Resultats de la cerca
Es mostren 181 resultats
col

Planta de col
© C.I.C - Moià
Botànica
Agronomia
Planta herbàcia de la família de les crucíferes, d’una alçària de 0,50 a 1 m, de tija (el caluix
o tronxo
) gruixuda, no ramificada, amb fulles grans i amples, carnoses, glabres, glauques i pruïnoses.
Aquestes, generalment s’apinyen i s’imbriquen formant un cabdell o capça , en el centre del qual resten la gemma terminal i les fulles més joves Té les flors grogues o, més rarament, blanques, disposades en raïms molt llargs, i els fruits en síliqua Cal cercar en la varietat silvestre de l’Europa occidental costes d’Anglaterra i de Bretanya, principalment l’origen de les varietats conreades És una planta rústica i soferta, bé que prefereix els climes suaus i humits de les zones marítimes Resisteix les gelades i tem l’eixut Prefereix els sòls profunds, permeables, fèrtils, una mica compactes i…
monòxid de carboni
Química
Gas incolor, tòxic, descobert per Josep Priestley (1772) i estudiat per Humphry Davy (1808).
És el producte resultant de l’oxidació incompleta del carboni per l’oxigen és el constituent combustible de diferents mescles gasoses industrials i el reductor gasós més emprat en metallúrgia És preparat industrialment per combustió del carbó amb aire en defecte En el laboratori és obtingut pur per deshidratació de l’àcid fòrmic aquesta reacció no es reversible a la temperatura ordinària, la qual cosa el monòxid de carboni no pot ésser considerat com un anhídrid fòrmic, sinó que ho ha d’ésser com un òxid neutre L’estructura molecular és encara discutida, però hom accepta la següent , que…
la Valira
l’Alt Urgell Amplia recolzada de la Valira vista des de Castellciutat, amb la Seu d’Urgell al fons
© Fototeca.cat
Riu
Riu pirinenc, afluent, per la dreta, del Segre, que constitueix el col·lector de totes les aigües d’Andorra (excepte el sector nord-oriental de la Solana d’Andorra); tots els afluents que rep el riu mentre discorre en territori andorrà tenen llur curs dins el país, excepte el riu d’Aós.
El formen dos corrents principals, la Valira d’Encamp dita també de Canillo, de Soldeu o d’Orient i la Valira d’Ordino o de la Maçana , o del Nord , dita més pròpiament ribera d’Ordino , els quals s’uneixen entre Engordany, les Escaldes i Andorra la Vella a partir d’aquest aiguabarreig, la Valira rep també el nom de la Gran Valira La Valira d’Encamp constitueix, però, de fet, el curs alt del riu, que cal considerar així que neix al circ de Pessons, dins el terme d’Encamp, al SW del port d’Envalira davalla ràpidament grau Roig en direcció N vers Soldeu, on rep per la dreta el riu d’Incles…
Sant Julià de Pedra (Bellver de Cerdanya)
Art romànic
Situació Vista de conjunt de l’església, amb el petit transsepte que la caracteritza ECSA - A Roura Aquesta església és situada al veïnat de Pedra, prop de Bor, al cim d’un esquei Mapa 35-10 216 Situació 31TDG022891 Pedra és situat a uns 5 km de Bellver, des d’on cal agafar la carretera local que porta a Alp Abans d’arribar a Baltarga, cal prendre a mà dreta un trencall que mena a Bor i a Pedra RMAE Història El lloc de Pedra és conegut des de l’any 965, en què la villa Petra Ranesindo és una de les afrontacions d’Urús en el testament del comte Sunifred II de Cerdanya…
nomenclatura
Química
Conjunt de regles mitjançant les quals hom pot assignar un nom unívoc a qualsevol substància simple o composta.
Durant molt de temps els químics, incapaços de determinar la composició i l’estructura dels composts que estudiaven, optaren per designar-los mitjançant noms o símbols, sovint molt arbitraris, que feien referència a llurs històries És així com aparegueren els noms trivials de molts elements i composts, com glicerina o vidriol blau El primer intent sistematitzador fou l’obra Méthode de nomenclature chimique 1787, de Guyton de Morveau, Lavoisier, Berthollet i Fourcroy, que establia una nomenclatura dual en la qual cada compost era designat per un nom genèric, que definia la categoria a què…
associació d’estels
Astronomia
Agrupació d’estels d’un mateix tipus espectral en una zona relativament reduïda de l’espai.
Aquest concepte és degut a l’astrofísic Ambartsumian, que descobrí, el 1947, que gairebé tots els estels coneguts del tipus T Tauri es troben en dues regions molt reduïdes Taurus-Auriga i Àguila-Serpentari Més endavant observà que els estels del tipus O i B estels calents també tendeixen a agrupar-se, i descobrí més de 20 grups d’aquesta mena Les associacions estellars difereixen radicalment dels conglomerats la densitat d’estels en un conglomerat és molt superior a la mitjana del camp estellar que l’envolta contràriament, la densitat d’una associació és petita comparada amb la del camp Les…
cap de Rep
Cim
Pic (2 295 m) que forma la paret oriental del forat de la Bor, congost obert per la Valira, al límit dels termes de Canillo i d’Encamp (Andorra).
tungstè
Química
Element químic, de nombre atòmic 74, pertanyent al grup VIB de la taula periòdica.
És un dels metalls de la tercera sèrie de transició, i fou descobert per JJ d’Elhujar i F d’Elhujar l’any 1783 És també conegut com a wolframi És un element rar constitueix un 10 -4 % del pes de l’escorça terrestre No ocorre natiu, i els seus minerals més importants són la scheelita CaWO₄ i la wolframita Fe,MnWO₄ El tungstè natural és constituït per cinc isòtops naturals estables, amb masses de 180, 182, 183, 184 i 186, que determinen un pes atòmic de 183,85 En són coneguts, a més, onze radioisòtops artificials La preparació del metall és difícil, d’una banda perquè es troba molt diluït en…
carborà
Química
Cadascun dels tres isòmers del dicarbadodecaborà B 1 0
C 2
H 1 2
, en els quals els àtoms de bor i de carboni es disposen en forma d’estructura icosaèdrica.
En aquesta estructura, l’isòmer orto- o carborà normal, el més ben conegut de tots tres, conté els àtoms de carboni en les posicions 1, 2 l’isòmer meta - o neocarborà, en les posicions 1,7 i l’isòmer para -, en les 1,12 Els dos darrers són obtinguts per rearranjament tèrmic del primer, el qual és preparat per reacció directa del decaborà B 1 0 H 1 4 amb acetilè en presència de sulfur dietílic El nucli d’aquests carborans és extremadament estable resisteix l’atac dels àcids, dels àlcalis i dels oxidants, i dóna només reaccions de substitució d’àtoms d’hidrogen en l’atac amb clor Per contrast,…
carbaborà
Química
Qualsevol dels composts derivats dels hidrurs de polibor que conté vèrtexs ocupats per grups CH, els quals reemplacen àtoms de bor que eren presents en aquests vèrtexs en l’hidrur progenitor.
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 7
- 8
- 9
- 10
- 11
- 12
- 13
- 14
- 15
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina