Resultats de la cerca

Comprengué la necessitat d’una teologia especulativa capaç de dialogar amb la cultura clàssica, i començà a elaborar-la utilitzant àmpliament la filosofia grega L’eix d’aquesta síntesi és la noció del logos o verb diví , que atorgà alhora la raó filosòfica als pagans i la llei als jueus, i que, tot encarnant-se en el Crist, es manifestà plenament als homes A la llum d’aquesta doctrina, en el Protrèptic exhorta els pagans a convertir-se, i, en el Pedagog , a veure en Crist l’educador moral de la humanitat, a la qual aporta la llei de l’amor, no pas oposada, emperò, a la de la…

L’adjectiu catòlic apareix al s III com a característic de la gran Església, que és per damunt de les esglésies locals i on ha continuat la tradició cristiana primitiva, en contraposició als grups marginals, herètics i cismàtics, És així, tambè, com els símbols de fe per exemple, el símbol nicenoconstantinopolità o credo definiren l’església En aquest sentit, els documents primitius del protestantisme defensaven que llur doctrina era catòlica Però des del temps de la Illustració ha estat generalitzat a l’Europa occidental l’ús del mot catòlic com a exclusiu de l’Església Romana Amb el…

Hom pot reduir l’ensenyament característic del gnosticisme cristià a tres punts el Déu suprem és transcendent, diferent del creador del món o demiürg l’home espiritual pneumàtic és constituït per un element diví, que el diferencia essencialment de l’home no pneumàtic i la salvació consisteix en el coneixement d’aquesta realitat divina interna A partir d’aquestes proposicions fonamentals, el gnosticisme fou dividit en multitud de sistemes i sectes Les primeres formacions gnòstiques aparegueren en el si del judaisme hellenístic Simó Mag, Cerint, Dositeu, Menandre El principal…

Psicològicament parlant, és un estat extraordinari de la consciència determinat pel sentiment i acompanyat d’embadaliment En la història de les religions l’èxtasi significa sovint la forma màxima d’unió amb el diví Són coneguts estats extàtics entre els berserkers , guerrers furibunds de la mitologia escandinava, les bacants i mènades dionisíaques, els dervixos del sufisme, els addictes a l’haixix en el món aràbic, els xamans entre els tungús i els ioguis de l’Índia Bé que Jesús i els seus deixebles no seguiren mai camins d’èxtasi, el cristianisme els féu seus ja des d’antic —…

Ingressà el 1827 com a novici a l’orde de frares menors caputxins, i feu els vots amb el nom de fra Josep d’Igualada Ordenat prevere el 1834, fou destinat al convent de Santa Madrona de Barcelona, del qual hagué de fugir l’any següent arran de la Crema de Convents Exiliat, s’installà a Tolosa de Llenguadoc, on fou sacerdot d’un monestir de monges benedictines En tornar a Barcelona 1843, exercí com a sacerdot i fundà l’Associació de Donzelles de la Nena i Màrtir Santa Romana i, el 1850 la congregació femenina de la caputxina terciària de la Mare de Déu del Diví Pastor , de la qual redactà…

Basada en la doctrina paulina, que vincula a Déu l’origen i el fonament del poder, i en la doctrina augustiniana de La ciutat de Déu, fou formulada arran de les controvèrsies entre papat i imperi des de Gregori I fins a Bonifaci VIII Ja apareix en Hincmar de Reims segle IX La situació política canviada per la pau de Westfàlia, menà, d’una banda, a negar la superioritat del poder pontifici i, de l’altra, els apologistes de la reialesa hi trobaven el fonament diví del poder reial, expressat en l'absolutisme amb la frase “rei per la gràcia de Déu”, que feia del rei l’únic responsable davant Déu…

Estudià teologia i filologia clàssica a Estrasburg i a París fins el 1926 Fou professor d’exegesi i d’història de l’Església antiga a les facultats de teologia d’Estrasburg 1930, i Basilea 1938 i París 1953, i també a la Sorbona 1954 De les seves obres cal destacar Christus und die Zeit ‘Crist i el temps’, 1946, Petrus, Jünger, Apostel, Märtyrer ‘Pere, deixeble, apòstol, màrtir’, 1952, La Tradition 1953, Die Christologie des Neuen Testaments 1957, Katholiken und Protestanten 1958, Heil als Geschichte ‘Salvació com a història’, 1965, en les quals analitzà els punts culminants d’una teologia…

En el ritu hispànic existeixen oracionals festius, que contenen tots els texts necessaris per a les celebracions del propi de l’any litúrgic i del santoral, i oracionals salmogràfics, formats només amb les collectes de l’ofici ferial L’oracional festiu hispànic més antic conservat és el manuscrit de Verona, de contingut toledà, però copiat per a ús de la seu de Tarragona vers el 700, i probablement endut a Itàlia per l’arquebisbe Pròsper i la seva clerecia en fugir de la invasió sarraïna L’oracional català de ritu romanofranc més antic és el manuscrit de Vic, de mitjan s XII