Resultats de la cerca

Consisteix en una asta de fusta de bambú o de metall lleuger, punxeguda per un cap i proveïda, en l’altre, de tres plomes que exerceixen una acció equilibradora Les fletxes llargues i primes són usades per al tir de distància, i les curtes i pesants, per al de precisió

Posseeixen un musell prominent, boca ínfera i escates ctenoides, i tenen el cos allargat i acabat en una cua llarga i punxeguda La segona dorsal, la caudal i l’anal resten fusionades en una aleta única Constitueixen un petit grup de formes abissals, anomenades en general peixos rata Les espècies Macrurus sclerorhynchus i Coelorhynchus coelorhynchus habiten a la Mediterrània

Té la pell mancada d’escates i d’un color verd oliva en el dors, argentada pels costats i blanca per sota, i la mandíbula inferior prògnata i punxeguda Habiten a la zona pelàgica, bé que a la primavera apareixen vora la costa formant grans bancs per fer-hi la fresa La carn és de baixa qualitat, però hom els troba freqüentment als mercats

Els mascles, d’uns 30 cm, són més llargs que les femelles Té dues aletes dorsals juntes la primera és alta i punxeguda, en forma de falç, i la segona és més llarga i la meitat d’alta l’aleta caudal és llarga, arrodonida per darrere i espatulada Les parts superiors tenen un color gris groguenc o gris verdós vermellenc, amb petites taques fosques i clares als flancs i d’un gris blanquinós a la part inferior Habita a la Mediterrània i a l’Atlàntic N’hi ha a les costes dels Països Catalans, juntament amb les espècies Cbelenus, Cmaculatus, Cfasciatus, Clyra , etc, de forma similar i…

La cua és llarga, punxeguda, fràgil i regenerable, els ulls tenen parpelles mòbils, el timpà és molt destacat, la llengua bífida i evaginable, les dents soldades a la vora interna de les mandíbules, el cap revestit de plaquetes allargades i regulars i el dors del cos cobert de plaquetes molt petites o escates imbricades N'hi ha nombrosíssimes espècies, que habiten a Europa, Àsia i Àfrica Entre les més característiques hi ha els llangardaixos i les sargantanes A l’illa canària de Gomera es trobaren l’any 2000 sis exemplars del llangardaix Galliota gomerona , una espècie que es…

Hom l’obtenia a partir d’un nòdul de sílex picant-lo per dos cantons i esberlant-lo El nucli que en restava prenia, per la part superior, forma punxeguda, amb la vora tallant, i, per la part inferior, era arrodonit, apte per a agafar-lo amb la mà És el tipus de la “destral” o “cop de puny” coup-de-poing —noms que convé de substituir pel de bifaç — típic de l'Abbevillià i de l'Acheulià Les indústries de bifaços coexistiren o alternaren amb les indústries d’esberles Clactonià i les dels còdols treballats, també del Paleolític inferior, i anaren desapareixent durant el Paleolític…

El cos és de forma massissa, amb el cap arrodonit i poc diferenciat, les pectorals amples i ovalades i la dorsal molt alta i punxeguda La coloració és característica totalment negre al dors i d’un blanc immaculat a la part inferior, amb una gran taca, també blanca, darrere l’ull Carnívor dotat de gran voracitat, l’orca és el depredador més poderós i temible de la mar, puix que ataca qualsevol presa de grandària suficient peixos, foques i altres cetacis, incloses les balenes Els seus hàbits gregaris, formant grups de fins 30 individus, i la seva velocitat, fins a 40 km/h, la fan…

L’aleta dorsal és punxeguda com una falç i de mida reduïda, i les aletes pectorals fan uns 60 cm de llargària i 20 d’amplada El cap és petit i acaba en un musell en forma de bec d’uns 15 cm Els ulls, envoltats per una ratlla fosca, tenen la nineta en forma de cor, i al costat hi ha les obertures auriculars La mandíbula té de 80 a 100 dents petites i esmolades de pocs millímetres de diàmetre És de color negre blavós per la part superior del cos, amb les parts laterals i la inferior blanquinoses Animal de vida gregària, conviu en grups de 10 a més de 100 individus Les moles de…

També coneguda amb el nom de cadència picarda, fou una cadència molt utilitzada al final del Renaixement i al Barroc, perquè fins a partir de la segona meitat del segle XVIII no es generalitzaren, en les peces en mode menor, els finals amb la 3a m en l’acord de tònica a causa de la seva sonoritat més fosca i menys apropiada, per tant, per a donar sensació de conclusivitat A partir del Classicisme, la tercera de Picardia quedà com un recurs estilístic utilitzat per a imitar l’estil barroc com en el final del "Lacrimosa" del Rèquiem de WA Mozart JJ Rousseau en el seu Dictionnaire de musique ,…