Resultats de la cerca

Format a Londres, s’integrà en el “nou cinema” suís amb Charles mort ou vif 1969 i La salamandre 1970 Els seus films mostren una societat immersa en el consumisme, la incomunicació, i un desig utòpic de canvi Le retour d’Afrique 1972, Jonas qui aura 25 ans l’an 2000 1976, Messidor 1978, Light years Away 1981, Dans la ville blanche 1983, No Man’s Land 1985, Une flamme dans mon coeur 1987, La femme de Rose Hill 1989, Le Journal de Lady M 1992, Fourbi 1996, Requiem 1998, Jonas et Lila, à demain 1999,  Fleurs de sang  2002, Paul s’en va 2004, etc

Amb uns precedents gairebé inexistents, el cinema suís nasqué el 1958, que el govern adoptà mesures per a promoure la cinematografia autòctona, les quals permeteren l’eclosió els primers anys seixanta d’una generació de cineastes francòfons anomenada Grup dels 5 Alain Tanner, Claude Goretta, Michel Soutter, Jean Louis Roy i Jacques Lagrange, amb una producció molt influïda per llur bagatge televisiu A la zona germanòfona privà la tradició documentalista Walter Murti, Richard Dindo, que s’acompanyà d’un cinema de ficció de connotacions brechtianes Thomas Koerfer, o operístiques Daniel Schmidt…

Vida Cursà estudis de música i ciències econòmiques, i a partir del 1977 s’introduí al cinema com a directora de documentals al Perú Y se hace silencio 1977 Ayllu sin tierra 1980 –premiat al festival d’Oberhausen– Misti 1982 Lucre 1983 i Conflictos olvidados 1996 Entre el 1985 i el 1991 realitzà el programa "Cinema 3" i "El món del cinema" de Televisió de Catalunya Creà la productora Messidor Films 1991, orientada cap a un cinema d’autor amb prestigi i projecció internacionals, amb la qual coproduí el documental La sal de los Andes 1996, Pere Neira i els llargs de ficció El diari de Lady M…

Format al Conservatori de Barcelona, debutà professionalment el 1965 Collaborà, entre d’altres, amb Maria del Mar Bonet, Raimon, Quico Pi de la Serra, Paco de Lucía, Rosario Flores, Ana Belén i, molt especialment, Joan Manuel Serrat Compongué sintonies, dirigí orquestres en programes de televisió molts dels quals dirigits per Angel Casas i feu nombrosos arranjaments És també autor de bandes sonores, entre les quals Le journal de Lady M 1992, d’A Tanner De la seva discografia destaca Bardagí interpreta a Serrat 1998

Format al Conservatori de Música de Barcelona, debutà com a guitarrista professional l’any 1965 en el grup Gratsons L’any 1970 treballà amb músics com Peret, Maria del Mar Bonet, Francesc Pi de la Serra i Raimon Tres anys més tard començà a collaborar amb Joan Manuel Serrat, arranjant i produint discos i acompanyant-lo en diverses gires També treballà en sintonies de campanyes publicitàries i per a programes de televisió, i realitzà els arranjaments de l’himne del FC Barcelona per al centenari Compongué bandes sonores per a films de Wim Wenders i Alain Tanner En el seu primer…

Des d’infant interpretà sèries i telefilms i més tard protagonitzà comèdies de temàtica adolescent Tanner Hall, 2009,  de Francesca Gregorini i Tatiana von Fürstenberg  Interpretà el seus primers papers pròpiament dramàtics com a jove seductora d’homes madurs en  Greenberg 2010, de Noah Baumbach, i The Trouble with Bliss 2011, de Michael Knowles Posteriorment ha protagonitzat o ha tingut papers rellevants, entre d’altres, a Short Term 12 2013, de Destin Daniel Cretton  The Gambler 2014, de Rupert Wyatt  Digging for Fire 2015, de Joe Swanberg  Trainwreck 2015, de Judd Apatow …

Després de dos anys a l’exèrcit 1944-46, cursà estudis d’art El 1952 començà a collaborar en el New Statesman , i des d’aleshores esdevingué un dels crítics d’art més reputats de la Gran Bretanya Els seus punts de vista marxista, en els quals posava l'accent en el vessant més sociològic de l'art, donaren lloc a polèmiques Des dels inicis dels anys setanta visqué a França, i durant molts anys en un poble remot dels Alps El seu assaigs Ways of Seeing 1972 tingué un èxit extraordinari, i fou adaptat com a sèrie de televisió per la BBC Posteriorment publicà, entre d'altres,  The Success and…

Estudià composició i filosofia a la Universitat de Columbia, història de la cultura a la de Chicago i composició amb Stefan Wolpe i Aaron Copland El 1946 esdevingué membre del departament de música de la Universitat de Chicago, on posteriorment fou catedràtic 1961-75 i cap de departament 1961-70 El 1975 fou nomenat professor de música i d’humanitats a la Universitat de Pennsylvania Destacà en el terreny de la teoria de la música El 1971 fou professor d’Ernest Bloch, de Música de la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, i més tard fou membre sènior a l’Escola de Crítica i Teoria 1975–88 Fou…

Iniciat en el teatre, es donà a conèixer el 1956 amb la pellícula Et Dieu créa la femme , de Roger Vadim, i més tard amb Les liaisons dangereuses 1960, del mateix director, bé que Il sorpasso 1962, de Dino Risi, representà la consolidació de la seva fama internacional El 1968 fou premiat a Berlín per L’homme qui ment , d’Alain Robbe-Grillet, i l’any següent ho fou a Canes per Z , de Costa-Gavras Altres films seus són Un homme et une femme 1966, de Claude Lelouch Il grande silenzio  1968, de Sergio Corbucci Ma nuit chez Maud 1969, d’Éric Rohmer Il conformista 1970, de Bernardo Bertolucci  L’…

Durant els anys seixanta i mentre estudiava art dramàtic intervingué, amb petits papers, en diverses obres teatrals i pellícules S’inicià en el teatre amb un paper de repartiment a l’obra  Esta noche tampoco  1961, de José López Rubio, representada al Teatro de la Comedia Durant tota la vida tingué una extensa i destacada carrera teatral, que inclou les nombroses participacions en les representacions televisades d’una obra de teatre al programa  Estudio 1 , de RTVE, i actuacions sota la direcció de destacats directors, com Lluís Pasqual, sota les ordres del qual protagonitzà  Comedia sin…