Resultats de la cerca
Es mostren 1791 resultats
regió
Música
Terme emprat per A. Schönberg per a designar les diferents àrees tonals que pot incloure una única tonalitat.
Taula de les regions d’una tonalitat major © Fototecacat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura El concepte de regió deriva del concepte de monotonalitat que Schönberg exposa en el seu Structural Function of Harmony 1948 Funciones estructurales de la armonía , Barcelona, 1990 Schönberg postula la presència d’una única tonalitat al llarg de tot un moviment, que implica que els processos modulants que puguin esdevenir siguin considerats com a incursions a diferents territoris o àrees regions d’aquesta única tonalitat, que en el decurs de tota la peça manté la seva preeminència com a punt de referència…
Romancerillo catalán
Música
Col·lecció de cançons tradicionals catalanes publicada per Manuel Milà i Fontanals el 1882 a Barcelona, la més completa i la més seriosa de les aparegudes a Catalunya al segle XIX.
Consta com a segona edició de les Observaciones sobre la poesía popular, con muestras de romances catalanes inéditos 1853, bé que amplia enormement el nombre de cançons transcrites —sovint amb múltiples variants— o resumides Milà volia completar-la amb un segon volum teòric, que no arribà mai a aparèixer El 1896 hom canvià la portada d’alguns exemplars de l’edició del 1882, fent-los constar com a volum VIII de les Obres completes de Milà El 1926, Francesc Pujol i Joan Puntí publicaren, partint de notes inèdites de Milà, Observacions, apèndixs i notes al Romancerillo…
ornament
Música
Genèricament, paraula referida a cadascun dels diferents elements que intervenen en l'ornamentació, sigui quina sigui la seva naturalesa, melòdica, harmònica, rítmica, tímbrica, etc.
D’una manera més concreta, s’aplica normalment al conjunt de recursos destinats a enriquir una melodia mordent, appoggiatura , trinat, grupetto El Barroc fou l’època de màxima esplendor d’aquests ornaments, i podien ser introduïts lliurement per l’intèrpret, o bé indicats pel compositor mitjançant petites notes i signes Aquestes indicacions no tenen un valor mètric assignat i la seva interpretació, tot i seguir unes pautes, depèn en gran manera del criteri de l’intèrpret S’anomena nota principal aquella sobre la qual es realitza l’ornament, i notes auxiliars les…
portato
Música
Tipus d'articulació a mig camí entre el legato i l'staccato.
S’anomena portato o louré el cop d’arc en què les notes són tocades en una sola arcada, però amb la interrupció suficient entre una nota i la següent per a distingir-se del legato sense arribar a l' staccato Es representa amb punts o ratlles sobre cadascuna de les notes unides per una lligadura En la part de violí solista dels compassos 129-130 i en les de primers i segons violins dels compassos 133 i 134 del Finale del Concert núm 1 per a violí i orquestra de M Bruch, es poden veure ambdues formes de notació
notació dasiana
Música
Sistema de notació que es coneix sobretot perquè és l’emprat en els tractats Musica Enchiriadis i Scolica Enchiriadis, del segle IX, per a descriure els primers exemples de polifonia (organa) de la història de la música occidental.
El seu component bàsic és grec, la prosodia daseia , que una vegada modificat serveix per a designar les notes que componen el tetracord bàsic de l’escala que utilitza aquest tipus de notació re2-mi2-fa2-sol2 els signes que representen les notes dels dos tetracords i mig superiors i del tetracord inferior són els mateixos que els del tetracord bàsic, però girats cap a un costat o l’altre Els signes de la notació dasiana es colloquen alineats verticalment a l’esquerra, i les síllabes del text que es canta, en línies horitzontals o trencades, a la seva…
appoggiatura

Appoggiatura breu, a dalt, i appogiatura llarga, a sota
© fototeca.cat
Música
Nota d’ornament que hom fa sentir abans d’una d’important i que, tot reforçant el temps en el qual sona, dona un relleu particular a la nota esperada i substituïda, que arriba més tard i constitueix la resolució de l’appoggiatura si aquesta, com en la major part dels casos, ha creat una dissonància.
Inicialment no era escrita a les partitures, i hom deixava llibertat a l’intèrpret entès, o bé era indicada amb una varietat de senyals ratlletes, creus, notes més petites que es prestava a confusió Des de la segona meitat del segle XVIII començà d’imposar-se el costum de representar-la amb una nota més petita que les altres i de distingir la breu de la llarga quant a la duració barrant amb una ratlla petita la cua de la noteta de la breu No tota appoggiatura , però, cal trobar-la indicada d’una forma especial moltes són escrites amb notes normals i amb llur valor…
retard
Música
Ornament consistent a mantenir una nota real de l’acord anterior, que es converteix en nota estranya en el nou acord i que està situada a una distància de 2a de la nota real sobre la qual finalment resol (vegeu ex.).
Normalment la preparació del retard es produeix en una posició mètrica més dèbil que la del moment en què es converteix en nota estranya i la seva resolució té lloc en una posició mètrica més dèbil Les notes reals més retardades són la 3a i l’8a de l’acord vegeu ex El retard, que pot ser doble o triple segons el nombre de notes retardades, és un fenomen d’una gran expressivitat que habitualment provoca una síncope vegeu ex Fou una de les figures més característiques de l’estil contrapuntístic del Renaixement i del Barroc JS Bach Simfonia núm 1 , BWV 787 © Fototecacat…
tonalitat relativa
Música
Tonalitat que, respecte d’una tonalitat de referència, canvia de tònica mantenint l’armadura.
És a dir, correspon a un canvi de centre tonal mantenint el sistema de notes Aquest fet, no obstant això, és discutible perquè el mode menor no té exactament les mateixes notes que el mode major en utilitzar el 6è i el 7è graus elevats Probablement, per tant, només els modes del sistema modal medieval eren, des d’aquest punt de vista estricte, relatius, i la relació entre do M i la m, per exemple, no és qualitativament diferent d’altres relacions entre tonalitats veïnes com do M i sol M La modulació a la tonalitat relativa fou una de les més freqüents durant el Barroc
corda
Música
Antigament, nota.
Els grecs anomenaven les notes amb els noms de les cordes dels seus instruments Paraules com dicord, tricord o tetracord, que originalment es referien a instruments de dues, tres o quatre cordes respectivament, passaren a referir-se a fragments d’escala de dos, tres o quatre notes Aquest ús de corda es mantenia encara al segle XVIII A Eiximeno, 1774 " Queriendo mejorar el sistema de Guido, los ultramontanos añadieron al solfeo la sílaba Si para distinguir y entonar la séptima cuerda ", i fins i tot ben entrat el segle XIX, com recull Fernando Palatín en el seu Diccionario de…
Crònica del Racional
Historiografia catalana
Crònica de fets memorables generals i locals esdevinguts a la ciutat de Barcelona, escrita en llatí, i que abraça el període 1334-1417, per diversos autors, més a base de documents que com a cosa viscuda.
El conjunt és molt variat i ple d’amenitat Tant per l’extensió de les seves anotacions, com per l’època a què fan referència, aquesta obra ocupa una posició intermèdia entre els cronicons i els dietaris El primer autor anònim fou el responsable de la primera part de la crònica, des de la primera anotació, referent al 23 de febrer de 1334, fins a l’anotació 159 referent a l’any 1384 Les notes 160 a 211 sembla que corresponen a una segona mà, i recullen altres documents i manuscrits de l’escrivania del Racional Les notes 212 a 238 corresponen a una tercera mà L’anotació 238,…
,
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 8
- 9
- 10
- 11
- 12
- 13
- 14
- 15
- 16
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina