Els Piccard: quin parell! No en tenien prou amb les muntanyes més altes d’Europa, van voler anar més amunt. No es resignaren amb un país sense mar, van voler explorar els fons abissals. Germans bessons, suïssos i enginyers, els Piccard —Auguste (1884-1962) i Jean Felix (1884-1963)— han estat els humans que, abans de l’era espacial, més s’han acostat, pels dos extrems, als límits físics de la biosfera.
El que els entusiasmava, de ben joves, eren els aeròstats. Auguste Piccard havia estat el primer a tastar el gust del vol lliure en globus aerostàtic, però Jean Felix el seguí aviat. A partir del 1926, el que feren els dos germans fou transformar el seu globus en laboratori i respondre a cada desafiament amb un “més difícil encara”: repetició dels experiments de Michelson i Morley per a mesurar la velocitat de la llum i demostrar la inexistència de l’“èter”, mesures sobre els raigs còsmics, distribució de les temperatures al si del gas que omple els globus aerostàtics. La culminació de tot plegat havien de ser les successives ascensions estratosfèriques als anys trenta de tots dos germans.
Quan el 25 de maig de 1931 Auguste Piccard i l’enginyer Paul Kipfer ascendiren per primera vegada a més de 15.000 m amb el globus “FNRS-1”, dotat d’una cabina pressuritzada, i hi feren un viatge de 16 hores sobrevolant els Alps, molt pocs creien en el resultat exitós de la prova, reblat encara l’any següent amb un vol entre l’aeroport de Zuric i el llac de Garda, a la Llombardia, durant el qual Auguste Piccard i el físic belga Max Cosyns arribaren a frec dels 17.000 m d’altitud (16.940 m, exactament). El 1934 Jean Felix Piccard, el germà bessó d’Auguste, juntament amb la seva dona Jeannette, superava encara aquell rècord d’ascensió i arribava als 17.550 m.
Però, quan l’estratosfera ja no tenia secrets per a ell, Auguste Piccard es va girar cap a les profunditats abissals. La discussió sobre si era possible la vida a les grans profunditats oceàniques fou un debat apassionat en els anys fundacionals de la moderna oceanografia científica. Edward Forbes (1815-54) d’una banda, i Karl Gottfried Ehrenberg (1795-1876) d’una altra encapçalaren interminables polèmiques fins que la reparació d’una avaria en el cable telegràfic estès el 1858 entre Sardenya i Annaba, a Algèria, a 2.200 m de fondària, permeté observar el 1860 una colla d’organismes desconeguts (celenterats i mol·luscs sobretot) que s’hi havien fixat en els dos anys transcorreguts des que el cable havia estat estès.
Però ningú no havia baixat a veure-ho, i no faltaven motius per dubtar que fos possible per als humans aventurar-se a profunditats tan grans, o a les més grans encara que revelaven els sondatges sistemàtics dels oceans. El cas és que l’any 1934, mentre els Piccard feien les seves ascensions estratosfèriques, un zoòleg nord-americà, William Beebe (1877-1962), davallà fins a 923 m de profunditat en un giny, la batisfera, que consistia, com la cabina estratosfèrica de Piccard, en una esfera d’1,45 m de diàmetre interior amb cabuda per a una o dues persones i alguns aparells, la qual, suspesa d’un cable, es podia fer baixar a la profunditat desitjada. De fet, la batisfera no tenia la mínima maniobrabilitat, i el risc que el cable es trenqués no era menyspreable. Tanmateix, aquella proesa estimulà Auguste Piccard a desempolsar un vell projecte, potser més aviat un somni de joventut: construir un giny que apliqués a l’aigua el mateix principi que l’aeròstat aplicava en l’aire, el de la seva força ascensional deguda al fet de ser més lleuger que el fluid que l’envolta. Així nasqué el batiscaf.
Ja el 1905, quan era un jove estudiant d’enginyeria a Zuric, Auguste Piccard havia esbossat un projecte en aquest sentit, però el 1940, quan era a punt de començar-ne la construcció a les drassanes d’Anvers, l’exèrcit alemany envaí Bèlgica. El somni quedava altre cop ajornat. Finalment, acabada la Segona Guerra Mundial, el 1948, era enllestit el primer batiscaf, el “FNRS-2” (“FNRS-1” era el nom del globus estratosfèric del 1931 i Auguste Piccard volia posar l’accent en l’analogia tècnica dels dos ginys), i era posat a prova prop de les illes de Cap Verd, amb la col·laboració de la marina francesa. En una primera provatura Auguste Piccard i Theodore Monod davallaren fins a un fons de sorra a 25 m de profunditat i remuntaren fins a la superfície sense problemes. En una segona provatura sense tripulació, el batiscaf va arribar fins a 1.380 m i tornà a la superfície amb èxit, si bé les males condicions de la mar ocasionaren desperfectes en l’element de flotació i calgué renunciar a prosseguir les proves. Poques setmanes després, el nord-americà Otis Barton, amb una versió millorada de la batisfera que ell anomenava “benthoscope”, assolia la profunditat de 1.377 m.
Però el futur de l’exploració de les grans profunditats era del batiscaf per la seva maniobrabilitat. El batiscaf, essencialment, consta de dues parts: un element de suspensió o de flotació, anàleg de l’aeròstat, però en aquest cas ple d’un líquid més lleuger que l’aigua en comptes d’un gas més lleuger que l’aire, com passa amb els globus, tant lliures com dirigibles, i una cabina disposada per acomodar un parell de persones i l’equipament necessari per a les seves activitats. L’experiència adquirida amb les provatures del 1948 mostrà el camí per a la millora del disseny del batiscaf, sobretot pel que fa a l’element de suspensió i, entre el 1953 i el 1954, dos nous batiscafs, el “FNRS-3” i el “Trieste” rivalitzaren a assolir ja grans profunditats amb tripulació. La rivalitat era gran, ja que havien sorgit diferències entre Auguste Piccard i els seus patrocinadors belgues i francesos i, tot i que el “FNRS-3” era essencialment la mateixa cabina del “FNRS-2” amb un element de suspensió nou, més proper al del projecte inicial de Piccard, aquest se n’havia desentès i amb la col·laboració del seu fill Jacques dissenyà i trobà els mitjans per a construir a Itàlia el “Trieste”.
Tant el “FNRS-3” com el “Trieste” quedaren enllestits a l’estiu del 1953 i feren les seves primeres provatures entre l’agost i el setembre d’aquell any a la Mediterrània. El “FNRS-3” assolí successivament, tripulat pels francesos Georges Houot i Pierre de Willm, 750 m (8 d’agost), 1.550 m (12 d’agost) i 2.100 m (14 d’agost), davant de les costes de Toló. El “Trieste”, tripulat per Auguste (que ja tenia 69 anys) i Jacques Piccard, ho feu a 700 m (26 d’agost), 1.800 m (24 de setembre) i 3.150 m (30 de setembre) successivament al golf de Nàpols, davant de les costes de l’illa de Capri i a la fossa tirrena, al S de l’illa de Ponça. Pocs mesos després, el 15 de febrer de 1954, era el “FNRS-3”, tripulat per Houot i de Willm, el que establia un nou rècord, amb 4.050 m unes 120 milles al SW de Dakar.
A partir d’aquell any començaren tot un seguit d’immersions ja operatives i pròpiament de recerca amb una certa especialització per part dels dos batiscafs. El “FNRS-3” es dedicà amb preferència als estudis biològics, principalment zoològics, mentre que el “Trieste” s’especialitzà més aviat en estudis d’oceanografia física, sobretot mesuraments acústics. El 1958 el “Trieste” era adquirit per la marina nord-americana, que el millorà i en redissenyà la cabina. El nou “Trieste”, tripulat per Jacques Piccard i Don Walsh, arribava el 23 de gener de 1960 a la fossa de les Marianes, a l’oceà Pacífic, a la profunditat de 10 919 m, la més gran mai assolida per un humà.
Els anys posteriors, el desenvolupament de nous enginys no tripulats capaços de prendre mostres i enregistrar imatges i dades a grans profunditats ha anat desplaçant l’ús dels batiscafs tripulats. Els somnis dels Piccard han acabat per quedar petits, però ells romanen en el record com uns dels més grans somniadors i creadors del segle XX.