Cranc senyal a la riera Major. Des de l’any 2008 es realitzen actuacions de control sobre aquesta població mitjançant captura manual, trampes i pesca elèctrica.
Gregori Conill.
El cranc senyal (Pacifastacus leniusculus) és una espècie americana de cranc de riu. La seva àrea de distribució original és situada a la franja occidental de l’Amèrica del Nord, seguint majoritàriament la regió de les muntanyes Rocalloses. És una espècie d’aigües fresques, que té preferència per conques fluvials amb aigua abundant, tant cursos ràpids com embassaments o llacs. Pertany a la família dels astàcids (Astacidae). Filogenèticament i morfològicament més pròxim al cranc de riu ibèric que al cranc roig americà (Cambaridae), comparteix amb el cranc autòcton preferències d’hàbitat i característiques ecològiques. Presenta, però, una taxa de creixement més alta i assoleix el màxim potencial reproductor en menys temps. La productivitat és més elevada que la del cranc autòcton: la mitjana de les postes de les femelles de cranc senyal oscil·la entre els dos-cents i els tres-cents ous, mentre que les postes de l’autòcton van dels cinquanta ous al centenar. Presenta una gran agressivitat i té molta força a les pinces. A aquestes característiques biològiques, que per se ja en fan un fort competidor ecològic (el cranc senyal és considerat als Estats Units una espècie invasora i ha causat l’extinció de diverses espècies fora de la seva àrea de distribució original), cal afegir-hi el seu paper com a hoste i vector de l’afanomicosi a Europa i Àsia. En un elevat nombre de casos, el cranc senyal va associat a l’afanomicosi, que tan sols provoca la mort dels individus en períodes de fort estrès o d’individus immunodeprimits, per exemple, a causa de lesions o infeccions secundàries. Hi ha diversos treballs (al Regne Unit i a Suècia) que correlacionen els brots d’afanomicosi en poblacions autòctones de cranc amb la proliferació de poblacions de cranc senyal.
Cranc senyal vist frontalment. S’aprecien clarament les taques blanques a les pinces, tret característic de l’espècie que permet distingir-lo del cranc autòcton.
Gregori Conill.
Quan es van iniciar les importacions de crancs americans a Europa (les dècades de 1970-80), el cranc roig americà va tendir a ocupar el sud, i el cranc senyal, el centre i el nord d’Europa, d’acord amb les característiques ecològiques d’ambdues espècies. Per tant, la primera onada invasora que repercutí en les poblacions de cranc autòcton a la Península va ser deguda al cranc americà. La distribució d’aquesta espècie a Europa està molt relacionada amb la temperatura, l’altura i les característiques de l’hàbitat; no arriba a trams alts ni de capçalera, on queden reductes de poblacions de cranc autòcton. Tanmateix durant la darrera dècada la penetració del cranc senyal a la península Ibèrica ha anat en augment. Aquest fet té molta relació amb les semblances morfològiques entre el cranc senyal i el cranc ibèric. Els trets que distingeixen les dues espècies són diferències subtils en els solcs cervicals, la forma del rostre, la coloració ventral (blavosa i rogenca a les pinces del cranc senyal) i, sobretot, la presència d’una taca blanca a la part dorsal de les pinces, és a dir, un "senyal" que atorga el nom a l’espècie. Aquestes semblances són les que porten a error d’identificació i han fet que s’hagin produït translocacions il·legals pensant que es tractava de cranc autòcton.
En altres casos, en determinades regions de la Península, el cranc senyal s’ha introduït voluntàriament, com a "substitut ecològic", arran de les demandes i les pressions de certs col·lectius, bàsicament per a tornar a pescar crancs a les aigües on abans era present el cranc autòcton. A Catalunya se’n coneixen diverses poblacions, entre les quals destaquen les de l’embassament d’Oliana (Alt Urgell), la riera Major (conca del Ter) i la riera de Merlès (conca del Llobregat), a més d’haver estat citat a la riera de Cànoves o al Segre. Les característiques del cranc senyal li permeten establir-se i prosperar en trams fluvials on el cranc roig americà no ha pogut prosperar i representa actualment una important amenaça per a les poblacions reductes de cranc autòcton. Com a curiositat, la introducció de Pacifastacus leniusculus, a part de suposar també l’arribada d’Aphanomyces astaci, porta associada la introducció d’un tercer organisme: la d’anèl·lids ectoparàsits branquiobdèl·lids, que viuen sobre la closca dels crancs senyal, per la qual cosa es pot parlar d’una triple introducció.