Resultats de la cerca

En notació gregoriana quadrada esdevé, com el punctum , el punctum quadratum La successió de dues o de tres virgae en una síllaba originà els neumes anomenats bivirga i trivirga , respectivament, que probablement indicaven que els sons havien d’ésser repercutits

La quantitat té en determinades llengües pertinència fonològica, generalment dins la síllaba Entre les clàssiques cal destacar el sànscrit, el grec i el llatí, on hi havia un desdoblament total o parcial del sistema vocàlic en distingir-se les vocals breus de les llargues, aquestes últimes equivalents, en durada, a dues de breus En llatí, per exemple, s’oposaven les síllabes breus a les llargues, que ho podien ésser per natura o per posició Eren breus o llargues segons la qualitat de llur nucli vocàlic pŏpŭlus , ‘poble’, enfront de pōpŭlus , ‘poll’ Això no obstant, una vocal breu seguida de…

Principals neumes de la notació de Sankt Gallen © Fototecacat/ Jesús Alises Existeixen diverses hipòtesis sobre el seu origen, a causa de les diferències que s’observen entre les primeres escriptures neumàtiques aquestes coincideixen de manera aproximada amb les diferents ètnies que constituïen les Gàllies a l’època de l’imperi Romà, convertides a l’Alta Edat Mitjana en províncies eclesiàstiques La hipòtesi que actualment està més en voga és la que sosté que els neumes deriven dels accents gramaticals De neumes n’hi ha de senzills i de compostos Els senzills representen una, dues o tres notes…

Era ja emprat pels trobadors provençals i pels antics poetes italians, que en feren el vers preferit Apareix en Ramon Llull i és habitual en els poetes catalans del s XV, Ausiàs Marc i en tots els successius A causa de la seva extensió, s’ajusta a les frases i als ritmes de la prosòdia habitual Modernament l’han conreat tots els poetes, en composicions rimades o en versos blancs, o estramps, sense rima El vers decasíllab comporta dos accents principals, un a la síllaba desena i un altre a la quarta, seguida o no de cesura si no hi ha cesura, demana un altre accent secundari a la vuitena La…

Gairebé desconegut en poesia catalana antiga, les Leis d’amor el consideren el resultat d’una fusió de dos versos de 5 i 6 o de 6 i 5 síllabes Modernament és format per la unió de dos versos, el primer dels quals té final femení L’hendecasíllab català no correspon a l’italià, que ha estat el vers més usat en aquesta llengua, per tal com en català hom compta les síllabes del vers fins a la darrera síllaba accentuada, i l’italià les compta fins a la síllaba àtona que segueix la darrera síllaba accentuada Per tant, l’hendecasíllab italià dóna en català el decasíllab sense cesura

En la majoria de les llengües, i entre elles el català, la unitat accentuable coincideix amb la síllaba anomenada tradicionalment síllaba tònica, però en un petit nombre de llengües, entre elles el grec clàssic, la unitat accentuable és, o pot ésser, la mora

La síllaba és la combinació fonemàtica més elemental Cada llengua es caracteritza, entre molts factors, per la natura i la posició estructural de les seves combinacions fonemàtiques En català, és molt freqüent la combinació de consonant + vocal, que hom anomena síllaba oberta i que es dóna en la majoria de mots casa, ferro , etc En canvi, és impossible de trobar una combinació sillàbica de tipus consonant + consonant

La síllaba si també s’utilitza per a designar els acords i les tonalitats basats en aquesta nota Equival a la lletra B del sistema de notació alfabètica anglosaxona i a la H en la notació germànica Aquesta síllaba, afegida al segle XVII i, per tant, amb posterioritat al sistema medieval de sis síllabes de l' hexacord , probablement fou creada a partir de les inicials de Sancte Iohannes , les dues últimes paraules de l' Himne de vespres a sant Joan Baptista , a partir del qual, prenent les primeres síllabes de cadascun dels seus hemistiquis, es formaren les sis síllabes originals ut, re, mi,…

Si separa dos peus dins el vers, és anomenada dièresi Ordinàriament hom troba la cesura al mig del vers, les dues parts del qual, anomenades hemistiquis , s’equilibren La cesura clàssica pot ésser femenina , si s’escau després d’una síllaba breu, masculina , després d’una de llarga, trihemímera o semiternària, després de tres migs peus és a dir, dins el segon peu, penthemímera o semiquinària , després del cinquè mig peu dins el tercer peu, hepthemímera o semiseptenària , després del setè mig peu dins el quart peu, bucòlica , en l’hexàmetre abans del cinquè peu el quart peu sol ésser un…

També s’anomena així la síllaba travada, que acaba en consonant per exemple, cel, per-dut , etc