Resultats de la cerca

Debutà a Memorias de Leticia Valle 1979, de Miguel Ángel Rivas Els anys vuitanta actuà, entre d’altres, sota la direcció de José Luis Garci Sesión continua , 1984, José Luis Borau Tata mía , 1986 i Isabel Coixet Demasiado viejo para morir joven , 1988 Consolidà la seva carrera a partir de la dècada de 1990 amb Julio Medem Vacas , 1991  La ardilla roja , 1993, i Tierra , 1996, premis Ondas de cinema 1996 i Fotogramas de Plata 1997, Juan Estelrich Jr La vida láctea , 1992 i Pintadas , 1996, Manuel Iborra Orquesta Club Virginia , 1992, Rosa Vergés Souvenir , 1994, Pilar Miró El perro del…

Vida Cursà estudis de dramatúrgia i direcció escènica a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de Barcelona, on conegué l’actriu Carme Elias, amb la qual estigué casat durant alguns anys Després d’escriure i rodar alguns curts amateurs , feu de creatiu publicitari per a diverses agències 1973-83 Parallelament, participà en l’autogestió teatral del Saló Diana, i escriví guions televisius per a la cantant Guillermina Motta Las Guillerminas del Rey Salomón , 1978-79, el grup musical La Trinca No passa res , 1985 i el showman Javier Gurruchaga Viaje con nosotros i El huevo de Colón La seva…

Vida Llicenciat en història de l’art per la Universitat de Barcelona 1975, treballà d’actor teatral i d’illuminador en muntatges de Ricard Salvat, Víctor García i Pere Planella, alhora que s’inicià en el cinema com a realitzador de curts Anta 3 , 1973 i exercint d’actor secundari i de secretari de rodatge en films professionals Després de dirigir els curtmetratges  Anta mujer 1975, Al Mayurka 1976-79 i Laberint 1979, premi Sant Jordi de Cinematografia 1980 al millor curt espanyol, feu de director artístic en diversos films, entre els quals hi ha La plaça del Diamant 1981-82, Francesc Betriu…

Vida i obra Llicenciada en història contemporània per la Universitat de Barcelona 1983 amb una tesina sobre el cinema de la dècada de 1970, escriví guions de còmic per a l’Editorial Bruguera 1979 i articles cinematogràfics per a Sal común i Fotogramas 1980-84 Ajudant de muntatge a Nunca en horas de clase 1978, José Antonio de la Loma i guionista de Morbus, o bon profit  1982, Ignasi P Ferré, fou directora creativa de les agències de publicitat JWT 1985 i Target 1988-90 El 1990 fundà, amb Lluís Miñarro i Juan Peláez, la productora Eddie Saeta, per a la qual realitzà nombrosos espots…

D’una gran ductilitat dramàtica, interpretà nombrosos films, entre els quals destaquen Hay un camino a la derecha FRovira i Beleta, 1953, Nazarín 1958, Viridiana 1961 i Belle de jour 1966 de LBuñuel, Cabezas cortadas GRocha, 1970, La Colmena 1982 i Los santos inocentes 1984, premi d’interpretació del festival de Canes de MCamus, Átame PAlmodóvar, 1990, El hombre que perdió su sombra ATanner, 1991, premi d’interpretació al Festival de Mont-real, Goya en Burdeos CSaura, 1999, Lázaro de Tormes JLGarcía Sánchez, 2000, etc Treballà també a la televisió, on destacà en la sèrie Juncal…

Considerat com el més representatiu de la seva època, ha estat comparat amb Goya pel seu estil, rude i tosc Visqué intensament els ambients populars de Madrid i d’altres poblacions de Castella, dels quals és un testimoni d’excepció Pintor de realitats essencials, els personatges de les seves obres a diferència dels de l’expressionisme del seu temps gairebé no estan deformats, i el seu expressionisme es caracteritza per la força interior i per la intensitat vital d’aquests personatges Aconseguí, en les Exposiciones Nacionales de Bellas Artes, la màxima distinció a Barcelona 1929 i…

Autor de guions televisius, dirigí posteriorment dos films comercials i obtingué un cert renom amb un tercer Mi querida señorita , 1971 En la seva trajectòria posterior, irregular, cal destacar El amor del capitán Brando 1974, Al servicio de la mujer española 1978, El nido 1980, Stico 1984, La hora bruja 1985,  Al otro lado del túnel 1994,  El palomo cojo 1995 i  14, Fabian Road 2008, la seva darrera pellícula, i les sèries televisives Juncal 1988 i Una gloria nacional 1992 És autor del guió de El día que nací yo 1992, de P Olea El 2000 publicà les memòries La dulce España Entre d’altres,…

Representa els afusellaments per part de les tropes franceses d’un grup de madrilenys que resistien l’ocupació Fa parella amb El Dos de Maig a la Puerta del Sol Prado, i l’autor els feu potser per tal de fer oblidar al règim de Ferran VII el seu ambigu collaboracionisme amb Josep Bonaparte Cal considerar l’obra com una renovació absoluta del quadre d’història, la irrupció en l’art d’un realisme sagnant i d’una llibertat tècnica sense precedents que obre el camí no sols al Romanticisme —especialment el francès— sinó a tota la pintura moderna

Cursà dret i belles arts Dirigí les revistes “Arte Moderno” 1900, “Valencia Artística” 1903 i “Impresiones” 1909 Exercí de crític d’art a “El Mercantil Valenciano”, “Las Provincias”, “La Esfera” i “Museum” Fou caricaturista, pintor, docent i colleccionista de ceràmica Publicà diversos estudis sobre temes artístics, com Goya en Valencia 1920, Joanes L’enigma de la seua vida 1926 i Cerámica del Levante español 1944-52 Com a narrador publicà quatre volums titulats Contes del pla i de la muntanya 1947-65, els quals constitueixen un retaule històric de València entre l’època medieval…

Neta de Felip V d’Espanya per part de pare i de Lluís XV de França per part de mare, es casà 1765 amb el fill de Carles III, el príncep d’Astúries Carles Amb el seu marit, Carles IV, fou proclamada reina d’Espanya, el 1788 ambdós abdicaren, a conseqüència del motí d’Aranjuez, pel març del 1808 El mes següent, Napoleó, a Baiona, exigí de Ferran VII la devolució de la corona als seus pares, i aconseguí immediatament la renúncia definitiva d’aquests a favor de Josep Bonaparte Maria Lluïsa, famosa per la seva fastuositat i la seva elegància, immoralitzades pel pinzell de Goya, seguí…