Resultats de la cerca

Es produeix resposta humoral quan l’antigen estimula els limfòcits B bursadependents i aquests es transformen en cèllules plasmàtiques que formen anticossos gammaglobulines específicament dirigits contra l’antigen Hi ha resposta cellular si l’antigen estimula els limfòcits T timodependents provocant la transformació en limfòcits T efectors els quals, dirigits específicament contra l’antigen actuen per citotoxicitat directa o mitjançant la producció de certes substàncies anomenades limfocines

Format a partir de la reacció immunològica que es produeix en posar en contacte un anticós amb el seu antigen Així, doncs, la presència o l’absència del complement com a element lliure és un indicador de la formació d’aquest complex antigen-anticós El complement no és visible, i per això hom hi afegeix eritròcits sensibilitzats si el complement és lliure es produeix una hemòlisi, però si ha estat fixat no s’origina

El sistema antigènic és controlat per dos allels Di a dominant i Di b recessiu L’antigen designat també Di a és comú en els indis americans i els asiàtics, i aparentment absent en els blancs, els esquimals i els negres Aquest fet reforça la tesi que els indis americans provenen d’avantpassats asiàtics

En l’assaig d’aquests antígens hom parteix de la molècula original i de la molècula marcada radioactivament generalment amb iode 131 o 125 aquesta molècula marcada —que actua com a antigen— és afegida al sistema a analitzar juntament amb l’anticòs específic, tots dos a quantitats constants En la reacció antigen-anticòs l’antigen marcat s’uneix a l’anticòs específic en funció de la quantitat d’antigen original, la qual s’avalua en una corba estàndard Aquesta tècnica presenta grans avantatges de sensibilitat, especificitat i precisió, i arriba…

Es formen durant l’activació d’aquest i són específiques de l’antigen que l’ha produït Resten inactives fins que es torna a presentar una activació deguda al mateix antigen Aquesta producció d’anticossos és molt més ràpida en un segon encontre amb l’antigen específic Constitueixen la base de la immunització provocada per una vacuna

La resposta immunitària humoral es basa en l’acció dels limfòcits B, que, transformats en cèllules plasmàtiques , produeixen molècules proteiques denominades anticossos Els limfòcits B, com també els limfòcits T, tenen la propietat de respondre específicament contra un determinat antigen de fet, en la superfície d’aquestes cèllules, que circulen per tot l’organisme, hi ha exposats els anticossos que són capaços d’elaborar a l’espera d’entrar en contacte amb l’antigen corresponent D’ençà de la primera època de la vida, cada limfòcit es prepara per actuar contra el seu…

La principal activitat d’un anticòs és unir-se específicament a l’antigen corresponent Per això hi ha moltíssims anticossos diferents, ja que, per exemple, un sol microorganisme disposa de múltiples antígens en la superfície cellular Això no obstant, la unió antigen-anticòs és només una part del procés defensiu que involucra la immunoglobulina De vegades, la unió entre l’antigen i l’anticòs és suficient per a acomplir la missió encomanada a la immunoglobulina per exemple, quan una IgG s’uneix a una molècula d’una determinada toxina elaborada per un…

La resposta immunitària cellular és realitzada bàsicament pels limfòcits T , és a dir els limfòcits que, partint de la medulla òssia en la primera època de la vida, es diferencien i maduren dins el tim En realitat, es diferencien diversos tipus de limfòcits T Les funcions d’alguns són actualment ben conegudes, mentre que les d’altres no han estat del tot determinades Els limfòcits T4 , per exemple, compleixen diversos papers primordials en la resposta immunitària, ja que són els que la inicien Realment, l’activitat específica de cada limfòcit ja està determinada d’ençà de la diferenciació, en…

També anomenades cooperadores/inductores , en produir-se l’entrada d’un antigen forà dins el cos, inicien la resposta immunitària tot activant específicament les cèllules B que produeixen anticossos específics contra l’antigen forà

El 1976 compartí el premi Nobel de fisiologia i medicina amb Daniel Carleton Gajdusek , pels seus treballs sobre les proteïnes sèriques en tant que marcadors genètics Aquests treballs el conduïren a la descoberta de l’antigen anomenat Austràlia, i la seva relació amb l’ hepatitis vírica B , la coberta del virus de la qual correspon a la proteïna de l’antigen Austràlia