Resultats de la cerca
Es mostren 4555 resultats
forn de destret
Història
Dret català
Monopoli dels senyors de castells termenats pel qual ningú no podia fer pa o proveir-se’n si no era en l’establiment del senyor (el forn o, àdhuc, la fleca), que aquest cedia en arrendament per un temps assenyalat o bé en contracte quasi-emfitèutic.
Algunes universitats o municipis, a vegades per compra i a vegades per privilegi, obtingueren aquest dret per cessió del senyor, dret que es transformà, així, en un dels ingressos del fisc local Aquest dret s’extingí amb l’abolició de les jurisdiccions senyorials l’any 1813
capbreu
Història del dret
Escriptura pública on consta el reconeixement que fa l’emfiteuta dels drets del seu senyor directe sobre els immobles que el primer té en domini útil, com a resultat d’un procés judicial anomenat causa de capbrevació.
El capbreu conté, després de l’exposició de la causa, la relació dels béns afectats, de llur situació, llur superfície i llurs afrontacions, i dels drets dominicals prestacions en moneda o en espècie, pagament de lluïsmes, reconeixement de deutes, règim d’amortització, etc Sovint els capbreus es feien generals dels diversos emfiteutes d’un mateix senyor directe Se solen conservar entre les sèries de protocols notarials per tal com l’escrivà acostumava a ésser un notari públic els capbreus decretats a favor del reial patrimoni eren enregistrats per la batllia general Constitueixen…
castellà | castellana
Història
A l’edat mitjana, persona que tenia el govern, la defensa i la jurisdicció d’un castell en domini útil i possessió immediata, en nom del seu senyor en els llocs baronials, o del sobirà en els reials, amb obligació de defensar-lo.
Era obligat a fer el jurament de fidelitat i homenatge al senyor Com els castlans castlà, des del s XIV fou substituït gradualment per altres persones de més fàcil remoció, com els alcaids, batlles i capitans de castell El castellà del castell d’Amposta, de l’orde de l’Hospital, mantingué aquest títol després d’esdevenir, vers el 1157, el cap de les cases de l’orde a Catalunya i a Aragó
Pere Belluga i Tous
Història
Història del dret
Jurista, senyor de Beneixida.
Es doctorà en tots dos drets a Bolonya Tornà a València i fou assessor del justícia criminal 1429 Després d’un exili de quinze mesos a Almansa a conseqüència d’una disputa legal sorgida a les corts del 1438, el 1441 passà a Nàpols, juntament amb Alfons de Borja el futur Calixt III, i entrà al servei d’Alfons IV com a mestre racional 1442 i com a advocat patrimonial 1457 i de Joan II com a advocat fiscal 1458 i com a advocat patrimonial 1461 Entre el 1437 i el 1441 escriví Speculum principum editat diverses vegades als ss XVI i XVII, dedicat a Alfons el Magnànim i que constituïa…
Arnau de Cortsaví
Història
Senyor de Cortsaví (Vallespir).
Fill de Ramon de Serrallonga, prengué el cognom de Cortsaví de la seva àvia paterna Ermessenda Secundà des del 1274 la rebellió del vescomte de Cardona Ramon Folc V i de Ferran Sanxis de Castre contra Jaume I El 1275 atacà les terres del vescomte Guillem VI de Castellnou durant l’estada d’aquest a París amb l’infant Pere, el qual, de retorn, el vencé a Montboló El 1278 fou un dels garants del vassallatge del rei Jaume II de Mallorca envers el seu germà Pere II de Catalunya-Aragó Tanmateix, el 1285 es decantà amb altres senyors dels comtats de Rosselló i Cerdanya, a favor de Pere II contra els…
Pere de Boïl i d’Aragó
Història
Cavaller, senyor de Manises.
Conseller, tresorer 1302-06 i mestre racional 1306-20 del rei Jaume II Fill de Guerau de Boïl i de Sança d’Aragó Portà a terme diverses ambaixades el 1308 i el 1318 a Nàpols per a negociar-hi la pau entre Sicília i els angevins i en 1311-12 al concili de Viena del Delfinat, amb Guillem Olomar, per a demanar la fundació de l’orde militar de Montesa i la seva dotació amb els béns del Temple, suprimit llavors Acompanyà l’infant Alfons en la conquesta de Sardenya, on morí Feu construir la sala capitular del convent de Sant Domènec de València
castlà
Història
A l’edat mitjana, el qui tenia el govern i la jurisdicció d’un castell i d’una porció de béns annexos o castellania, en possessió immediata, bé que sense cap dret sobre el domini útil, en nom del senyor que els hi havia confiats, a voltes de manera vitalícia, però generalment temporal o accidental.
No podia posar sotscastlà sense el consentiment del seu senyor Des del s XIV els castlans començaren a ésser substituïts pels batlles, alcaids i capitans de castell
senyoria
Història
Terme genèric comprensiu de diverses situacions de domini per part d’un poderós, generalment noble o gran propietari (senyor), sobre un àmbit territorial o un grup de població que hi resideix (serfs, vassalls).
La noció de senyoria, filla de l’estructuració economicosocial i política originada al Baix Imperi i desclosa obertament als segles medievals, presenta una natura múltiple, bé que no sempre perfectament delimitada La senyoria personal significava el domini sobre uns homes subjectes al senyor per uns vincles de patrocini o encomanació personal, amb l’obligada càrrega d’uns obsequis o unes prestacions d’índole vària La dominical o alodial es basava en la propietat de les terres conreades per serfs colons, pagesos, etc i comportava nombrosos drets sobre llurs conreadors, generalment adscrits al…
Farnese
Llinatge noble italià originari del castell de Farnese (Laci), que posseí, l’estirp coneguda del qual és Pietro Farnese, senyor de Farnese, comte d’Orvieto (1100) i comanador de la cavalleria pontifícia.
Fou descendent seu Ranuccio Farnese dit el Vell , senyor de Farnese, Montalto i Ischia di Castro, senador de Roma i cèlebre condottiere que comandà els florentins contra els milanesos 1424 i capità del papa Eugeni IV, que l’afavorí amb territoris i riqueses Foren nets seus fills de Pier Luigi Farnese Giulia Farnese , dita la Bella 1474-1524, muller 1489 d’Orsino Orsini i amant del papa Alexandre VI Borja, l’hereu Bartolomeo Farnese , senyor de Farnese, Montalto i Làtera, els descendents del qual ducs de Làtera vengueren el castell de Farnese als Chigi i s’extingiren…