Resultats de la cerca

Fill del tenor Domenico Ronconi, inicià la seva activitat a Pavia el 1831 amb La straniera , de V Bellini Poc temps després es convertí en un important intèrpret de les òperes de G Donizetti, moltes de les quals estrenà Il furioso all’isola di San Domingo 1833, Torquato Tasso Roma, 1833, Il campanello Nàpols, 1836, Pia di Tolomei Venècia, 1837, Maria Padilla Milà, 1841, etc A partir de l’any 1842, amb l’estrena de Nabucco a Milà, excellí com a intèrpret verdià Ernani , I due Foscari , Rigoletto Famós especialment per les seves qualitats dramàtiques, desenvolupà la seva carrera per tot…

Nasqué al si d’una família d’orgueners A dotze anys fou deixeble del seu oncle Pere Josep Bosc i Font La seva obra cabdal a Mallorca és l’orgue dels dominicans 1762, actualment a Santanyí Fou collaborador de Leonardo Fernández Dávila a Granada, amb qui començà l’orgue del Palau Reial de Madrid, que acabà després de la mort d’aquest, el 1778 El mateix any fou nomenat mestre orguener per Carles III Construí l’orgue de la catedral de Múrcia i el de la de Sevilla, la seva obra més important Se li atribueix un Tratado de construcción de órganos Fou l’inventor d’una guitarra harmònica…

De família humil, fou nomenat comte de San Luis Ministre de la governació amb Narváez, introduí diverses reformes millorament de les escoles primàries, plantació d’arbres, reglamentació interior del seu ministeri i reorganització de la policia, fundació de l’escola d’enginyers forestals, conducció d’aigües a Madrid, construcció del Teatro Real També reglamentà la propietat literària, la qual cosa li valgué l’amistat de nombrosos escriptors Fou president del Consell del 1853 al 1854, que fou enderrocat pel pronunciament dit la Vicalvarada 28 de juny de 1854 Ja era, però, impopular…

Diputat per la Unión Liberal 1856, participà en la revolució del 1868 Sotssecretari de governació en el govern Sagasta 1871, fou ministre de la governació en el govern Cánovas 1875 Collaborà amb els conservadors de la Restauració, però el 1885 trencà amb ells i fundà el Partido Reformista, situat entre conservadors i liberals Fracassat l’intent el 1888, tornà al partit conservador i ocupà el ministeri d’ultramar 1891-92, des d’on s’oposà a l’autonomia cubana Proteccionista, els escàndols financers a l’ajuntament de Madrid dut pels romeristes contribuïren a la caiguda del govern…

Estudiant a Osuna i soldat a Itàlia, fou després advocat a Madrid És un dels millors deixebles de Lope de Vega, amb una tècnica perfecta i uns recursos dramàtics de primer ordre També, com el seu mestre, donà una gran importància a la poesia popular, que intercalà en les seves peces De les seves obres cal destacar Reinar después de morir , que recull la llegenda d’Inés de Castro, La luna de la sierra , La serrana de la Vera , etc Escriví també la novella satírica, amb trets costumistes i picarescs, El diablo cojuelo 1641, a la manera de Los sueños de Quevedo i, com ell, amb un…

Estudià a la Llotja de Barcelona i, des del 1860, amb Fèlix Cagé, amb qui treballà cinc anys al Liceu Treballà a Lleida 1865, on fou escenògraf del Teatre dels Camps Elisis A Igualada pintà el retaule figurat destruït el 1936 de la Mare de Déu de la Cinta a l’església del Roser Amplià estudis a Madrid 1868, on fou escenògraf del Teatro Príncipe Alfonso Satanella, Ellionor i s’hi installà Treballà després al Teatro Real Il re di Lahore , 1880 Des d’allà féu decoracions per al Teatre de l’Ateneu d’Igualada 1881 i per a diferents teatres de València, Sevilla, Còrdova, Bilbao, etc…

Catedràtic a la Universitat de València i a la de Madrid, on explicà geometria durant quaranta anys Exercí una gran influència amb la seva obra Tratado de la geometría de la posición 1899 i amb la seva acció personal en la formació dels matemàtics espanyols de la primera meitat del segle XX desenvolupà considerablement la geometria amb el mètode sintètic, és a dir, sense recórrer a procediments algèbrics Fou membre de l’Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales des de l’any 1893 Els seus treballs més importants són la Teoría geométrica de las curvas y superficies…

Començà la seva actuació parlamentària com a republicà oposant-se al govern Maura 1902-03 El 1912 fundà el Partido Reformista, que propugnava l’ accidentalisme amb el qual justificà l’entrada en el joc de les forces monàrquiques Amb tot, participà en l’assemblea de parlamentaris i mantingué relacions amb el comitè de la vaga general del 1917 Presidí el congrés en 1922-23 i s’oposà al cop d’estat de Primo de Rivera Instaurada la república, convertí el seu grup en partit liberal-demòcrata Diputat el 1933, prestà suport a la política del bloc de dretes i a la repressió dels fets del 1934…

Catedràtic de pedagogia a Madrid 1944, fou director de l’Institut de Pedagogia San José de Calasanz i del seu òrgan, Revista Española de Pedagogía Introduí mètodes experimentals, i donà un nou accent a la dimensió espiritual Escriví Pedagogía de lucha ascética 1944, Formulario y tablas de estadística aplicada a la pedagogía 1944, Normas elementales de pedagogía empírica 1946, Principios de pedagogía sistemática 1960, La educación personalizada 1971, La educación en la España del siglo XX 1980, Principios de pedagogía sistemática 1981, Pedagogía visible y educación invisible 1987…

Fill de Francesc Hernández i Sanz Cursà estudis a la Universitat de Barcelona Llicenciat en filosofia i lletres Madrid, 1921 i en dret Barcelona, 1946, fou catedràtic de llengua i literatura a l’institut de Maó Fou un dels fundadors, a Menorca, de Nostra Parla , juntament amb el seu pare, Joan Mir i Mir, Marçal Pascuchi, Ferran Soldevila i altres collaboradors És autor de Menorca prehistórica 1924 Collaborador de la Revista de Catalunya 1930-31, la seva biografia del doctor Mateu Orfila li valgué el premi Orfila, convocat per única vegada per l’Institut d’Estudis Catalans, el 1953 Publicà…