Resultats de la cerca

És un gran altiplà d’uns 210 000 km 2 i una altitud superior als 600 m, limitat al N, E i S per una sèrie de serralades i obert per l’W Geològicament és un antic massís hercinià peneplanat, afectat pels plegaments alpins i recobert per materials sedimentaris formats per dipòsits terciaris i quaternaris Els plegaments alpins originaren la formació de la serralada Cantàbrica, serralada Ibèrica i Sierra Morena, serralades que l’encerclen, i alhora fracturaren el massís aixecant al centre el sistema Central i els monts de Toledo i el feren bascular vers l’W El sistema Central divideix l’altiplà…

S'estén de NW a SE, entre la depressió de l’Ebre i la Meseta, des del Corredor de la Bureba fins a la Mediterrània Dividida en moltes unitats, les principals son, a l’extrem NW, la serra de la Demanda 2 037 m, els picos de Urbión 2 264 m, la serra Cebollera 2 147 m, el Moncayo 2 313 m i la plana de Sòria entre 1 100 i 1 200 m a la regió central, la conca de Calataiud, la conca de Terol, la serra d’Albarrasí Caimodorro, 1 921 m, la serra de Gúdar Peñarroya, 2 019 m i Penyagolosa 1 813 m, per on enllaça amb la Serralada Prelitoral Catalana al S, la serra de Javalambre 2 020 m, que…

Neix a les muntanyes d’Urbión, recorre la Meseta d’est a oest i, travessant els relleus de Trás-os Montes, desguassa a l’Atlàntic per Porto El seu aiguavés és limitat per les muntanyes de la serralada Cantàbrica, al nord, i les del Sistema Central, a migdia El seu pendent és singular, puix que és més abrupte al curs baix El seu cabal és d’uns 630 m 3 /s a la desembocadura, i prové sobretot dels afluents cantàbrics, gallecs i portuguesos A l’aiguabarreig amb el Pisuerga porta 55 m 3 /s el Pisuerga n'hi aporta 82, i l’Esla n'hi afegeix 180 finalment, abans del Tormes, el Duero…

Formada per les províncies de Lleó, Zamora, Salamanca, Valladolid i Palència, de l’actual comunitat autònoma de Castella i Lleó A la major part de la regió apareixen els materials paleozoics del sòcol, bé que a l’E aquest resta sota dipòsits argilosos, modelats en suaus ondulacions El conjunt presenta un paisatge monòton, dominat per relleus residuals, en el qual alternen páramos pobres amb rics camps Els relleus principals, a part el vorell muntanyós de la Meseta, són les muntanyes de Lleó, al N, en les quals l’Esla i els seus afluents han obert llurs valls, i els Arribes del…

Això explica que, vista de migjorn, només aparegui com una serralada seguida, mentre que dels 400-600 m d’altitud de la Meseta apareix com un seguit de serres discontínues de 500-700 m Els nuclis principals són els de Despeñaperros pic d’Estrella, 1 300 m, serres Madrona 1 323 m i d’Alcudia, planell de Los Pedroches, serres de Los Santos, Tudía 1 104 m i Aracena, Picos de Aroche, serra de Monchique Bé que en general separa les conques del Guadalquivir, l’Odiel i els rius de l’Algarve de la del Guadiana, l’erosió remuntant dels afluents del Guadalquivir, més potent Guadalén,…

Constituït per una sèrie de dovelles allargades segons la direcció general NE-SW, aixecades per damunt dels 2 000 metres d’altitud, s’estén des dels contraforts més occidentals de la Serralada Ibèrica fins a Portugal D’orient a occident se succeeixen les serres de Somosierra, Guadarrama, Gredos, Peña de Francia, Gata i la da Estrêla És format per roques del sòcol paleozoic de la Meseta, del qual es diferencia morfològicament a causa de les grans fractures mestres, de direcció general igual que la de la serralada, i que en conjunt l’han aixecat Aquestes fractures tenen la rèplica…

De composició bàsicament granítica, alterna amb roques metamòrfiques i, més a l’E, amb gneis glandular i micacites A l’E de la Meseta de Lugo i al SE de la vall del Sil afloren materials paleozoics El massís Galaic constitueix un fragment de l’antic massís hercinià ibèric, rejovenit per l’acció tectònica alpina, que el fracturà en una sèrie de blocs, en direcció dominant NE-SW El bloc occidental, que s’estén entre la costa i la vall inferior del Miño, és poc elevat Cap a l’E s’aixeca el bloc comprès entre les valls del Miño i del Cávado, d’altitud mitjana, el qual és seguit, pel…

Neix a les Peñas de Cervera, contraforts occidentals de la Serralada Ibèrica Travessa la Meseta septentrional en direcció SW fins a Valladolid, on desguassa al Pisuerga

Comprenia l’alta conca del Duero arevacs i pelèndons, les valls del Jalón, del Jiloca i part de la conca central de l’Ebre belles, tites i lusons i les terres de més al nord d’aquesta part de l’Ebre fins als límits d’Aragó i Navarra celtibers en sentit estricte Hom distingia la Celtibèria ulterior, ocupada pels pelèndons i els arevacs, de la Celtibèria citerior, on hi havia els altres pobles esmentats Per desconeixement geogràfic, alguns autors clàssics anomenen Celtibèria tota la Meseta castellana celtiber

La geografia La geografia física Des d’un punt de vista morfològic, Castella-la Manxa comprèn dues grans regions la plana de la Meseta, que els monts de Toledo divideixen en dues al N la conca del Tajo i La Alcarria, i al S la conca del Guadiana, i l’orla muntanyenca que voreja les planúries esmentades A l’E, el S i l’W els límits físics de la Manxa coincideixen amb l’orla de terrenys paleozoics i mesozoics Al N, les diferències paisatgístiques entre la plana manxega i els altiplans páramos de La Alcarria són de caràcter morfològic, consistents en la continuïtat a la Manxa del…