Resultats de la cerca

Es formà com a nen cantor a l’església de Sant Eustaqui de París Entre el 1825 i el 1834 estudià amb François-Joseph Fétis i Jean-François Lesueur al conservatori de la capital francesa, centre al qual estigué vinculat com a professor d’harmonia des del 1836 fins al 1871 L’any 1834 guanyà el Premi de Roma de composició Com a compositor escriví algunes òperes, diverses cançons amb acompanyament de piano, i música religiosa També conreà la música de cambra i el gènere simfònic La seva gran reputació fou deguda, sobretot, als seus escrits d’història de la música i als nombrosos…

Emigrat als Estats Units el 1930, l’any 1951 començà els primers experiments en música electrònica, molt poc després que fos creat el parisenc Groupe de Recherche de Musique Concrète L’any 1959 fundà a Nova York el Centre per a la Música Electrònica de Columbia-Princeton juntament amb O Luening, M Babbitt i R Sessions La seva producció es pot dividir en música coral -inspirada en la tradició liturgicocoral russa del segle XIX de PI Cajkovskij i A Grecaninov- i música electrònica És també autor d’obres més convencionals, per a instruments de metall o piano, i per a cor Així mateix…

Formà part de la primera generació de musicòlegs americans formats a Europa que aplicaren a Amèrica els criteris de la musicologia europea Es formà a les universitats d’Estrasburg i Munic, i el 1905 emigrà cap als Estats Units Allà fou editor de la Boston Music Company 1909-22, columnista i editor del "The Musical Quarterly" i cap de la secció musical de la Biblioteca del Congrés Biblioteca Nacional d’EUA en 1922-34, de la qual posteriorment fou assessor de musicologia Fundà la Societat Musicològica Americana juntament amb O Sonneck i O Kinkeldey Com a compositor fou autor de cançons, música…

Installat a París, gràcies a la seva formació anterior com a constructor de clavicèmbals aviat es convertí en un dels primers fabricants de pianos de França El 1785 fundà la casa Érard Frères, i durant la Revolució Francesa n’obrí una filial a Londres, cosa que li permeté conèixer molt a fons la mecànica anglesa, que ell desenvolupà i perfeccionà en successives innovacions i millores Algunes de les seves patents, com l' agraffe i el double échappement del 1821, han passat a formar part integrant de la mecànica estàndard del piano modern També perfeccionà l’arpa, en la qual…

Inicià estudis de piano i debutà com a concertista a set anys Més tard estudià direcció orquestral amb Steinbach al Conservatori de Colònia Del 1918 al 1922 substituí Max von Schillings a l’Òpera de Stuttgart, on estrenà obres de Hindemith, i després fou director a Dresden El 1924 debutà a Bayreuth, i més tard mostrà les seves afinitats amb l’obra de Mozart Abandonà Alemanya a conseqüència de l’adveniment del nazisme i dirigí el Festival de Glyndebourne Anglaterra entre el 1934 i el 1939 Més tard dirigí orquestres a Suècia, Dinamarca i els Estats Units Richard Strauss li dedicà…

Estudià piano, cant i flauta, estudis que simultaniejà amb la carrera de ciències a la Universitat de Lausana Posteriorment estudià direcció d’orquestra amb Clemens Krauss i Hermann Scherchen i es diplomà a Basilea el 1942 Dirigí diversos cors, fins que el director Ernest Ansermet li demanà que codirigís l’Orchestre de la Suisse Romande El 1953 i el 1954 feu de director a Sud-àfrica, i de retorn a Suïssa treballà a Ràdio Ginebra com a director adjunt La seva activitat internacional l’ha dut a tasques de direcció d’orquestra arreu d’Europa Fou president de la Tribuna de…

Estudià piano, violí, orgue i composició als conservatoris de Palerm i Bolonya Debutà a Florència el 1938, però aviat caigué malalt a causa d’una afecció nerviosa Cap a la meitat dels anys quaranta abandonà la direcció, i des del 1958 es dedicà a la docència a Perusa, Hilversum 1959, l’Acadèmia de Santa Cecília de Roma 1960 i, sobretot, a l’Acadèmia Musical Chigiana de Siena, on fou professor de direcció orquestral en diversos períodes 1966-67, 1969-76 i 1978-84 Ha estat professor de nombrosos futurs directors que s’han convertit en punts de referència en l’Europa musical dels…

Tot i que sovint s’empri com a sinònim de tessitura , el terme extensió fa referència a la quantitat de notes possibles més que no pas a la seva qualitat, la seva posició relativa en el total de notes audibles Així, es diu que el piano té més extensió que la flauta, o que el violí i la viola tenen la mateixa extensió, però, en canvi, que la tessitura de la viola és més greu que la del violí També hi ha qui el fa servir com a sinònim d' àmbit L’extensió s’indica amb l’interval -generalment mesurat en octaves- que formen les seves notes extremes

En els cordòfons, els mecanismes generadors més habituals són els martells i els saltadors, comandats des dels teclats per exemple, piano i clavicèmbal, respectivament o sistemes amb rodes viola de roda Es consideren mecanismes de producció del so dels aeròfons les llengüetes, els bisells i els broquets En aquesta mena d’instruments, els mecanismes responsables de la modulació dels sons són les claus, que tapen els forats, les vares i diversos tipus de vàlvules giratòries, de pistó, etc En els instruments mecànics, els sistemes motors i transmissors del moviment, responsables de…

En l’època barroca la sonata en trio, subdividida en tres moviments, associa tres instruments concertants, dos a la part superior i un en el baix, aquest sovint amb el suport d’un instrument harmònic que realitza el baix continu A partir de l’època clàssica rep la denominació de trio una sonata per a tres instruments sovint piano, violí i violoncel Altres combinacions instrumentals són les de trio d’instruments de corda i trio d’instruments de vent de llengüeta El primer acostuma a ésser format per un violí, una viola i un violoncel, i és una modalitat molt conreada al s XX, per…