Resultats de la cerca

Estudià a Viena, on admirà G Mahler durant els seus últims anys com a director de l’Òpera Posteriorment es formà a Praga, i el 1911 hi fou contractat com a director del cor del Teatre Alemany Entre el 1912 i el 1919 treballà a Darmstadt El seu debut més celebrat fou el de Berlín, on el 1923 dirigí una reeixida producció de Fidelio que li suposà el nomenament de director musical de la Berliner Staatsoper, al capdavant de la qual estigué del 1923 al 1934 Durant aquest període estrenà Wozzeck , de Berg 1925, després de 137 assaigs d’orquestra, a més d’altres obres de compositors…

De formació fonamentalment autodidàctica, arribà a tocar la viola en l’Orquestra Filharmònica de Berlín entre el 1907 i el 1910, però deixà aquesta activitat per a estudiar amb A Schönberg durant dos anys El mestratge s’interrompé quan Schönberg realitzà la gira de l’estrena mundial del seu Pierrot Lunaire A partir de llavors, Scherchen inicià una brillant carrera com a director, durant la qual dirigí diverses orquestres, però rarament arribà a establir-hi una relació duradora Així, passà per la Simfònica de Riga 1912, la Grotrian-Steinweg de Leipzig el mateix any,…

Estudià música a Berlín, on fou deixeble de J Kwast i de H Pfitzner El 1906 debutà al Neues Theater de la mateixa ciutat amb una producció d' Orfeu als inferns , amb direcció escènica de M Reinhardt Un any més tard, i per recomanació de G Mahler, fou contractat com a director coral del Teatre Alemany de Praga, on dirigí fins el 1910 Posteriorment treballà a Hamburg 1910-12, Barmen 1913-14, Estrasburg 1914-17, Colònia 1917-24 i Wiesbaden 1924-27 Divulgà les obres de compositors alemanys del principi del segle XX, com ara A Schönberg, K Weill o P Hindemith En 1933-39 dirigí l’…

Conegut popularment com a Mateuet, estudià amb F Queralt, mestre de capella de la catedral de Barcelona, i amb C Baguer, a qui succeí des del 1808 com a organista de la seu, càrrec que mantingué fins la seva mort A partir del 1827 fou director del Teatre de la Santa Creu, en substitució de Ramon Carnicer, i des del 1830, mestre de capella de la seu barcelonina Ferrer tenia uns grans dots com a organista, especialment improvisant-hi fugues, i la seva fama s’estengué més enllà de Catalunya Casa seva fou un lloc de trobada per a alguns dels compositors catalans més notables, com ara…

Es formà com a membre del cor infantil de les catedrals de Bangor i Chester Abans d’ingressar a la Royal Air Force, ocupà el lloc de segon organista a Chester i després de la Segona Guerra Mundial prosseguí la seva formació com a organista al Saint John’s College, a Cambridge, a partir del 1947 Deixeble d’orgue de Robin Orr, obtingué el grau en música i posteriorment centrà la seva carrera professional com a organista i director coral del Saint Johns’s College, càrrecs en què substituí Orr el 1951 Com a director del cor, li donà un nou impuls que el situà entre les primeres formacions corals…

Estudià a la Juilliard School de Nova York 1962-69, on fou deixeble d’Ilona Kabos, Joshua Shor i Edward Steuermann Posteriorment es perfeccionà amb Vladimir Ashkenazy L’any 1967 fou premiat amb el Young Concert Artists Award, fet que li permeté de debutar a Nova York, al costat de l’Orquestra Filharmònica de Nova York, dirigida per L Bernstein, en un concert televisat en el qual interpretà el Concert número 4 de L van Beethoven Dos anys més tard, el 1969, guanyà el Premi Leventritt i el Premi Memorial Edward Steuermann Actuà, entre d’altres, amb l’Orquestra Filharmònica de Londres, l’…

Germà de Josep , de qui també fou deixeble, s’inicià com a trompetista animador del cinema mut a Banyoles L’any 1930 s’integrà en La Principal de Banyoles, i en aquesta època ja es destacà com a compositor de sardanes A la dècada dels quaranta fou component i arranjador de l’orquestra gironina de ball Bolero, que l’any 1946 esdevingué La Principal de Girona, de la qual fou director del 1949 al 1957 L’any 1959 fundà i dirigí la Coral Polifònica de Banyoles Feu una gran labor de divulgació per l’Empordà, el Gironès i el Rosselló Escriví unes vuitanta sardanes, amb harmonies riques i efectes…

Aquest tipus d’interpretació també rep el nom d’antifonal Els diversos cors poden cantar alhora o alternativament, construint diàlegs i efectes sonors en funció de la distància física que els separa El procediment fou ideat per tal d’aconseguir un major efecte de sonoritats i una major tensió derivada del contrast entre els diversos cors participants Els primers experiments policorals anaren a càrrec dels músics de l' Escola Veneciana del final del segle XVI A Willaert i Andrea i Giovanni Gabrieli foren els primers compositors que explotaren les seves possibilitats, aprofitant la…

El terme, en el decurs dels segles XV i XVI, tenia l’accepció de música mensural - musica figurata -, és a dir, polifonia, en contraposició al cant pla o monòdic - musica plana - Aquesta accepció perdurà al segle XVII, i es troba a les bases teòriques del tractat de JJ Fux en el concepte de contrapunt florit de cinquena espècie També s’emprà per a designar l’estil polifònic florit de l’Escola Francoflamenca, en especial el contrapunt dels compositors com ara J Ockeghem i J Obrecht, en oposició a l’estil de la musica reservata de Josquin Des Prés Durant els segles XVII i XVIII la…

Consta de vuit tons o modes quatre d’autèntics i quatre de plagals, com la música bizantina La notació primitiva era semiogràfica, és a dir, signes neumàtics d’origen bizantí però combinats diferentment Durant un llarg període que es prolongà ben bé fins al segle XVIII, els himnògrafs armenis aportaren, per a les celebracions litúrgiques, himnes d’una gran bellesa poètica i musical Cal destacar, entre altres Gregori Narekatsí 950-1010, Nersès Xnorhalí 1107-1173 i Nersès Lampronatsí 1153-1198 Els himnes presenten diverses formes gantz recitatiu, dagh cant sillàbic, etc Al segle XVIII es feu…