Resultats de la cerca

El llangardaix comú Lacerta lepida , una espècie termòfila prou corrent als barrancs propers a la devesa de Campoamor Jaume Orta La Devesa de Campoamor 227, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic Al sud del cap Roig, a l’extrem meridional dels Països Catalans, s’hi desenvolupen una sèrie de petites albuferes sobre els trams baixos de les rambles i barrancs que davallen dels relleus circumdants Entre dues d’aquestes rambles —el riu Nacimiento i la Canyada de Matamoros— es troba el paratge anomenat Devesa de Campoamor, que antigament es prolongava fins a la mar per l’albufera…

Hom l’anomena també, impròpiament, foie-gras

Això fa que els teixits fabricats amb aquesta llana siguin molt calents i tinguin una certa impermeabilitat

Cranc senyal a la riera Major Des de l’any 2008 es realitzen actuacions de control sobre aquesta població mitjançant captura manual, trampes i pesca elèctrica Gregori Conill El cranc senyal Pacifastacus leniusculus és una espècie americana de cranc de riu La seva àrea de distribució original és situada a la franja occidental de l’Amèrica del Nord, seguint majoritàriament la regió de les muntanyes Rocalloses És una espècie d’aigües fresques, que té preferència per conques fluvials amb aigua abundant, tant cursos ràpids com embassaments o llacs Pertany a la família dels astàcids…

Situació i presentació Municipi de 37,15 km 2 , situat a la part N de l’altiplà de Calaf, el terme del qual mig envolta aquesta població Límita al N amb Pinós i amb l’enclavament d’Enfesta de la Molsosa, al NE amb la Molsosa, a l’E amb Sant Pere Sallavinera, al SE amb Calaf, al SW amb Pujalt, i a l’W amb Castellfollit de Riubregós El seu terme forma amb Castellfollit de Riubregós el sector més extrem del NW de la comarca de l’Anoia El terreny de Calonge és trencat per petits turons i fondalades, amb alçades mitjanes de 620 a 700 m, bé que a causa de les bòbiles i indústries de ceràmica, que…

Tenen el cos massís, el cap poc separat del cos i les orelles curtes No tenen cua, les potes són curtes i acabades en dits i la dentadura mancada de canines i amb una incisiva, quatre premolars i tres molars a cada hemimandíbula Són herbívors Són afins als perissodàctils i als proboscidis Inclou la família dels procàvids, que habiten a Àfrica i Àsia

Situació Aquestes tombes es localitzen a uns 50 m de la casa ensorrada de Cal Garrifes, sobre una codina Long 1°40’35” - Lat 41°53’5” Per anar-hi s’agafa l’antic camí que de Cardona anava a Manresa, el qual comença vora el monòlit de la vella Creu de Montserrat, passant per l’Oratori d’en Ribera, el mas Bolsegura i arribant al Pla del Conill al cap d’un quilòmetre Un cop allí cal dirigir-se vers el mas l’Alzina passant primer sota Fontelles del Mas i després, un quilòmetre més, de caminada, per Cal Garrifes Ben aviat, seguint naturalment el camí de carro, es troben a ambdós…

Mapa de les esglésies de l’Urgell anteriors al 1300 J Salvadó Agramunt Santa Maria d’Agramunt Sant Ot d’Agramunt Sant Salvador o Sant Vicenç d’Almenara Sant Llorenç de Mafet Sant Roc de la Donzell Sant Salvador de Rocabertí Sant Jaume de Montclar Anglesola Sant Pau d’Anglesola Santa Creu d’Anglesola Santa Maria d’Anglesola Santa Trinitat d’Anglesola Sant Pere de Paganell Santa Maria de Montargull Belianes Sant Jaume de Belianes Església de Castellsalvà Sant Agustí d’Eixaders Bellpuig Sant Nicolau de Bellpuig Santa Maria del castell de Bellpuig Sant Bartomeu de Bellpuig Sant Miquel de Seana…

Aquest castell era situat on ara hi ha el poble del mateix nom Estigué vinculat primer als Cardona i més tard passà al monestir de Vallbona L’esment més antic d’aquest castell és de l’any 1060, en què el vescomte Ramon Folc I de Cardona féu donació a Gombau Joan i a altres de la roca que anomenen de Sant sic Llorenç amb la seva quadra L’any 1076 el vescomte Ramon Folc I de Cardona i la seva muller Ermessenda feren de nou donació de la roca de Sant sic Llorenç a Gombau Joan i a la seva muller Són força nombroses les notícies sobre aquest castell El 1124 Alexandra, filla de Pere de Puigverd,…

Els orígens de l’església de Sant Martí de Talaixà es remunten a la segona meitat del segle IX, quan els monjos benedictins de Sant Aniol d’Aguja fundaren la “ cellam vocabulo Talexano ”, com mostra el precepte que el monarca franc Carles el Calb donà a Ricimir, abat d’aquest monestir, confirmant les seves possessions, l’any 871 Amb el temps, aquesta església degué passar a mans de la seu episcopal de Girona, ja que, el 1004, durant el procés que tingué lloc a Besalú entre el bisbe de Girona, Odó, I el comte de Besalú, Bernat Tallaferro, per la possessió de les esglésies d’Argelaguer,…