Resultats de la cerca
Es mostren 2715 resultats
Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans
Política
Organització política constituïda el 1969 partint de l’escissió, produïda l’any anterior, del sector més jove i esquerranista del Front Nacional de Catalunya.
Influïda pels fets de Maig francesos, prengué com a àmbit d’actuació els Països Catalans —fou present al País Valencià d’ençà del 1974, i a les Illes des del 1976— En foren dirigents destacats Joan J Armet, Jaume Fuster i Josep Guia Integrà l’independentisme en el marc teòric marxista i volgué mobilitzar les classes populars catalanes per a l’assoliment de l’Estat Socialista dels Països Catalans Una escissió del 1974, a propòsit de la discussió sobre la lluita armada, formà el PSAN-Provisional, de caràcter més radical, que el 1979 donà lloc a Independentistes dels Països Catalans El PSAN…
Oposició Obrera
Història
Tendència constituïda en el Partit Comunista soviètic entre el 1919 i 1921, els dirigents més destacats de la qual foren A.M.Kollontaj, A.G.Šliapnikov i S.P.Medvedev.
Aquest grup denunciava la burocràcia en el si del partit i de l’estat soviètic i reivindicava l’autonomia dels sindicats i un paper més important d’aquests en la societat i l’economia Combatudes llurs tesis a l’onzè congrés del Partit Comunista, el grup es dissolgué poc després
forma oberta
Música
Obra constituïda per fragments o parts que l’intèrpret pot ordenar de diferents maneres, sigui de forma lliure, sigui atenent les indicacions del compositor.
Mitjançant aquest recurs una mateixa obra pot, almenys potencialment, donar un resultat sonor diferent en cada execució i per tant, des d’aquesta perspectiva, ser una obra no ’tancada' La forma oberta, també coneguda com a ’forma mòbil', és característica dels corrents avanguardistes de la segona meitat del segle XX i ha estat conreada per autors com K Stockhausen, en el seu Klavierstück XI 1956, o P Boulez, en alguns moviments de la seva Sonata núm 3 1957 per a piano
reixa de Rowland
Física
Tipus de xarxa de difracció constituïda per una làmina metàl·lica, proveïda d’una sèrie de ratlles paral·leles formant una reixa, que funciona per reflexió.
Centre d’Estudis Contestans (CEC)
Historiografia catalana
Societat cultural constituïda formalment a Cocentaina (Comtat) l’any 1976, encara que els inicis reals de la seva activitat se situen aproximadament el 1971.
Nasqué amb l’objectiu d’estudiar i promoure el patrimoni històric, arqueològic i etnogràfic del Comtat i, en general, de les comarques centrals valencianes És constituït per uns cinquanta socis i una filial, l’Associació d’Amics del CEC, amb un centenar d’afiliats més N’han estat presidents Josep Joan Prats fins l’any 1980 i Pere Ferrer Entre les seves activitats destaca la notable tasca de catalogació sistemàtica de les pintures rupestres de tot el sud del País Valencià i actualment perllongades a Castella-la Manxa i Múrcia, que han permès reunir una completa documentació gràfica…
Texas
Estat del S dels EUA, limitat al N per l’estat d’Oklahoma, a l’E pels de Louisiana i Arkansas i pel golf de Mèxic, al S per la República de Mèxic i a l’W per l’estat de Nou Mèxic.
La capital és Austin Després d’Alaska, és l’estat nord-americà més extens La plana costanera és formada per terrenys secundaris i terciaris Cap a l’interior s’estén una plana constituïda per terrenys més antics, que es va aixecant cap al NW, fins a convertir-se en un gran i desèrtic altiplà de 1 000 m d’altitud, que va fins al límit amb l’estat d’Oklahoma Cap a l’extrem oest comprèn una part de les muntanyes meridionals de les Rocalloses Hidrogràficament, els rius Río Bravo, San Antonio-Guadalupe, Colorado, Brazos i Salve són tributaris directes del golf de Mèxic el Red i l’Arkansas ho són a…
el País de Foix
Història
Territori del Llenguadoc, Occitània, que actualment constitueix el departament francès de l’Arièja.
La capital és Foix Limita al N amb Tolosa, a l’E amb el Carcassès, al segle i al SE amb Andorra i el Capcir i a l’W amb el Coserans Cal distingir-hi tres àrees diferents la meridional, que s’estén sobre la zona axial del Pirineu Central esquists, gresos i granits, la septentrional, formada per la vall baixa del riu Arièja i les petites muntanyes que l’envolten, i la intermèdia, constituïda per les capes sedimentàries fortament plegades dels Petits Pirineus És drenat pels afluents de la dreta de la Garona, el més important dels quals és l’Arièja El clima i la vegetació són de…
cap de Creus
El cap de Creus
© Fototeca.cat
Cap
Cap de la costa empordanesa, extrem llevantí de les terres catalanes continentals (3°19’13’’ longitud E).
És a l’extrem de l’anomenada península del cap de Creus , soldada al continent per la serra de Rodes i que constitueix, juntament amb la serra de l’Albera, una de les terminacions mediterrànies dels Pirineus La península s’endinsa uns 10 km en la mar i ocupa entre 80 i 90 km 2 és constituïda per un sòcol paleozoic d’esquists metamòrfics orientat en direcció WNW-ESE, flanquejat a ponent de granits sintectònics, que cauen a plom damunt la plana de l’Alt Empordà, i que són guiats en llur alineació per la gran falla de Roses a Vilajuïga La serra de Rodes es dreça a 670 m a l’istme…
Lanzarote
Paisatge volcànic a l’illa de Lanzarote
© Arxiu Fototeca.cat
Illa
Illa de l’arxipèlag de les Canàries, a la província de Las Palmas.
La capital és Arrecife Separada de l’illa de Fuerteventura per l’estret de La Bocayna, és la més septentrional i oriental de l’arxipèlag Al nord hi ha l’arxipèlag Chinijo, l’illa més gran del qual, La Graciosa , depengué administrativament de Lanzarote fins el 2018 D’origen volcànic, Lanzarote és formada de materials basàltics, laves i cendres i té una forma allargada És constituïda per dos massissos, al N i al S amb la màxima altitud al N Peña de Chache, 671 m El clima és molt àrid A banda de la capital, altres poblacions importants són Teguise capital fins el 1847, Yaiza i Tías on pertanyen…
matèria interestel·lar
Astronomia
Matèria de densitat molt baixa distribuïda per l’espai interestel·lar en forma de gas interestel·lar i, en proporció molt menor, de pols.
Durant el segle XIX hom acceptava que l’espai interestellar era completament buit Al començament del segle XX, el fet que en unes certes regions del firmament hom no veiés brillar cap estel feu pensar en l’existència d’importants condensacions de matèria que absorbien la llum dels estels que hi devia haver al darrere Posteriors observacions han confirmat aquesta hipòtesi La densitat mitjana del gas interestellar és de 0,1 àtoms per cm 3 , és a dir, de 10 - 2 4 g/cm 3 , i la densitat de la pols és de 10 - 2 6 g/cm 3 , bé que en certs llocs de l’espai la densitat del gas pot arribar fins a…