Resultats de la cerca

Graduat i doctorat 1972 a la Universitat de Nagoya, posteriorment féu recerca postdoctoral a la Universitat de Kyoto El 1979 s’incorporà al Laboratori Nacional de Física d’Altes Energies KEK de Tsukuba, on desenvolupà tota la seva carrera posterior, i l’any 2003 en fou nomenat director, càrrec que ocupà fins a la jubilació 2006 Rebé, entre d’altres, els premis de l’Acadèmia del Japó 1985 i el premi Nobel de física l’any 2008 compartit amb Yoichiro Nambu i Toshihide Maskawa pels seus descobriments en la física de les partícules, i més concretament, sobre la ruptura de simetries

Des del 1959 fou director de l’Institut de Física Teòrica i Experimental de l’Acadèmia de Ciències de l’URSS El 934 descobrí, amb el seu germà Artemij Isaakovič Alikhanian 1908-78 l’emissió de parells electró-positró pels nuclis radioactius Estudià també els raigs còsmics El 1949 dirigí la construcció del primer reactor nuclear soviètic i el 1961 la d’un accelerador de protons Tingué un paper destacat en la creació de la bomba nuclear soviètica

Entre els anys 1930 i 1940, en intentar explicar la dinàmica de les taques solars, estudià la interacció d’un camp electromagnètic amb un plasma En la mateixa línia, estudià la magnetosfera terrestre, les aurores polars i les tempestes magnètiques Postulà 1942 la propagació d’ones electromagnètiques en els plasmes, les anomenades ones Alfvén Donà una teoria sobre la formació dels planetes del sistema solar segons la qual el Sol capturà matèria de la pols interestellar Els seus estudis sobre magnetohidrodinàmica són fonamentals per a la física del plasma És autor, entre d’altres, de Cosmical…

Fou catedràtic de física a la Universitat de Bolonya Nebot de Galvani, de qui contribuí a vulgaritzar i a difondre l’obra del seu oncle, en contraposició de les teories de Volta, estudià les aplicacions mèdiques de l’electricitat i escriví obres sobre galvanisme També s’ocupà de problemes tècnics com la construcció de fars i la protecció contra incendis

Destacà pels seus estudis sobre l’electromagnetisme de Maxwell publicà en dos volums la Theorie der Elektrizität , obra estàndard durant força anys Introduí la noció de moment magnètic i mostrà que la massa de l’electró creix infinitament, a mesura que la seva velocitat s’apropa a la velocitat de la llum Malgrat això, no va conciliar-se mai amb la teoria relativista d’Einstein, que creia errònia per tal com era contrària al sentit comú, i romangué convençut de la validesa de la hipòtesi de l'èter

Professor des del 1912 a l’École Normale Supérieure Féu estudis sobre l’electricitat i les teories de Maxwell i, sobretot, treballà en l’electrònica, construint els primers tubs de tres elèctrodes a França L’any 1918 ideà amb E Bloch el multivibrador , que ha tingut posteriorment una important aplicació com a circuit electrònic en tècniques digitals i de commutació

Fou professor a Lahore, Cambridge i Londres Fundà 1964 el Centre Internacional de Física Teòrica de Trieste, orientat especialment a la formació de científics del Tercer Món Es dedicà a la física de partícules, contribuint a la teoria de renormalització del camp electromagnètic i a la creació d’un model d’unificació de les interaccions feble i electromagnètica, aportació que obria el camí cap a una síntesi més vasta Per aquest darrer treball rebé el premi Nobel de física del 1979, compartit amb S Glashow i S Weinberg Fou un destacat lluitador contra l’armamentisme i la cursa nuclear El 1990…

Professor de física teòrica a la Universitat de Jena 1870 i director del seu observatori astronòmic i meteorològic 1878 Des del 1866 collaborà amb l’industrial Karl Zeiss per tal de millorar els instruments òptics, especialment el microscopi compost Hom li deu la determinació de la influència de la difracció en la resolució del microscopi, càlculs per a la correcció de les aberracions esfèrica i cromàtica de les lents, l’explicació del coma, el descobriment de la condició d' aplanetisme dels sistemes centrats i la construcció del primer objectiu apocromàtic 1886 Establí la fundació Karl Zeiss…

Es graduà el 1900 a Munic i començà el 1904 a ensenyar física a la Universitat de Göttingen Aquest mateix any donà a conèixer la seva teoria de la capa límit, teoria que constitueix una aportació molt important a la mecànica dels fluids Estudià també els fenòmens de transmissió de la calor Publicà Vier Abhandlungen zur Hydrodynamik und Aerodynamik 1927

Estudià a Cambridge Féu importants recerques sobre la radiació i el transport de l’energia en els camps electromagnètics vector de Poynting Mesurà la densitat de la Terra i la constant de la gravitació Publicà diverses obres, com Text-Book of Physics 1899-1914, The Pressure of Light 1910 i The Earth 1913