Resultats de la cerca

Fou un dels introductors del Renaixement i pertangué al moviment de La Pléiade El primer recull poètic és de clara influència italiana, els Erreurs amoureuses 1549-55, però el segon, Le livre des vers lyriques 1555, reflecteix influències de Ronsard Traduí també els Dialoghi d’amore de Lleó Hebreu

Els més interessants de l’Antiguitat són els epitalamis grecs de Safo i Teòcrit o els llatins de Catul Posteriorment n’escriviren Pierre de Ronsard, B Tasso, etc Per extensió, s’anomena epitalami la cançó basada en aquesta mena de textos, així com la música instrumental destinada a solemnitats nupcials Un dels exemples més coneguts és la marxa nupcial del tercer acte de Lohengrin , de R Wagner

Publicà els seus dos primers poemaris en castellà i, a partir d’ Herbolari de silencis 1978, adoptà el català com a llengua de creació Després publicà Mediterrània 1979, premi Vila de Catarroja, Pagaràs els ous de cugul 1988, premi Ausiàs Marc de Gandia i Narcís de la memòria 2000, premi Vicent Andrés Estellés Ha traduït obres de Ronsard, Bonnefoy, Rustebues i Déguy, entre d’altres

Deixeble de César Frank i de Maurice Ravel, escriví, a la primera època, Quatre sonnets 1922 amb text de Ronsard Vers el 1930 emprà el mètode dodecatònic, que intentà d’unir amb les relacions tonals Escriví també un concert per a piano i orquestra 1934, una simfonia concertant 1945 i un concert per a violí i orquestra 1951 En la seva època de maduresa fusionà l’harmonia postimpressionista amb el cromatisme propi de l’escola de Viena

Collaborà a la “Revista d’Olot” i dirigí les revistes “El Deber” i “Fulla Seràfica” Edità privadament la seva obra poètica, que reflecteix influències romàntiques i parnassianes i mostra una predilecció pels temes històrics, bàsicament medievalitzants, i pels paisatgístics Arquimesa 1910, Evocacions 1912 i Hores de collegi 1922 Traduí poemes de Pierre de Ronsard, Giacomo Leopardi, Alessandro Manzoni, Joachim du Bellay, Francis Jammes i William Wordsworth i publicà una versió incompleta d’ Evangelina 1923, de Henry Wadsworth Longfellow Pòstumament es publicà el volum Poesies de…

Gairebé no es tenen dades sobre la seva biografia Segons P de Ronsard, fou deixeble de Josquin Des Prés Alguns documents el situen al servei de la capella reial francesa durant el primer quart del segle XVI De la seva producció musical s’han conservat quatre misses, algunes chansons profanes i una vintena de motets La major part de les seves composicions foren editades entre el 1520 i el 1578, principalment per P Attaignant També s’han conservat transcripcions per a orgue d’algun dels seus motets En les misses i els motets utilitzà sovint la tècnica del cantus firmus

Hom en troba mostres als llibres de l’Antic Testament, però els més interessants de l’antiguitat són els epitalamis grecs, sobretot els de Safo, Teòcrit i Anacreont A la literatura llatina, els més notables són els de Catul L’epitalami llatí té una variant popular, no exempta de poesia però inferior qualitativament a la variant culta del gènere n'escriviren també Estaci i diversos poetes cristians A l’època del Renaixement el conreu de l’epitalami adquirí un nou impuls, que continuà posteriorment n'escriviren Ronsard, Tasso, Gil Vicente, Spenser, Donne, Martínez de la Rosa i…

Estudià lletres, filosofia i música de forma autodidàctica La major part de la seva activitat musical, almenys des del 1581, està relacionada amb l’Académie de Poésie et de Musique de Jean-Antoine de Baïf, molts dels poemes del qual musicà d’acord amb els principis de la musique mesurée També fou amic de P de Ronsard La major part de la seva producció, però, ha desaparegut Entre les obres conservades cal destacar un llibre de Chansonettes mesurées , publicat per M Mersenne l’any 1586, tres cançons per a veu i llaüt, salms mesurats i altres peces curtes de caràcter sacre Promogué…

El mot procedeix d’ Anacreont , l’obra del qual influí en autors antics com Teòcrit, Catul i Horaci El gènere fou reprès al Renaixement —Ronsard, etc—, i a partir de la publicació de les Anacreòntiques 1554, s’inicià una tradició que, gairebé, afectà totes les literatures romàniques El moment àlgid del gènere fou, tanmateix, al s XVIII, el qual excellí en l’expressió d’un erotisme amanerat a través de delicades referències mitològiques José Cadalso, Juan Pablo Forner i Juan Meléndez Valdés, entre d’altres, foren els poetes castellans d’aquesta època que el conrearen amb més èxit…

Tot i que solen ésser líriques, les èglogues poden incloure una possible interpretació dramàtica, car sovint es desenvolupen en forma de diàleg Els exemples més interessants de la poesia antiga són els Idillis pastorals de Teòcrit i les Bucòliques de Virgili Conrearen aquest gènere Dant, Boccaccio i Petrarca, que prenunciaven d’alguna manera les tendències renaixentistes El Renaixement fou l’època de gran difusió del gènere, en les seves variants lírica i dramàtica el conrearen Ronsard, Poliziano, Juan del Encina, Lucas Fernández i Gil Vicente Als s XVI i XVII compongueren…