Resultats de la cerca
Es mostren 11 resultats
Brāhmo-samāj
Moviment religiós de reforma, fundat a Calcuta el 1828 per Ram Mohan Roy.
Partint del convenciment que totes les religions són idèntiques en el fons, aspiraven a una religió sincretista que volia recollir els elements essencials de l’hinduisme, de l’islamisme i del cristianisme Els seus membres s’adheriren a la creença en un déu suprem i personal i en la immortalitat de l’ànima, i defensaren la necessitat d’un culte públic Propugnaren una sèrie de reformes socials El 1886 es produí una escissió entre els conservadors, que intentaven un retorn a l’hinduisme, i els progressistes, que continuaren la política de reforma social
Rāma
Setena encarnació de Viṣhṇu, segons l’hinduisme.
Heroi central del Rāmāyaṇa , fou adorat com a déu suprem als Upanishad més tardans i com a déu salvador als Purāna El seu culte figura entre els principals del N de l’Índia i, a diferència del de Kriṣhṇa, mai no ha degenerat en formes llicencioses En algunes sectes Rāmānuja , Rāmānanda la seva devoció és indispensable per a atènyer l’alliberament moksa
Vixnu
Mitologia
Divinitat del panteó hindú.
En l’antiga religió vèdica és relacionat amb Indra i té caràcters còsmics i solars En l’hinduisme clàssic, a partir del Mahābhārata , representa el principi conservador en la Trimurti i constitueix la divinitat suprema vixnuisme , adorada sobretot en els seus dos principals avatara , Rāma i Krixna
Ārya Samāj
Secta hindú teista, fundada a Bombai el 1875 per Dayānanda.
Vol ésser una purificació i una renovació de l’hinduisme per mitjà d’un retorn a la doctrina dels Vedes Combat el politeisme i la mitologia hinduista, el culte de les imatges, els sacrificis, el sistema de castes i el matrimoni dels infants Els principis rectors del moviment es troben en el llibre de Dayānanda Sātyārtha Prakāsá ‘Manifest de la veritat’ Lahore i Ajmer són els centres més importants de la secta, la qual és molt estesa al Panjāb
Sāṃkhya
Un dels sis sistemes filosòfics (darśana) de l’hinduisme.
Centrat en el Sāṃkhya-Sūtra ~1400 aC, ha estat objecte de nombrosos comentaris, el més important dels quals és el d’Iśvarakṛṣṇa, Sāṃkhya Kārikā sVaC Sistema ateístic —Buda hi fomentà la seva doctrina—, reconeix dues realitats últimes Puruṣa esperit, i Prakṛiti matèria Associat al sistema ioga , ha tingut influència també en el pensament religiós, sobretot en la Bhagavad- Gītā
Yama
Mitologia
Divinitat de la mitologia índia.
El Ṛig-veda el presenta com el déu generós que renuncia a la seva immortalitat per tal d’esdevenir el primer home i el primer que, després de morir, descobrí el camí de retorn a les estades immortals La tradició primitiva l’uneix a Yami, germana i consort alhora, la unió dels quals representava l’estadi últim del procés creador El mite de l’incest, però, aviat fou vist amb ulls diferents pels ṛiṣi dels clans patriarcals i pels dels grups guerrers, de manera que en la tradició posterior la figura de Yama assumeix un paper desagradable i un caràcter sever i terrible en la mitologia èpica i…
Upaniṣad
Denominació genèrica d’una sèrie de texts misticofilosòfics, en part de caràcter esotèric, concebuts tradicionalment com a comentaris inspirats dels Vedes (en constitueixen la darrera part o vedānta), redactats, en la forma actual, entre el 400 i el 200 aC.
En total comprèn 150 texts, bé que la tradició els agrupa en 108 En connexió amb la casta dels kshatrīya , inicialment foren escrits dissidents, en reacció contra el ritualisme sacerdotal dels Brāhmaṇa , i llur inclusió en el cànon hindú és relativament tardana Constitueixen la primera expressió consistent de la doctrina filosòfica de l’hinduisme, caracteritzada per una intuïció profunda de la unitat de l' atman i del brahman , de l’home i del món, de l’individual i de l’absolut el reconeixement d’aquesta identitat allibera del cicle de les reencarnacions sạmsāra , fruit de la…
l’Encarnació
Dogma segons el qual en Crist, criatura humana, es manifesta personalment, per la unió hipostàtica, el Verb de Déu.
La idea més genèrica d’un ésser diví que entra en la carn en un cos humà pertany al patrimoni religiós comú en l’àmbit complex de les manifestacions de la divinitat En certs sectors del budisme la idea d’encarnació va implicada en la doctrina de la transmigració de les ànimes Així, el dalai-lama és una encarnació del Buda i, en l’hinduisme, Kriṣhṇa i Rama són encarnacions del déu Viṣhṇu Hom pot veure una forma indirecta d’encarnació en el títol de “fill de la divinitat suprema” atribuït al rei pels clàssics del confucianisme xinès, i hom pot dir semblantment en relació amb el…
Xiva

Xiva ballant
© iStockphoto.com/Ferenc Cegled
Mitologia
Déu del sacrifi de la mitologia índia, que en l’hinduisme clàssic constitueix, amb Brahmā i Vixnu, la Trimurti: n’és l’aspecte destructor.
Els orígens del seu culte són obscurs i, malgrat un possible culte preari a un arquetip de Xiva, no sembla que derivi directament del culte vèdic de Rudra Identificat amb el temps destructor, la seva personalitat està en connexió amb la dansa còsmica i amb la reencarnació saṃsāra , amb el ioga , amb el cultes fàllics , etc El seu símbol és, sobretot, el língam forma fàllica, que, juntament amb el ioni forma de matriu, es troba al sancta sanctorum dels temples xivaïtes Les seves energies regeneradores estan personificades en nombroses deesses anomenades Śakti Hom sol representar-lo amb un…
Trimurti
Mitologia
Títol (‘el qui té tres aspectes’) donat a la tríada formada per Brahma, Vixnu i Xiva, considerats per l’hinduisme com un triple aspecte de la divinitat, que és alhora creadora, conservadora i destructora.
Iconogràficament és representada amb un únic cos que té tres caps i sis braços