Resultats de la cerca

Originàriament, el terme -sense fer cap referència al tempo - indicava només el moviment uniforme del baix que, amb notes d’un mateix valor, podia recordar o imitar el caminar d’algú El fet de no pertànyer clarament ni als tempi lents ni als ràpids fa que termes com più andante, andante molto , etc presentin ambigüitats que dificulten qualsevol generalització Amb tot, più andante sol indicar un tempo lleugerament més ràpid que andante

Normalment es troba en el decurs d’una obra i implica un alentiment momentani, de més o menys durada, respecte del tempo general També es pot trobar a l’encapçalament d’una part o un moviment indicant la relació amb el tempo de la part o el moviment anterior

En una partitura, indicació que hom utilitza per a aconseguir aquest efecte No s’ha de confondre amb l’alentiment progressiu del tempo , que normalment s’indica amb el terme ritardando S’abreuja riten

Situada en un punt determinat de la partitura, prescriu que el tempo de la música que segueix sigui més ràpid que el precedent S’usa en contraposició a meno mosso

Originalment utilitzat més com a indicador de caràcter greu, solemne que de tempo , la seva definició és imprecisa i varia molt entre compositors, èpoques o, fins i tot, obres concretes

En una partitura, indicació -abreujament de tempo rubato , ’temps robat'- que prescriu aquest tipus d’interpretació Als segles XVIII i XIX s’entenia com una forma d’ornament en què la veu principal d’una composició allargava o escurçava determinades notes segons el seu significat estructural i expressiu, mentre es mantenia el tempo bàsic en l’acompanyament En un famós passatge d’una carta al seu pare 23 d’octubre de 1777, WA Mozart es vantava de la seva especial habilitat a l’hora d’emprar aquest recurs i insistia que no hauria de representar una alteració del …

Per extensió, també designa una obra, fragment, o moviment d'una obra —concert, sonata o simfonia— escrita en aquest tempo El terme fou utilitzat, entre d’altres, per L van Beethoven segon moviment de la Simfonia núm 2 , segon intermezzo d’ Egmont , etc i GF Händel o les àries Comfort ye , del Messiah , Ombra mai fù , de Serses , etc Moltes àries i cavatine dels operistes italians del segle XIX porten aquesta indicació

El primer esment es troba en un manuscrit del segle XIV, on apareixen quatre danses amb aquest nom dins un conjunt de quinze amb el títol genèric d' istampitta , exhibint una estructura similar a l' estampida una d’elles, en compàs de 4/4, és una quaternaria , coneguda a Itàlia com a saltarello tedesco Amb tot, no existeix cap evidència de la relació entre aquestes danses i els saltarelli posteriors Al segle XV, el saltarello evolucionà fins a convertir-se en una postdansa que seguia una basse danse , reelaborant el seu material musical en metre ternari i tempo més ràpid entre…

Presumiblement derivava del jig , una dansa popular britànica i irlandesa Al final del segle XVII se n’establiren dos models la gigue francesa i la giga italiana La primera, amb frases irregulars en 6/4, 3/8 o 6/8 i tempo moderat o ràpid, es caracteritzà per una textura imitativa, sovint amb inversió del motiu inicial a la segona secció, i l’ús de síncopes, hemiòlies i ritmes creuats Formà part del repertori habitual per a llaüt i clavicèmbal E i D Gaultier, JC de Chambonnières, JH d’Anglebert En la música escènica JB Lully la relacionà amb el canario en utilitzar l’anacrusi que…

Sembla que procedeix d’una dansa cantada del segle XVI originària de l’Amèrica llatina i Espanya El seu caràcter lasciu, de fons eròtic, suscità censures i fou prohibida per Felip II cap al 1583, però continuà essent ballada a les corts i esdevingué, al final del segle, una de les més populars danses espanyoles Al començament del XVII es difongué per tot Europa en una forma estilitzada que esdevingué, a mitjan segle, el tercer moviment de la suite , usualment a continuació de la courante i precedint la giga Durant la primera meitat de la centúria es desenvoluparen models instrumentals a…