Resultats de la cerca

Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona —on fou deixeble de Rossend Nobas—, a la Llotja i a l’Acadèmia de San Fernando, a Madrid La seva escultura Narciso li féu guanyar, per concurs, el 1879, una pensió per anar a ampliar coneixements artístics a Roma, on residí alguns anys 1879-83 Exposà a la Sala Parés de Barcelona 1887 i 1889 i treballà, sempre dins un gust anecdotista, per a l’Exposició Universal de Barcelona 1888 Apoteosi de les Arts i les Ciències , fris de l’Arc del Triomf estàtua de Viladomat al passeig de Sant Joan i Santa Isabel , a l’Asil Municipal El 1880 emigrà a…

Estudià dramatúrgia amb Mauricio Kartun i teatre de titelles amb Ariel Bufano Començà la seva carrera teatral com a actor i mim L’any 1989 creà el grup El Periférico de Objetos, centrat en el treball d’integració d’actors i objectes Molts dels seus textos com a dramaturg estan recollits als volums Cuerpo de prueba i La deriva , i com a director teatral ha presentat espectacles com Máquina Hamlet 1995, Mujeres soñaron caballos 1999, Espía a una mujer que se mata 2007 o Los hijos se han dormido 2011 En els seus muntatges acostuma a revisar textos clàssics canviant-los sovint el títol i…

Es graduà a l’Escuela Superior de Bellas Artes de la Universitat de La Plata, i estudià música amb Mariano Drago, Guillermo Graetzer, Teodoro Fuchs i Francisco Kröpfl Més tard cursà estudis de direcció musical a Berlín amb Hermann Scherchen Fou assistent de director de l’Orquesta Filarmónica de La Plata en 1961-62, de l’Orquesta Sinfónica de la Universitat de Tucumán durant els dos anys següents, i al Teatro Colón de Buenos Aires en 1964-65 Fou membre de l’Agrupación Nueva Música Ha dirigit l’Orquesta Nacional d’Argentina, l’Orquesta Sinfónica de Rosario, l’Orquesta Filarmónica…

Estudià arquitectura a la Universitat de Buenos Aires El 1975 es traslladà a Espanya, i el 1977 s’establí a Barcelona, on collaborà amb el dissenyador Alberto Lievore El 1984 fundà el seu propi estudi Jorge Pensi Design Studio, en el qual, des del 1987 treballà amb Diego Slemenson Considerat una de les figures més influents del disseny contemporani de mobiliari i illuminació, és conegut per la recerca de formes essencials, lleugeresa i funcionalitat en les seves creacions Entre les seves obres més emblemàtiques destaca la cadira Toledo 1988, fabricada en alumini anoditzat,…

Director de l’Orfeó de Manresa, collaborà amb Raquel Meller i Lola Membrives A partir del 1913 s’installà a Buenos Aires, on compongué tangos molt cèlebres

Fill de l’actor teatral Lleó Fontova Feu els seus estudis musicals de piano a Barcelona —amb el conegut mestre CG Vidiella— i de composició amb Felip Pedrell Amplià estudis de piano a París amb AF Marmontel i a Bèlgica amb De Greff L’any 1888 presentà al concurs de l’Exposició Universal de Barcelona el poema simfònic  Àustria-Espanya , que guanyà la Creu d’Isabel la Catòlica El 1896 arribà a Buenos Aires, juntament amb el seu germà Lleó Fontova i Planes , on fundà i dirigí l’Instituto Musical Fontova 1905, que alguns anys més tard, el 1918, es convertí en el Conservatorio…

Fundà a Buenos Aires 1943 una acadèmia de piano que ha esdevingut una de les més prestigioses d’Amèrica i ha estat continuada pels seus fills Carles i Giocasta Kussrov i Corma

Vida i obra Fill de pescadors, de jove collaborà a revistes vinculades a la Unió Catalanista com Renaixement  o La Nació  i d’altres de caràcter literari o popular De Tots Colors , L’Escena Catalana , La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa Feu articles a l’ Empordà Federal  de Figueres i a Ciutadania  de Girona El 1912 viatjà a Buenos Aires, on s’establí Un any després fundà el grup i la revista Catalunya Nova El 1916, amb Pius Àrias, Manuel Cairol i Francesc Colomer, va crear la publicació mensual Ressorgiment  1916-72, de la qual fou director i un dels principals…

Partidari del general Urquiza, lluità a Cepeda 1859 i a Pavón 1861 El 1863 publicà Vida del Chacho , vindicació de la figura del capitost de la Rioja Vicente Peñaloza i atac a la política de Sarmiento Assassinat Urquiza 1870, s’uní a les forces de López Jordán, però arran de la desfeta de Naembé passà al Brasil Novament a l’Argentina, el 1872 publicà El gaucho Martín Fierro el 1879 aparegué La vuelta de Martín Fierro , segona part En aquest extens poema, màxima expressió de la literatura gautxesca , el gautxo és un ésser rebel, que l’ordre social empeny cap al crim, la deserció i l’exili

El 1955 obtingué el premi Kraft de novella per Rosaura a las diez , considerada per la crítica com la seva obra més encertada El seu conte Ceremonia secreta obtingué el premi Life 1960 i li donà la fama Escriví diverses obres de teatre Los expedientes 1957, El emperador de la China 1959 i El cuarto de la noche 1962 llibres miscellanis Falsificaciones 1966 i Parque de diversiones 1971 i novelles, com ara Los asesinos de los días de fiesta 1972 També practicà el periodisme polític D’entre les seves darreres obres destaquen Salón de lectura 1974, Enciclopedia secreta de una familia argentina…