Resultats de la cerca
Es mostren 9077 resultats
síndrome d’adaptació
Patologia humana
Conjunt de reaccions no específiques de l’organisme enfront d’una agressió qualsevol (traumatisme, esgotament, xoc, infecció, intoxicació, reacció).
Aquestes reaccions són de caràcter neurovegetatiu i endocrí en la producció de les quals la hipòfisi i les glàndules suprarenals tenen una intervenció molt important La síndrome comença amb una reacció d’alarma , seguida d’un estat de resistència que és l’autèntic període d’adaptació i d’acreixement de les defenses L’exageració de l’activitat endògena produïda durant aquest període pot ésser causa d’un estat patològic permanent aquesta troballa clínica portà Hans Selye a formular el concepte de malalties d’adaptació Una tercera fase de la síndrome, dita d' esgotament , si arriba…
cap i casal
Història
Títol donat tradicionalment a les ciutats de Barcelona i València
Barcelona era considerada des de l’edat mitjana com la ciutat més important del Principat de Catalunya, pel predomini del comtat del seu nom per tal com presidia el braç reial de les corts, pel prestigi popular de les seves institucions, pels privilegis, que li havien donat una certa jurisdicció general segle XIII, i pel nombre de poblacions que, als segles XIV i XV, esdevingueren “carrers” de Barcelona El 1610 arribà a ésser anomenada metròpolis i mare del regne València rebé el títol de cap i casal per ser considerada com la més important del País Valencià
Ramon
Cristianisme
Abat de Sant Martí del Canigó (1159-68).
Fou elegit pels setze monjos, sense comptar amb l’aquiescència del monestir de la Grassa, i malgrat la protesta d’aquest l’elecció fou confirmada el 1160 Tot i això, l’abat de la Grassa no acceptà la decisió i, encara que fou confirmada en una assemblea convocada a Barcelona per Ramon Berenguer IV el 1162, un grup d’homes de la Grassa assaltà el monestir del Canigó i es lliurà al pillatge i arribà a matar un monjo Una butlla del papa del 1163 confirmà els béns i privilegis del monestir contra les pretensions de la Grassa
Anubis
Representació d’Anubis, déu dels morts i dels funerals, momificant el cos d’un difunt
© Corel Professional Photos
Mitologia
Déu egipci dels morts i dels funerals, a diferència d’Osiris, que ho era de l’altra vida.
Encara que adorat especialment a Cinòpolis, el seu culte, molt antic i dilatat, car arribà fins a l’època romana, abastava tot l’Egipte Els seus vincles familiars, complexos i poc clars de vegades, germà d’Osiris d’altres, fill d’Osiris, Seth, etc, el relacionen preferentment amb les divinitats del mite osiríac, segons el qual s’encarregà dels funerals d’Osiris Així mateix, en el famós judici del mort, presidit per aquest déu, Anubis tenia cura de la pesada del cor del difunt a la balança Hom el representava com un home amb cap de gos o de xacal
baró de König
Història
Nom amb el qual fou conegut l’aventurer Rudolf Stallmann.
Relacionat amb la delinqüència de diferents països europeus, arribà a Barcelona el 1915, potser com a espia alemany, i s’uní a la banda de pistolers al servei de la patronal organitzada per Bravo Portillo quan aquest fou mort setembre del 1919, el substituí com a cap Pretengué llavors d’extorquir alguns patrons, i, en decidir-se la patronal a fer costat al moviment dels sindicats lliures, fou expulsat d’Espanya 1920 Anà a París, es naturalitzà francès el 1926, i durant la Segona Guerra Mundial, com a Coronel Lemoine, actuà d’agent doble entre França i Alemanya
Jacob Polak
Música
Llaütista i compositor d’origen polonès actiu a França.
Arribà a París l’any 1574 i fou llaütista al servei del rei Enric III amb el càrrec de valet de chambre ordinaire du roi Romangué a França la resta de la seva vida Escriví diverses obres per a llaüt deu preludis, tretze fantasies, algunes danses - branles , gallardes, courantes i una sara bande - i també transcripcions de peces vocals d’Andrea Gabrieli La major part de les seves composicions foren impreses en tabulatura Fou molt valorat en vida, i considerat un dels millors llaütistes del seu temps Algunes de les seves obres són un bon reflex del seu virtuosisme
John Mundy
Música
Compositor anglès.
Fill del també compositor William Mundy Es graduà en música l’any 1586 a la Universitat d’Oxford, on obtingué el doctorat l’any 1624 Desenvolupà la major part de la seva carrera professional com a organista de la capella de Sant Jordi, a Windsor, on succeí Richard Farrant També fou organista del collegi d’Eton Tan sols arribà a publicar un llibre amb composicions religioses i profanes, Songs and Psalms , a tres, quatre i cinc veus Londres, 1594 En forma manuscrita se n’han conservat també alguns anthems , motets llatins, peces per a tecla i algunes composicions per a conjunt instrumental
Yryö Henrik Kilpinen
Música
Compositor finès.
Estudià a l’Institut de Música de Hèlsinki 1908-17 i més tard a Viena 1910-11 i a Berlín 1913-14 El 1948 fou elegit membre de l’Acadèmia Finesa Kilpinen és un dels compositors finesos més apreciats del segle XX, sobretot per les seves cançons, influïdes pel lied alemany i plenes de lirisme Immers en un peculiar romanticisme, arribà al gran públic L’amor, la mort i el sentiment nacionalista són alguns dels temes universals que inclogué en les seves composicions, amb un llenguatge amè i directe, que fa que les seves cançons encara siguin interpretades
Andreas Raselius
Música
Compositor i teòric alemany.
Estudià a la Universitat de Heidelberg, on es titulà el 1584 i on, alguns anys més tard, començà la seva tasca docent El mateix 1584 marxà a Ratisbona i hi restà durant sis anys El 1600 retornà a Heidelberg i ocupà la plaça de mestre de capella a la cort del príncep elector del Palatinat, Frederic IV Escriví treballs teòrics de caràcter didàctic que inclouen molts exemples musicals Les seves obres més influents foren Hexacordum seu Questiones musicae practicae Nuremberg, 1591 i Dodechachordi vivi , que no arribà a editar-se Compongué abundant música religiosa, molt sovint a partir de textos…
Johannes Galliculus
Música
Compositor i teòric alemany.
Alguns estudiosos l’identifiquen amb Johannes Hennel de Dresden Estudià a Leipzig, on també inicià la seva activitat professional Allí publicà el 1520 el seu Isagoge de compositione , un tractat elemental de contrapunt dedicat al seu collega Georg Rhau L’obra tingué una gran acceptació, i el 1553 arribà a la sisena edició La major part de les edicions es feren a Wittenberg, al taller de G Rhau, i en dos casos aparegué amb el títol Libellus de compositione També escriví molta música litúrgica en llatí destinada a l’Església luterana, en un intent d’adaptar les formes catòliques al culte…