Resultats de la cerca

Té per genearca un tal Guillem —potser besnet del comte RadulfI de Besalú—, el qual, amb els seus germans Miró, Guifré, Delà, Sunifred i Ramon , rebé el 1019, de mans de l’abat Oliba i amb consentiment del germà d’aquest, el comte Guifré II de Cerdanya i del bisbe d’Elna, Berenguer de Gurb, del bisbe Ermengol d’Urgell, de l’arquebisbe de Narbona Guifré de Cerdanya, del vescomte Sunifred I de Cerdanya i d’altres pròcers l’alou de Breses, a la vall de Mosset, propietat del monestir de Cuixà Aquest Guillem i els seus germans posseïen ja per herència altres alous a Breses, Ix i…

La història A l’època visigòtica, Narbona esdevingué la metròpolis de la part de la Gàllia sotmesa als visigots i incloïa, per tant, també Tolosa Dins el seu territori diocesà es formà el segle VI el bisbat d’Elna , que restà unit també a la seva província metropolitana La invasió àrab desbaratà momentàniament aquesta organització, que fou refeta pels francs amb la recuperació d’Usés, Nimes, Lodeva, Magalona, Agde i Besiers 752, Narbona, Carcassona, Elna i la Gòtia 759 i Tolosa 767 En ampliar aquests les seves conquestes a l’altra banda de l’Albera, li uniren les…

El bisbe d’Elna n'adquirí la jurisdicció el 1110 El 1592 fou secularitzat i subsistí amb títol prioral fins el 1786, que es fusionà amb la comunitat de Sant Mateu de Perpinyà Se'n conserva l’antiga església construïda pels Rocabertí en 1067-87, a la qual fou afegida una notable portalada de marbre, al s XII, i el claustre, gòtic, el 1307 El conjunt és englobat en una àmplia edificació dels s XIII i XIV

Doctor en teologia i canonge d’Alcalá de Henares, fou nomenat bisbe d’Elna el 1638 Pel juny del 1640 intentà de fer de mitjancer entre la ciutat de Perpinyà i el general en cap de l’exèrcit castellà, marquès de La Rena, que volia allotjar-hi les tropes No pogué impedir que, irat pel refús dels perpinyanesos, bombardegés dos cops la ciutat i, assolit l’allotjament, deixés saquejar-la El 1641 fou transferit a la seu de Cadis

Germà de Josep de Margarit i de Biure Ingressà en l’orde dominicà Féu engrandir el convent de Sant Domènec de Girona i fou catedràtic de teologia de la universitat gironina Gràcies al seu germà, els reis francesos el preconitzaren bisbe de Lleida 1642-46 i posssiblement de Solsona 1646-51 i de Barcelona 1651-52 El 1652 s’establí al Rosselló, on Lluís XIV el nomenà bisbe d’Elna 1659, però la Santa Seu no el reconegué fins el 1669

Fill segon de Lluís de Llupià i Xanxo El 1594 fou encarregat de rebutjar les invasions dels hugonots a la frontera amb França El 1597 lluità al costat del governador de Rosselló Jeroni d’Argençola contra l’atac a Perpinyà per part del mariscal de França Alfonso d’Ornano Fou alcaid del castell d’Elna Succeí el seu germà Gabriel com a procurador reial 1623 Durant la guerra dels Segadors, els béns del Rosselló li foren confiscats, i foren lliurats a Isabel Dulac, muller de Pere Lacavalleria

Fill de Perot-Jàfer de Lloris i d’Isabel de Borja i Navarro Bisbe electe de Terni 1498, hi renuncià per tal de rebre, el 1499, el bisbat d’Elna deixat vacant per Cèsar Borja, que retingué fins a la mort El 1503 Alexandre VI el creà cardenal diaca de Santa Maria Nova Fou, encara 1503, arquebisbe de Trani i patriarca titular de Constantinoble, per nomenament d’Alexandre VI, després de la mort del cardenal i patriarca Joan de Borja i Navarro d’Alpicat

L’any 1641 comandà una companyia catalana a les ordres del príncep de Condé, avançà pel Rosselló fins a les riberes de la Tet i participà en els setges d’Illa, Argelers, Millars i Elna, i finalment prengué part en la batalla de Montjuïc 1641 L’any següent obtingué el títol de cavaller Després de la rendició de Barcelona 1652, continuà al servei de França, i l’any 1655 actuà en l’ofensiva francesa contra el Principat i ocupà Solsona El 1660 fou nomenat cònsol de Perpinyà

El 1147 s’hi establí una comunitat benedictina el 1162 fou cedida pel bisbe d’Elna, Artau, a l’abadia cistercenca de Santa Maria d’Ardorel, filial de Pontigny i de Cîteaux Tenia béns als massissos de Canigó i Costabona, a la vall de l’Aglí i a d’altres indrets del Rosselló granges d’Illa, Cabanac i Sant Martí de la Riba Des del 1519 fins al 1802 els abats foren comendataris sovint canonges de diferents diòcesis catalanes El monestir era ja abandonat i arruïnat el 1713

El papa Innocenci III n'aprovà les regles el 1212 pobresa absoluta, fins a la mendicitat, castedat, predicació contra els heretges, l’ofici canònic i submissió a la jerarquia eclesiàstica Vestien amb túniques blanques o grises S'establiren bàsicament a la diòcesi d’Elna i a Occitània Malgrat l’aprovació pontifícia i les seves obres de caritat i assistència pública, foren sempre considerats sospitosos per les autoritats eclesiàstiques catalanes i occitanes Se separaren del control de l’Església i es dissolgueren lentament a partir dels volts del 1250, un cop mort el seu fundador