Fortificacions de les Cluses (Vallespir)

Planta general d’aquestes importants fortaleses de frontera, amb indicació del seu perímetre murat amb torres de base quadrada.

J. Castellví i S. Got Castellví, a partir de R. Grau i L. Bousquet

A menys de 4 km de la frontera francoespanyola del Pertús, a banda i banda de la CN-9, dins del terme municipal de les Cluses (Vallespir), s’aixequen les imposants ruïnes de dos forts romans. Ei nom de les Cluses deriva de l’apel·latiu genèric clausurae, mot que es donà a les fortaleses de frontera de l’imperi Romà. Aquestes fortaleses eren situades al pas de la Via Domitia, a mig camí de les estacions d’ad Canturiones o ad Centenaríum (Sant Martí de Fenol lar) i del Summum Pyrenaeum (coll de Panissars, el Pertús); van marcar de fet —molt probablement des del segle III fins al segle XII— el límit dels territoris de les antigues províncies de la Narbonense i de la Tarraconense.

Fort de la Clusa Alta

El castell de la riba dreta del riu Rom o Roma, afluent del Tec, situat al poble actual de la Clusa Alta, té una forma poligonal, allargada d’E a W amb una longitud de 105 m, amb una amplada de 28 m a l’W i només 6 m a l’E. Dels accessos, a hores d’ara, es coneix només una poterna a la façana sud, els muntants de la qual foren construïts amb carreus de pedra sorrenca extrets del trofeu de Pompeu a Panissars.

Dos sondatges efectuats l’abril del 1996 van permetre posar al descobert un nivell d’abandonament datat del segle V, amb presència de material anterior (segle I) i posterior (alta edat mitjana). Al cim del castell sembla que hi havia, a l’edat mitjana (segles XI-XV), una torre de defensa, símbol de la senyoria de la Clusa.

Castell dels Moros

És conegut amb aquest nom el castell situat sobre la riba esquerra del riu Rom o Roma. És un gran quadrilàter irregular, com una mena de trapezi rectangular, orientat N-S, que fa 137,50 m de llarg i 71 m d’ample (a la façana nord), flanquejat per tres torres de planta quadrada —la més baixa, a l’E, alberga una cisterna—. Entre les torres s’obrien dos accessos; també hi havia una poterna al mig de la cortina occidental. A l’angle NW del castell s’ha conservat una escala, paral·lela al mur, que permetia l’accés al camí de ronda, el sòl del qual conserva encara en dos trams un formigó de teulís.

Al S, en el punt més alt del jaciment, s’aixecava una torre de planta quadrada, que probablement tenia la funció de vigilància. Tanmateix, encara es poden resseguir, entre la cortina occidental i aquesta torre, els fonaments d’un espai clos de 17 × 7 m, la funció del qual es desconeix.

Seguint el pany de mur del costat sud baixem cap a la façana oriental, la més baixa del castell. A l’angle sud-est, hom hi veu un petit edicle que es destaca de la cortina oriental: és una mena de garita de guaita en la qual només hi ha espai per a una persona.

Des d’aquest lloc cau a plom el pas de la Via Domitia (20 m de dalt a baix), i es pot vigilar cap a les dues direccions, N i S. Més al N, la cortina oriental es troba enrunada, però, tot i així, encara és flanquejada per tres contraforts.

Aquest conjunt militar té una superfície de prop d’una hectàrea amb un desnivell de gairebé 40 m d’W a E. La seva construcció sembla haver respost més a una finalitat de dissuasió —amb aquest gran espai interior— que d’explotació funcional del lloc.

Durant els anys 1960-80, R. Grau, d’Elna (Rosselló), va dur a terme una excavació a tot el voltant del recinte murat, durant la qual trobà ceràmiques típiques dels segles IV i V.

Porta de les Cluses o portorium(?)

Al peu del “castell dels Moros”, es poden veure dos murs de més de 10 m de llargària cadascun, bastits paral·lelament a les vores de l’antiga Via Domitia. El mur oriental, bastit del costat de la ribera, és fet —com els dos castells— amb carreus de pedra sorrenca, reaprofitats del trofeu de Pompeu del coll de Panissars, situat uns 3, 7 km més amunt.

El mur occidental s’aixeca damunt la paret de la muntanya, l’alçada del qual correspon a la conservada del mur oriental; la base del mur és foradada per clots de secció quadrangular on es col·locaven les bigues d’un soler. L’extremitat nord del mur feia retorn a sobre la Via Domitia. La calçada ha conservat les traces dels dos batents d’una porta que s’obria cap a l’interior.

Aquestes ruïnes constitueixen una mena de torre portal amb vocació de control i, potser, de duana —aquí es devia cobrar el que a l’antiguitat es coneixia amb el nom de Quadragesima Galliarum, o sigui, el 5% del valor de les mercaderies que entraven i sortien de la Gàl·lia—.

Una excavació efectuada l’any 1991 entre el mur occidental i la muntanya, va donar un material ceràmic i vidre que es pot datar també del segle V.

L’examen de les diferents tècniques constructives i les primeres dades arqueològiques fan pensar que la fortalesa de la Clusa Alta podria ser més antiga que el “castell dels Moros” i la porta de les Cluses, aquestes darreres datables al segle IV.

Les Clausurae o Claustra són esmentades a l’inici del segle V i serviren de defensa a l’entrada a Hispània l’any 408, contra els partidaris del rebel Constantí, i. després, el 415, contra els visigots que emigraven d’Aquitània fins a la Tarraconense.

Fou encara a les Cluses quan l’any 672, el duc Pau, governador de la Septimània visigòtica —actual Llenguadoc-Rosselló—, va invitar el rei Vamba que vingués a lluitar contra ell. L’any següent, al capdavant d’un exèrcit potent, el rei va fer el viatge de Toledo a les Cluses per tornar a prendre la província de Septimània i perseguir el secessionista duc Pau fins a Narbona.

Bibliografia

• Castellví, e.p.; Grau, 1978, 124. pàgs. 64-70; 1985, pàgs. 107-118; Castellví, 1995, pàgs. 81-117 i 1997.