Resultats de la cerca
Es mostren 172 resultats
troqueu
Música
Peu o patró mètric de la poesia grega i llatina que consisteix en la combinació de dues síl·labes, la primera llarga i la segona breu.
Per extensió, també s’aplica als esquemes rítmics musicals anàlegs
contrasubjecte
Música
Tema secundari d’una fuga, destinat a acompanyar el subjecte.
Es distingeix d’aquest pels seus caràcters melòdics i rítmics
Abū-l-Qāsim al-Šabbī
Literatura
Poeta i assagista tunisenc.
De formació exclusivament aràbiga i sense haver tingut accés a les literatures europees, fou un creador original que introduí innovacions de forma i de contingut en la poesia àrab, amb versos molt rítmics, recollits en un dīwān La seva poesia és cada vegada més valorada Escriví, d’altra banda, un estudi sobre la imaginació poètica entre els àrabs
notació

Notació musical moderna: A, claus; B, alteracions; C, valors de les notes i de les pauses; D, divisions proporcionals d’una nota; E, allargaments i lligadures
© Fototeca.cat
Música
Sistema d’escriptura musical que mitjançant signes convencionals ajuda a precisar l’altura absoluta o relativa dels sons, llur durada i la durada dels silencis.
La notació musical és una modalitat molt complexa de l’escriptura, i un gran nombre de les notacions són basades en signes gramaticals, com les lletres, els accents i els signes de puntuació, als quals hom ha atribuït una funció musical Són moltes les civilitzacions orientals que han conegut una notació musical, com les de la Xina, l’Índia, etc A l’Occident, la primera notació és la de la Grècia antiga, que mitjançant quinze lletres servia indistintament per a la música vocal i instrumental Aquesta notació fou adoptada pels romans, que a partir del segle V substituïren l’alfabet grec pel…
notació Braille
Música
Sistema de notació musical per als cecs creat per Louis Braille el 1834.
Aquest sistema està basat en la mateixa matriu de sis punts en relleu -dues columnes de tres punts- que s’utilitza per a representar les lletres del sistema Braille Diverses combinacions dels quatre punts superiors s’utilitzen per a simbolitzar les notes i les dels dos inferiors per als valors rítmics Altres combinacions serveixen per a les indicacions de compàs, alteracions, índex d’octava, etc
dansada
Cada sèrie de moviments rítmics que hom fa en dansar.
homorítmia
Música
Textura en què les parts presenten els mateixos valors rítmics.
L’homorítmia, que s’oposa a polirítmia , és un tipus de textura homofònica homofonia , característica dels himnes, el fals bordó i els corals, entre d’altres Es tendeix a identificar aquest tipus de textura amb l’harmonia en si, per això es coneix també com a ’estil acòrdic’ vegeu l’ex 1b de contrapunt 1 La relació homorítmica, d’altra banda, s’expressà en l’Edat Mitjana amb la locució punctus contra punctus o contrapunctus simplex i en el Renaixement amb la locució stile familiare utilitzada en el context de l’anomenada Escola Romana
ritme contrari
Música
Ritme els accents del qual contradiuen els del metre.
Les notes rítmicament més accentuades, és a dir, aquelles a les que corresponen els valors rítmics més llargs -no pas accentuades en sentit dinàmic, tonal o d’altre tipus-, ocupen una part qualsevol unitat mètrica compàs, temps, divisió, etc mètricament menys accentuada -més lleu, més dèbil- que la que ocupen les notes rítmicament menys accentuades Molt freqüentment implica la presència de síncopes síncope Un cas particular de ritme contrari és l’anomenat ritme llombard
conga
Música
Instrument de percussió afrocubà, emprat en l’acompanyament de danses llatinoamericanes, especialment la conga, d’on li ve el nom.
En la classificació Hornbostel-Sachs, membranòfon de percussió directa És de forma troncocònica, amb una sola membrana, obert per l’extrem inferior Es toca directament amb les mans i els dits, els quals, amb una elaborada tècnica d’execució, permeten la realització d’acompanyaments rítmics d’una gran riquesa de matisos Procedent de la música afrocubana, s’ha incorporat a les orquestres modernes de música lleugera Acostuma a utilitzar-se per parells, l’un de so més greu que l’altre
Philippus de Caserta
Música
Teòric i compositor italià actiu al final del segle XIV.
Cap al 1370 estigué al servei de la cort papal d’Avinyó Li han estat atribuïts dos tractats teòrics La seva contribució més important en aquest terreny és el Tractatus de diversis figuris , on es descriuen diverses formes noves de les notes i els seus significats rítmics De la seva producció com a compositor tan sols s’han conservat unes quantes obres profanes sis ballades i un rondeau a tres veus, en les quals utilitzà els complexos recursos de notació explicats en el seu tractat