Resultats de la cerca

Es doctorà en filosofia a la Universitat Autònoma de Barcelona, on fou professor entre el 1980 i el 1995 i director del Departament de Filosofia Posteriorment ha estat catedràtic de Filosofia del Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra, director de l’Institut d’Humanitats de Barcelona i vicerrector de postgrau i doctorat de la Universitat Pompeu Fabra Membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 2011, ha traduït al català obres de Montaigne, Montesquieu, Berkeley i Bergson És autor dels llibres La filosofia de Montaigne 1984, L’experiment d’Aristòtil 1992 i El…

Professor a Montpeller, Dijon i París, assistí al concili II del Vaticà Membre de l’Académie Française, escriví La pensée moderne et le catholicisme 1930-55, L’eternité chez Plotin et saint Augustin 1933, L’existence temporelle 1949, Essai sur l’amour humain 1946, Jésus 1957, La vocation de Bergson 1960, Dialogue avec les precurseurs, Profils Parallèles Pascal-Leibniz Renan-Newman 1970 El 1991 hom publicà una entrevista amb ell, titulada Dieu et la science Vers le métaréalisme , que obtingué molta difusió dins i fora de França La seva darrera obra publicada fou Le siècle qui s’…

Es féu conèixer com a literat a l’època de l’afer Dreyfus amb les seves collaboracions a la Revue Blanche La seva obra és dominada per les polèmiques contra Charles Maurras i contra Henri Bergson, l’irracionalisme dels quals criticà Le bergsonisme , 1912 Acusà també els intellectuals del seu temps de cedir a les pressions polítiques en perjudici de la racionalitat, denúncia que elaborà en la seva obra principal, La trahison des clercs 1927 Altres obres importants són Belphégor 1918, La fin de l’Éternel 1928, Esquisse d’une histoire des Français dans leur volonté d’être une nation 1932, La…

Estudià a l’École Polytechnique de París i fou enginyer de camins L’any 1892 abandonà la seva professió per dedicar-se a l’estudi i a la difusió de les seves idees en llibres i publicacions periòdiques Rebé la influència de Nietzsche, Marx, Proudhon i Bergson Atacà el parlamentarisme dels polítics socialistes i esdevingué el teòric principal del sindicalisme revolucionari Formulà la teoria del “mite històric”, o idea que dóna a les masses la voluntat d’actuar, i l’aplicà a la vaga general, que havia de dur el proletariat a la conquesta del poder, i cap a la qual havia d’anar…

La reflexió sobre el temps ha portat la filosofia a reflexionar sobre l’instant Aristòtil tractà del problema de l’instant a partir del concepte de continuïtat utilitzà el concepte d’instant per a definir el temps i distingí entre un instant viscut i un instant objectiu Els instants objectius són aquells que constitueixen i divideixen el temps Un instant viscut està en el continu i, com a tal, és idèntic a l’instant que vindrà després Els instants són idèntics i diferents un instant mai no és un instant, sinó la memòria de l’instant anterior D’altra banda, per Henri Bergson el…

El problema de l’esdevenir, estretament lligat al de l’ésser, fou plantejat per la filosofia presocràtica per tal de fonamentar i explicar la possibilitat del canvi, sobretot el de tipus substancial, i es polaritzà entorn d’Heràclit, que explicà la realitat com a pur esdevenir, i de Parmènides, per a qui l’ésser resta sempre immòbil i inalterable i l’esdevenir no és sinó aparença Aristòtil cercà de reconciliar ambdues posicions mitjançant els dos parells conceptuals de matèria i forma i de potència i acte L’escolàstica recollí la doctrina aristotèlica i donà per resolt el problema Hegel…

Hom pot considerar com a variants diverses del biologisme l’animisme, l’hilozoisme, el panpsiquisme, el panvitalisme i algunes formes de naturalisme El tema més constant en les doctrines biologistes és el de l' ànima del món , principi universal de vida i d’unitat, que concep el món material com a individuacions de la vida en diversos graus de diferenciació Aquesta doctrina és present especialment en els presocràtics i els estoics, que veuen el món com un gran organisme viu, i reapareix en el Renaixement Paracels, Giordano Bruno i en el Romanticisme Schelling, èpoques en què sovint s’aferma…

Visqué, d’infant, la insurrecció de Creta contra els turcs Estudià a Atenes i a París, on seguí els cursos de filosofia de Bergson Havent tornat a Càndia 1909, inicià l’activitat literària Intervingué en política 1919, però immediatament tornà als seus estudis i, alhora, inicià una llarga sèrie de viatges per tot Europa i Àsia Romangué aïllat a Egina durant la Segona Guerra Mundial, i el 1945 intentà de conciliar les dues postures rivals que havien de provocar la contesa civil al seu país Decebut, s’exilià definitivament, condemnat al seu país per l’església i el govern La seva…

Plató féu de la intuïció una forma de coneixement superior, al qual s’ordenava el coneixement deductiu, i que tenia per objecte la visió de les idees L’escolàstica li donà una funció parallela —possibilitar la visió beatífica— i la distingí de l’abstracció Per a Descartes la intuïció es referia al coneixement de les evidències més simples, com ara el cogito , però fou Spinoza qui en sistematitzà l’aportació fent-ne un coneixement de tercer grau, cert i infallible, que aporta la pau a l’esperit amb el saber suprem que li proporciona Kant només admeté una intuïció empírica, o captació sensible…

Estudià filosofia a la Universitat de Barcelona, on fou deixeble de Jaume Serra i Húnter, Joaquim Xirau, Tomàs Carreras i Artau i JMFont i Puig a Madrid ho fou d’Ortega y Gasset, Zubiri, García Morente i Julián Besteiro S'inicià, el 1933, en la docència com a catedràtic de l’Institut Salmerón, on exercí també com a director Fou professor de la Universitat Autònoma de Barcelona 1934-39 i secretari de la Fundació Bernat Metge 1938-39 Exiliat, s’establí a Mèxic, on des de 1940 fou professor a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic Fou un dels fundadors de la revista “Filosofía y Letras”, i el…