Resultats de la cerca

El dret romà el considerà res nullius ‘cosa de ningú’, susceptible d’ocupació mitjà normal d’obtenir-ne la propietat, llevat del cas que hom el descobrís en predi aliè o en propietat estatal o pública, en el qual cas calia distribuir-lo meitat i meitat entre el propietari i el descobridor El dret actual conserva bàsicament la mateixa legislació, bé que en cas que l’objecte posseeixi un valor històric, arqueològic, artístic o científic, l’estat es reserva el dret de comprar-lo a just preu i de continuar les excavacions en una propietat privada

La regulació pot ésser manual o automàtica , però a causa de la complexitat de molts processos industrials hom recorre com més va més a la regulació automàtica, mitjançant un regulador Un sistema d’aquest tipus, dit també de control automàtic , constitueix un cas particular de servosistema, en què la magnitud d’entrada és la de referència i per tant es manté fixa Hi ha diversos sistemes de regulació regulació per tot o res, proporcional, integral, derivativa , etc En alguns casos hom utilitza per simplicitat sistemes de regulació directes, sense bucle de retroacció, és a dir que no es tracta…

Contraposat, doncs, a l' objecte , el subjecte s’identifica eminentment bé que no exclusivament amb l’home i, al llarg de la història de la filosofia, és interpretat —com l’home mateix— diversament Així, hom troba des de l’anomenat subjecte empíric , a què hom refereix les sensacions i impressions cognoscitives, sense dir-ne res, tanmateix, sobre la seva natura, fins al kantià subjecte transcendental , en què són situades les dites condicions a priori de possibilitat de tot coneixement i que Kant identifica amb la raó humana en general, passant àdhuc per l’anomenat subjecte psicològic ,…

Era considerat com a pare i mare de tots els déus i protector de totes les transformacions de la matèria Era representat com un vell nu amb barba negra, i portava al cap una corona de paper i plomes de quetzal a la mà duia el tlachialomi , per tal de descobrir tota cosa oculta Li eren sacrificades perdius, i la diada de la seva festa hom no podia menjar res de cuit cada quatre anys la festa era més solemne hom portava els fadrins al temple i els eren perforades les orelles, com a signe de dedicació

La capella, que no és documentada fins el 1348, s’alça al lloc de l’antic castell de les Espases No se sap res del seu origen, però en tot cas no sembla que es pugui remuntar més enllà del segle XIII, perquè el 1205 no apareix en la relació de les esglésies del terme que esmenta Ramon de Guàrdia en el seu testament El 1374 i el 1389 hi ha sengles llegats desis diners a la capella El 1604 i el 1776 es feren sengles reparacions de l’ermita, que li donaren la fesomia actual

Es tracta de l’església de l’antic llogaret, avui despoblat, del Puig, situat al sud-est d’Osseja i abans d’arribar a Vallcebollera Aquesta església apareix com a sufragània de la de Sant Pere d’Osseja en ocasió de la consagració d’aquesta última l’any 1219 Depengué, com la parròquia d’Osseja, de la canònica de Santa Maria de Lillet El petit edifici, avui en ruïnes, era de forma rectangular, amb la porta que s’obria a sol ixent i un altiu campanar de cadireta L’estil és poc definit i no sembla tenir res de romànic

Aquest castell és una incògnita, ja que no sabem res del seu senyoriu Segurament que la venda que el 943 feu un tal Ansulf i la seva mare Druda a Cesari, el futur abat de Santa Cecília, de béns en el castell de Marró, a més de la casa de Santa Cecília, deuria comprendre el castell, on sempre se situa el monestir de Santa Cecília, fins i tot actualment hi ha problemes per ubicar-lo en un indret concret Amb tot, sabem que el 1364 els homes de Sant Esteve de Marganell es refugiaven al castell de Marró

Situada dins l’antic terme del castell de Castellet Molt aviat degué tenir categoria de parròquia, per perdre-la després i recuperar-la més tard El lloc de Castellet és documentat des del 1013 i l’església apareix esmentada com a parròquia de Castelleto abans del 1154, i el 1205 la parròquia és citada amb l’advocació de Sant Vicenç El 1361 encara conservava la categoria de parròquia, que el 1685 havia perdut i s’havia convertit en sufragània de Sant Vicenç de Castellbell, per recuperar-la després L’actual temple no conserva res de la possible construcció romànica de l’edifici

El lloc de Salt és esmentat l’any 882 en un document pel qual és venuda una peça de terra “in villa que dicitur Salto” D’aquest mateix any data la referència més antiga de l’església “Sancti Cucuphatis in Salto” , en la concessió que el bisbe Teuter féu de diversos delmes a la seu de Girona Consta en diversos documents dels segles XII i XIII com a parròquia En l’època moderna l’església, sovint, és anomenada Sant Jaume per exemple en un document del 1544 L’edifici romànic antic fou tan transformat i ampliat que pràcticament no en resta res