Resultats de la cerca
Es mostren 6155 resultats
àcid abscísic
Bioquímica
Botànica
Fitohormona de les plantes superiors que inhibeix el creixement.
És present a les fulles, brots, fruits, llavors i tubercles Provoca l’envelliment i l'abscisió de les fulles i indueix a l’abaltiment dels brots i les llavors Inhibeix algunes respostes tròpiques i la germinació de les llavors Hom creu que actua inhibint la síntesi de l’àcid nucleic i de les proteïnes La seva taxa s’incrementa en època de sequera i provoca el tancament diürn dels estomes per tal de reduir la transpiració La seva fórmula és C 1 5 H 2 0 O 4
eríops
Paleontologia
Gènere d’amfibis, de l’ordre dels raquítoms, que apareix en el Carbonífer, caracteritzat per la seva gran llargada (1,80 m) i perquè tenia l’aspecte semblant al d’un caiman.
El cap era massís, pla i ample, i tant a les mandíbules com a la volta bucal tenia moltes dents El tronc era gros i deprimit, la cua curta però ampla a la base i acabada en una punta afilada Els membres eren curts, però grossos i molt forts Tenien el cos recobert per unes plaques òssies com una cuirassa incompleta Hom creu que visqueren sempre dins l’aigua, bé que devien fer incursions a les vores per alimentar-se, semblants a les que fan els actuals cocodrils
dopamina

Dopamina
©
Bioquímica
Precursor immediat de la noradrenalina
que es dóna en concentració elevada en la part mitjana de l’hipotàlem i en el tall pituïtari.
La distribució a la resta de l’encèfal és parallela a la de noradrenalina, excepte en el nucli caudal i el putamen, on la concentració de noradrenalina és baixa i on, contràriament, la de dopamina és alta, com a conseqüència de la falta de la dopamina—β—oxidasa, enzim que catalitza la formació de noradrenalina a partir de la dopamina Actualment hom creu que la dopamina va relacionada amb la funció motora, puix que en la malaltia de Parkinson el contingut de la dopamina en aquests nuclis és el 50% del normal
unicorn
Religions de Grècia i Roma
Animal fabulós en forma de cavall o de boc blanc amb una llarga banya recta al front.
Símbol de la força i de la virginitat, les primeres representacions apareixen en relleus assiris, i la descripció més antiga és deguda al grec Ctèsies ~400 aC, que li atribuïa poders guaridors la banya, reduïda a pols i beguda, era un antídot contra les metzines A l’edat mitjana hom l’identificà amb l’animal bíblic re'em bé que actualment hom creu que es tracta del búfal, el qual, segons la interpretació allegòrica, simbolitzava el Crist “corn de salvació”, encarnat en el si de la Verge Maria
doctor de l’Església
Cristianisme
Escriptor eclesial que, per l’ortodòxia i el reconeixement de la seva doctrina, és declarat per l’Església Catòlica autoritat en matèria de fe o moral.
Relació de doctors de l’Església Albert el Gran, Alfons de Ligori, Ambròs, Anselm, Antoni de Pàdua, Atanasi, Augustí, Basili el Gran, Beda el Venerable, Bernat, Bonaventura, Caterina de Siena, Ciril d'Alexandria, Ciril de Jerusalem, Efrem el Siri, Francesc de Sales, Gregori de Narek, Gregori el Gran, Gregori Nazianzè, Hilari de Poitiers, Hildegarda de Bingen, Isidor, Jeroni, Joan Crisòstom, Joan Damascè, Joan d'Àvila, Joan de la Creu, Lleó el Gran, Llorenç de Brindisi, Pere Canisi, Pere Crisòleg, Pere Damià, Robert Bellarmino, Teresa de Jesús, Teresa de Lisieux i Tomàs d’Aquino
casulla
Cristianisme
Vestidura en forma de campana o d’escapulari amb una obertura al centre per a poder-hi passar el cap i que penja fins a mitja cama, que el sacerdot es posa a sobre de tot per celebrar la missa.
Documentada iconogràficament des de la segona meitat del s IV, a l’origen fou un mantell rodó amb un sol forat al centre per a passar-hi el cap, decorat únicament amb una creu a la part anterior La seva forma anà evolucionant i se'n complicà l’ornamentació Llur color anà distingint-se segons les diferents festivitats i els temps litúrgics blanc, vermell, verd, morat, rosa, negre o blau Eren gairebé sempre confeccionades en seda Al s XVI la casulla prengué la forma d’escapulari casulla de guitarra
Miles gloriosus
Història
Títol llatí (‘El soldat fanfarró’) d’una comèdia de Plaute.
Pertany al gènere de les palliatae palliata i, per la presència de versos septenaris trocaics, hom creu que és una de les obres més antigues del seu autor ~205 aC Narra els amors aventurats del fanfarró Pirgopolínices ‘vencedor de torres i de ciutats’ amb la cortesana Filocomascio, estimada del jove Pleusicles, i les seves gestes a casa del vell Periplecomenos, que, al final, el fa bastonejar L’obra excelleix per la creació d’un tipus proverbial el Miles i per les allusions fetes a Roma i, potser, també als Escipions
Mateu Ferrer i Oller

Mateu Ferrer i Oller, en un gravat de Ferran Xumetra
© Fototeca.cat
Música
Organista, director d’orquestra i compositor.
Fou anomenat Mateuet Estudià composició amb Francesc Queralt i orgue amb Carles Baguer Succeí aquest darrer el 1815 com a organista de la catedral El 1830 fou nomenat mestre de capella de la mateixa catedral El 1827 dirigí el Teatre de la Santa Creu, quan el deixà Carnicer Fou mestre dels músics Saldoni, Manent, Rovira i Porcell Era un gran improvisador a l’orgue, especialment sobre temes de cant pla De la seva producció religiosa es destaquen un Benedictus i un responsori Compongué obres escèniques i vocals, i composicions per a instruments de tecla
Pere Ferrer i Calatayud
Pintura
Pintor i acadèmic de Sant Carles.
Fou, amb Rafael Monleón, un dels marinistes més autèntics, tot i que hi ha qui ha dit d’ell que era més manierista que marinista i que abusava dels blaus Participà en diverses exposicions nacionals de Madrid i en altres de caràcter internacional 1892 i 1910 Condecorat amb la creu d’Isabel la Catòlica 1897, fou director de l’Escola de Sant Carles a la fi de la seva vida Autor de Salvament d’un nàufrag, Xoc a alta mar, Platja de cabanyal i Sense rumb Museu de Belles Arts, València
Josep-Antoni Barraquer i Roviralta

J. A. Barraquer i Roviralta
© Fototeca.cat
Medicina
Oftalmologia
Metge.
Fou un dels iniciadors de l’escola d’oftalmologia catalana moderna Fundà un dispensari a l’Hospital de la Santa Creu 1879 des d’aquí, i, més tard, des de la càtedra d’oftalmologia de la facultat de medicina de Barcelona, la qual fou el primer a ocupar 1914, elevà el nivell de l’especialitat Entre els seus treballs cal esmentar els dedicats a la histologia normal i patològica, especialment a la histopatologia ocular Fou també un dels fundadors de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Barcelona Fou pare d’ Ignasi Barraquer i Barraquer