup Instrumental de Percussió, que posteriorment esdevingué Percussions d’Estrasburg Ràpidament…
La Celestina
Nom amb què és coneguda l’obra castellana Tragicomedia de Calisto y Melibea
.
Una versió en 16 actes, titulada Comedia , s’ha conservat en una edició que hom suposa feta a Burgos el 1499, i en dues més Toledo, 1500, i Sevilla, 1501, en les quals una carta inicial indica que l’autor trobà fet el primer acte, i un acròstic final diu que l’obra fou acabada per Fernando de Rojas Les edicions posteriors afegeixen que el primer autor fou Juan de Mena o Rodrigo de Cota, duen un pròleg plagiat de De remediis utriusque fortuna de Petrarca, introdueixen el mot Tragicomedia i amplien el final fins a un total de 21 actes Basada en el vell tema dels amors irregulars facilitats per…