Resultats de la cerca

A canvi de rebre un cànon, pensió o cens o altres prestacions de l’emfiteuta o senyor útil generalment, a l’acte d’establiment, l’emfiteuta paga una quantitat d'entrada Aquesta institució ja era d’ús a Grècia, pel cap baix des del segle V aC, on la concessió era sempre perpètua A la Roma republicana existí també aquest tipus d’establiment, qualificat com a arrendament a llarg termini, especialment aplicat als nous territoris conquerits hom entenia que el domini era del poble romà, però els terrenys eren lliurats als soldats victoriosos o als anteriors posseïdors amb l’obligació de pagar un…

O també la quantitat que resulti de capitalitzar la pensió al tres per cent i l’import d’un lluïsme d’acord amb el tipus pactat, i en defecte de pacte, el que assenyalin la llei o els costums locals

En el dret tradicional català l’entrada acostumava a ésser una quantitat o lliurament d’alguna cosa, a vegades d’una valor merament simbòlica però en les emfiteusis modernes l’entrada representa sovint una quantitat important, cosa que ha portat els juristes catalans a l’afirmació que en aquest cas l’emfiteusi restava desnaturalitzada, car es convertia, de fet, en un contracte mixt d’emfiteusi i de compravenda En cas de redempció de l’emfiteusi, l’entrada es dedueix de la valor de la finca en determinar la quantitat a pagar

Segons el dret català tradicional, la regla era irredimibilitat de l’emfiteusi per raó del seu caràcter perpetu, per bé que s’admetia el pacte en contrari però la llei de 31 de desembre de 1945 reconegué a l’emfiteuta la facultat de redimir

Prové del mot franc alôd , que significa domini íntegre Els juristes medievals digueren que el qui posseïa en alou, no tenia altre senyor superior sinó Déu Per costum, al Principat de Catalunya hom considerava que les terres posseïdes per vassalls dins el terme de qualsevol castell o feu pertanyien al domini directe del senyor jurisdiccional, llevat que els seus propietaris poguessin destruir aquesta presumpció jurídica provant que posseïen en alou, contradient en això el criteri dels romanistes italians que partien de la presumpció que en cas de dubte els béns s’havien de suposar tinguts en…

Quan hom convenia que el darrer emfiteuta pagués aquest cens addicional, hom deia que l’emfiteuta sotsestabilient tenia l’emfiteusi franca de corresponsió En el dret vigent, l’existència o no de corresponsió encara és tinguda en compte a l’hora de capitalitzar la pensió que ha de servir de base per a redimir l’emfiteusi

Perquè es doni la figura jurídica, cal que l’alienació, projectada i delimitada, encara no s’hagi efectuat Aquesta figura es dóna preferentment en l’arrendament i l’emfiteusi i és un equivalent, en una bona part, de la fadiga