Resultats de la cerca

D’una banda, afirma el valor ètic del regionalisme català, amb arguments de la tradició cristiana, i, de l’altra, el seu valor racional, partint d’una anàlisi de la puixança de certes personalitats en el procés de la història de Catalunya Lúcid apologeta, d’acord amb l’obertura de les encícliques de Lleó XIII, proposà sense eufemismes unes tesis sociopolítiques equidistants del tradicionalisme immobilista de Sardà i Salvany i del racionalisme laic de Valentí Almirall Lo Catalanisme L’obra fou precursora i influí decisivament en els catòlics catalans en llur decantació i militància pel…

Partí del “Círcol de Sant Jordi”, entitat integrista de Barcelona A la segona etapa fou dirigida pel clergue Gaietà Soler i inspirada per Fèlix Sardà i Salvany Es proposà la lluita antiliberal i la infiltració dins el catalanisme Hi collaboraren, entre altres, Rubió i Lluch, Jaume Collell i Salvador Bové s’hi negaren Prat de la Riba i Josep Torras i Bages

Conté un ric patrimoni etnogràfic de la comarca amb importants fons materials, fotogràfics, sonors i fílmics

D’aquí passà a la càbala i a la tradició popular com a esperit, generalment malèfic, de l’aire i de l’aigua Ha donat lloc a personatges literaris com l’Ariel de La Tempesta de Shakespeare, esperit de l’aire, i l’àngel rebel del Paradís Perdut de Milton

Té l’origen en la iniciativa 1955 de Francesc Pujades, veí d’Arles Vallespir, d’encendre els focs de la nit de Sant Joan al cim del Canigó , inspirant-se en el valor simbòlic i patriòtic d’aquest cim tal com recull el poema homònim  de Jacint Verdaguer Aquest fet es creuà l’any 1963 amb Joan Iglesias, que, a partir del 1949 i des del Cercle de Joves de Perpinyà, esperonava la tradició de les fogueres a la Catalunya del Nord Pujades i Iglesias tingueren la pensada de baixar el foc del cim, i des d’allà repartir la flama per totes les contrades dels Països Catalans Inicialment la…

El títol arribà fins i tot a substituir el mateix nom sagrat de Jahvè en la lectura sinagogal de la Bíblia, costum que ha seguit després la tradició litúrgica cristiana El Nou Testament aplica aquest títol diví al Crist glorificat “Déu li ha donat un nom per sobre de tot altre nom Jesús és el Senyor”, significant amb això que participa del domini i el poder de Déu

Aquesta tradició ha arribat sobretot a través de Plató, que hi fa referència als diàlegs Timeu i Críties Ho donà com un fet històric i explicà que durant un viatge de Soló d’Atenes a Egipte, els sacerdots de Sais li narraren la història de l’Atlàntida Era un imperi sobirà de “tota l’illa de l’Atlàntida i d’altres illes i part del continent” la situà en un cas “al nord”, i en un altre “davant les columnes d’Hèrcules”, o sigui, de l’estret de Gibraltar Els atlants intentaren de sotmetre els grecs i els egipcis, però Atenes aconseguí la victòria Tot això passava, sempre segons la versió…

Tingué l’esplendor màxima als s XII i XIII, bé que al s XIV hom també en troba mostres Els temes, diferentment dels del Mester de clerecía , són fets nacionals amb els quals els joglars assajaven de fer mites El metre característic és la tirada de versos irregulars assonantats L’aspecte líric del Mester de juglaría es projecta a tota la literatura popular castellana

Història Aquest, que deposà el patriarca Diòscor i condemnà el monofisisme , provocà l’oposició i la ruptura amb Constantinoble, però hi romangué fidel una fracció, anomenada, per això, melquita o “reialista” Durant molts anys s’alternaren en la seu alexandrina, d’una manera sovint violenta, patriarques calcedonians i no calcedonians, fins a arribar en una doble jerarquia ben distinta, copta i melquita A mitjan segle VII els àrabs invasors foren saludats com a alliberadors del jou bizantí Seguiren, però, alternativament, èpoques de fortes pressions i de persecucions, i no fou fins al segle…

Llistes posteriors canvien alguns dels noms i n'afegeixen de nous Tradició no testimoniada abans del segle VI aC, hom la pressuposa del temps d’Heràclit, i fou popularitzada a l’època hellenística per Demetri de Falèron, que en publicà les màximes o apotegmes, fruit de les suposades reunions on era posada a prova la superioritat de cadascun La dita més famosa és el γνϖσωι σεαυτόν ‘coneix-te a tu mateix’, gravada en el frontó del temple d’Apollo a Delfos i apropiada per Sòcrates