Resultats de la cerca

La depressió de l’Empordà és determinada per falles d’edat neògena que la superposaren a l’edifici orogènic pirinenc, però la seva evolució és clarament relacionada amb la del marge oriental peninsular L’inici de l’activitat d’aquestes falles és difícil de precisar només és segura a partir del Miocè superior, quan s’enregistra, a l’entorn de la conca, la presència de successions sedimentàries importants i de formacions volcàniques El gruix de les successions neògenes encara no és conegut amb tota seguretat les dades de sondatges i de sísmica de reflexió indiquen que pot arribar als 1000 m Les…

Les falles que limiten la depressió de la Selva s’orienten principalment en direcció NW-SE la falla d’Osor - Maçanet de la Selva en determina la vora SW i la falla de les Planes-el Pasteral parallela a l’anterior i amb un salt estimat d’uns 1000 m, conjuntament amb la falla de Granollers de Rocacorba - Sant Gregori, en provoquen la compartimentació El coneixement del rebliment sedimentari d’aquesta depressió és limitat per l’escassetat d’afloraments la xarxa de drenatge actual és poc encaixada i per la manca de dades de sondatge El gruix del rebliment sedimentari és determinat per la…

És una fossa tectònica limitada principalment per dues falles normals, la de la Tet al N que continua cap a l’W i determina les fosses del Conflent i de la Cerdanya i la del Tec al S La primera separa la fossa del Rosselló dels massissos de l’Aglí i de les Corberes la segona la separa del «horst» del roc de Frausa i l’Albera, que és un gran bloc de materials del sòcol hercinià, basculat cap al S, entre les fosses del Rosselló i l’Empordà A més, relacionades amb la fossa, hi ha un conjunt de fractures d’orientacions variades NE-SW, NNE-SSW, NNW-SSE que van generar, durant l’Oligocè superior…

Planta general d’aquestes importants fortaleses de frontera, amb indicació del seu perímetre murat amb torres de base quadrada J Castellví i S Got Castellví, a partir de R Grau i L Bousquet A menys de 4 km de la frontera francoespanyola del Pertús, a banda i banda de la CN-9, dins del terme municipal de les Cluses Vallespir, s’aixequen les imposants ruïnes de dos forts romans Ei nom de les Cluses deriva de l’apellatiu genèric clausurae , mot que es donà a les fortaleses de frontera de l’imperi Romà Aquestes fortaleses eren situades al pas de la Via Domitia , a mig camí de les estacions d’ ad…

Al sector català del marge ibèric hi ha un conjunt de conques neògenes separades per llindars estructurals que corresponen a fosses i «horste», respectivament fosses del Vallès-Penedès, el Camp de Tarragona, el pla de Barcelona, el Baix Llobregat «horste» de Garraf-Montnegre i el Gaià, separats per falles normals d’orientació aproximadament, NE-SW Les falles principals són les que limiten les fosses per la vora NW ja existien anteriorment, i havien actuat com a falles direccionals inverses durant la compressió paleògena i van actuar com a falles normals durant el Neogen, amb un moviment,…

Ara, que han estat vistes les unitats estratigràfiques elementals litostratigràfiques, allostratigràfiques, pedostratigràfiques, biostratigràfiques, que hom pot establir a l’escala local, cal cercar la contemporaneïtat i l’ordre de successió dels fets esdevinguts dins la conca sedimentària i, a poc a poc i circumspectament, anar estenent progressivament aquest concepte a l’àmbit regional, continental i mundial és a dir, cal establir la correlació estratigràfica «Correlar dues o més unitats és establir una correspondència en llur caràcter i llur posició estratigràfica», segons la Guia…

Les etapes de deposició des del Priabonià superior al Catià terminal i els elements principals de control sobre la sedimentació, en seccions idealitzades del sector oriental de la conca d’avantpaís de l’Ebre El diferent gruix de sediments acumulat en els depocentres lacustres de les etapes evolutives l a V indica que els successius sistemes lacustres tingueren una taxa de subsidència més petita, a causa tant de les variacions de l’evolució estructural de la zona com també de l’allunyament gradual dels depocentres lacustres respecte de les zones de màxima subsidència Biopunt, original de P…

Els Piccard quin parell No en tenien prou amb les muntanyes més altes d’Europa, van voler anar més amunt No es resignaren amb un país sense mar, van voler explorar els fons abissals Germans bessons, suïssos i enginyers, els Piccard —Auguste 1884-1962 i Jean Felix 1884-1963— han estat els humans que, abans de l’era espacial, més s’han acostat, pels dos extrems, als límits físics de la biosfera El que els entusiasmava, de ben joves, eren els aeròstats Auguste Piccard havia estat el primer a tastar el gust del vol lliure en globus aerostàtic, però Jean Felix el seguí aviat A partir del 1926, el…

La base del Terciari La geometria de la Conca de l’Ebre es pot definir a partir dels tres mapes referents a la posició topogràfica de la base del Terciari de l’Ebre i de les relacions que aquesta superfície manté amb les formacions geològiques que la limiten per sobre i per sota A dalt, mapa d’isòbates de la base del Terciari autòcton de la Conca de l’Ebre, traçat a partir de dades obtingudes per sondatge sondatges marcats amb cercles blaus i correlacionades mitjançant els perfils de sísmica de reflexió, gairebé tots de recerca petroliera Aquest mapa ha permès d’establir les correlacions d’un…

La conca d’avantpaís dels Pirineus correspon a la part que actualment s’anomena Conca de l’Ebre Constitueix una zona relativament plana, amb una geometria triangular, situada entre els mantells dels Pirineus al N, les Serralades Costaneres catalanes al SE i la Cadena Ibèrica al SW La conca és reblerta de sediments eocens, oligocens i miocens en l’extrem W Aquests sediments només són deformats a la part occidental de la conca, en una estreta banda localitzada en els contactes amb les cadenes orogèniques esmentades, mentre que a la part oriental fan part d’un conjunt d’estructures plecs i…