Resultats de la cerca
Es mostren 137 resultats
biplosió
Fonètica i fonologia
Fenomen que presenten certes llengües africanes, consistent en dues interrupcions successives, però molt immediates ( tk, bg,
etc; kt, gd,
etc), en la producció de fonemes oclusius.
oral
Fonètica i fonologia
Dit del fonema que es realitza sense participació de ressonàncies nasals quan aquestes són un tret fonològicament rellevant en una llengua o en una parella de fonemes.
En català, per exemple, el bilabial fricatiu b es diferencia bàsicament del bilabial nasal m pel tret d’oralitat
desfonologització
Fonètica i fonologia
Fenomen de la fonologia diacrònica de moltes llengües pel qual, en esvair-se els trets distintius (o llur caràcter distintiu) entre dos o més fonemes, aquests es redueixen.
Així s’esdevé, per exemple, en català després d’ésser reduïts els trets distintius entre b/ i /v/ bibere > beure, vedere > veure, ambdós béure, que eren diferenciats antigament però que actualment només ho són en algunes zones dialectals
escriptura
Escriptura i paleografia
Manera d’escriure, quant als caràcters adoptats (ideogrames, fonemes, etc), quant a la forma (jeroglífica, cuneïforme, alfabètica, etc) o quant al traçat (cal·ligràfic, cursiu, escriptura clara, indesxifrable, etc).
La història de l’escriptura és molt complexa, però hom pot distingir-hi diferents etapes essencials L’home primitiu recorregué als més diversos signes d’expressió, tant oral com de gests, o bé a materials, com nusos, talls en matèries dures i, finalment, dibuixos D’aquests mitjans d’expressió només subsistiren, d’una manera perfeccionada, el llenguatge articulat de sons i el dibuix o escriptura pròpiament dita Les formes d’escriptura primitiva foren totes autònomes, és a dir, són d’invenció directa i no hi ha concomitància amb els altres grups ni s’hi fonen En una segona etapa l’escriptura…
diferenciació
Fonètica i fonologia
Mena de dissimilació per la qual dos fonemes contingus tendeixen a augmentar llurs diferències articulatòries, o bé un fonema, durant la seva emissió, tendeix a distingir diversos matisos articulatoris.
Com ara, en castellà, l’evolució de /ǫ/ llatina vulgar fins a /wé/, i altres variants dialectals populu > * pob'lu > pueblo
n
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Catorzena lletra de l’alfabet català, anomenada ena [pl enes].
La N majúscula llatina és derivació directa de la lletra grega i etrusca corresponent d’origen fenici La N clàssica romana constava de tres pals traçats en tres temps el primer baixava vertical el segon arrencava de la part superior del primer i baixava en diagonal cap a la dreta el tercer traç, parallel al primer, finia a l’extrem inferior del segon El primer traç tenia un reforç estètic a l’extrem inferior, i el tercer el tenia a sobre Amb la velocitat, aquests traços originaris es redueixen a dos 1,2+3 i fins a un de sol ondulat en l’escriptura més cursiva dels segles I i II La duresa del…
difús | difusa
Fonètica i fonologia
Dit dels fonemes consonàntics labials (p, b) i dentals (t, d), i de les vocals tancades (i, u), que presenten la característica acústica de dispersar els formants fonamentals a unes freqüències específiques.
És oposat a dens
cacofonia
Gramàtica
So desagradable, especialment el que resulta de la repetició d’uns mateixos fonemes i de l’encontre de certs mots, de la reiteració de síl·labes idèntiques o de l’associació de sons discordants.
dens | densa
Fonètica i fonologia
Dit dels fonemes consonàntics palatals (tʃ, dʒ) i velars (k,g) i de les vocals obertes (ɛ, a, ɔ), que presenten la característica acústica d’agrupar els formants fonamentals a unes freqüències específiques, generalment baixes.
S’oposa a difús
arrodoniment
Fonètica i fonologia
Fenomen particular, de l’anomenada labialització, que consisteix en una prominència activa dels llavis en la realització de certs fonemes, pròpiament arrodonits, o d’altres no arrodonits per influència immediata d’algun que sí que ho és.