Resultats de la cerca

Aquest terme, present sobretot en la segona meitat del segle XVIII i al principi del XIX, es pot donar, entre d’altres, en unes variacions L van Beethoven, Sis variacions , WoO 70, var 4, o en la part central d’una forma ternària J Haydn, Sonata per a piano , Hob XVI32, minuet Tanmateix, un canvi cap a una tonalitat menor no sempre és acompanyat del terme minore Beethoven, 15 Variacions , opus 35, var VI

Deixeble de Tomasek, fou organista de la cort a Viena 1822 Compongué obres religioses i cantates, així com cançons, duets, quartets vocals i, sobretot, obres per a orquestra, de les quals es destaquen els Rondons per a piano i orquestra opus 6, 17, 22 i una Simfonia en re major Les seves obres més originals són per a piano Rhapsodies opus 1, Impromptus opus 7 i la Sonata per a piano opus 20

Per extensió, també designa una obra, fragment, o moviment d'una obra —concert, sonata o simfonia— escrita en aquest tempo El terme fou utilitzat, entre d’altres, per L van Beethoven segon moviment de la Simfonia núm 2 , segon intermezzo d’ Egmont , etc i GF Händel o les àries Comfort ye , del Messiah , Ombra mai fù , de Serses , etc Moltes àries i cavatine dels operistes italians del segle XIX porten aquesta indicació

L’any 1961, en el Congrés de Musicologia de Nova York, es definí el terme Classicisme com la sèrie de trets característics compartits per la música d’aquests compositors Tot i que cap dels tres compositors esmentats no nasqué a Viena, el fet que les seves carreres es desenvolupessin molt sovint a la capital austríaca feu que la musicologia moderna acabés batejant l’escola amb el nom d’aquesta ciutat La creació, al principi del segle XX, de l’anomenada Segona Escola de Viena , d’A Schönberg, A Berg i A Webern, és la causa que sovint se l’anomeni Primera Escola de Viena Els seus inicis se solen…

L’orquestra és dividida en dos grups d’una banda, els dels solistes o concertino i, de l’altra, el ripieno o tutti , és a dir, la massa orquestral Els primers exemples coneguts són els de Stradella 1682, però el veritable organitzador fou A Corelli 1653-1713 El concerto grosso és ordenat segons el pla de la sonata preclàssica Suplantat en acceptació per la simfonia, retrobà al s XX el favor dels compositors Stravinskij, Bartók, Martinů

Deixeble de LVittori i ACesti, des del 1661 fou organista de diverses esglésies romanes Fou molt apreciat com a clavicembalista en nombroses corts europees de l’època Com a compositor, destaca la seva obra per a teclat fou un dels primers a utilitzar-hi la forma sonata, composició en què precedí DScarlatti A més de les sonates és autor de 24 tocates, 11 suites , diversos concerts, una trentena d’òperes i oratoris, cantates i motets, entre d’altres

Vida De ben jove posà de manifest el seu talent i els seus dots musicals, i el seu pare confià successivament la seva educació musical a Antonio Buroni, músic i parent de la família, G Cordicelli, G Santarelli i G Carpani, amb els quals estudià teoria musical, orgue i contrapunt A l’edat de tretze anys ocupà la plaça d’organista de l’església de San Lorenzo in Damaso de Roma El 1766, el viatger anglès Peter Beckford, cosí del novellista William Beckford, proposà al pare de Clementi endur-se el noi a Anglaterra, i Muzio s’establí a la propietat de Beckford a Steepleton Iwerne, al comtat anglès…

Esquema 1 - forma ritornello barroca © Fototecacat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura Aquesta forma fou característica del primer moviment -i sovint del tercer- del concert barroc El contrast instrumental derivat de l’oposició entre l’orquestra i el solista està subratllat per les diferents funcions formals que assumeixen el ritornello i l’episodi En efecte, el ritornello és la part temàtica i harmònicament estable tot i que en ocasions també pot modular, com en el cas del concert op 8, núm 8, RV 332, de Vivaldi, mentre que l’ episodi , també anomenat simplement ’solo’, té un caràcter modulant i és…

Mitjançant aquest recurs una mateixa obra pot, almenys potencialment, donar un resultat sonor diferent en cada execució i per tant, des d’aquesta perspectiva, ser una obra no ’tancada' La forma oberta, també coneguda com a ’forma mòbil', és característica dels corrents avanguardistes de la segona meitat del segle XX i ha estat conreada per autors com K Stockhausen, en el seu Klavierstück XI 1956, o P Boulez, en alguns moviments de la seva Sonata núm 3 1957 per a piano

El fugat, d’extensió molt variable però que no acostuma a assolir el grau d’expansió que presenta una fuga, pot trobar-se en les seccions de desenvolupament de la forma sonata J Brahms Sextet núm 2 , opus 36, IV Poco allegro , compàs 52 i següents, en els rondós WA Mozart Quintet de corda , KV 614, IV Allegro , compàs 113 i següents, o en els moviments lents L van Beethoven Simfonia número 3, 'Heroica', op 55, II Adagio assai , compàs 114 i següents