Resultats de la cerca

Fill del comte de Rheinfelden Obtingué el ducat de Suàbia de l’emperadriu Agnès i es casà amb Matilde 1059, germana de l’emperador Enric IV, amb el qual topà durant la lluita de les Investidures No reconegut pel papa Gregori VII com a emperador 1077, fou derrotat per Enric IV a Turíngia 1078 Morí en combat

Traslladat a Turíngia el 1662, treballà com a secretari a diverses corts principesques i universitats L’any 1668 esdevingué membre de la Fruchtbringende Gesellschaft La seva obra comprèn poesia amorosa i espiritual i drames Com a lingüista publicà, sobretot, Der Teutscher Sprache Stammbaum und Wortwachs, oder Teutscher Sprachschatz ‘L’arbre genealògic de la llengua alemanya i la seva evolució, o lèxic alemany’, 1691

Fill del cantor de Steinbach, a cinc anys es quedà orfe de pare, i fou el seu germà Johann Heinrich qui li donà les primeres lliçons de música A l’edat de quinze anys obtingué, per un any, la plaça d’organista substitut de la seva escola a Schmalkalden Turíngia Posteriorment estudià a Schleusingen Turíngia, on, del 1736 al 1739, fou prefecte de cor a l’escola Allà organitzà concerts i compongué diverses obres, entre les quals motets, àries, etc El 1739 inicià els estudis de teologia a la Universitat de Leipzig, i simultàniament fou deixeble de Johann Sebastian Bach…

Llicenciat en filosofia i lletres i diplomat en psicologia, féu estudis de postgrau a les universitats de Munic, Turíngia i Viena Catedràtic de psicologia a la UB des del 1985, fou cap de departament i degà de la facultat de psicologia D’ençà del 1994 fins a la seva mort fou rector de la Universitat de Barcelona, i el 2001 fou elegit president de l’Institut Joan Lluís Vives

Començà la seva tasca lingüística estudiant llatinitat medieval addi cions al glossari de Du Cange, però la seva obra més important és el Grammatisch-kritisches Wörterbuch der hochdeutschen Mundarten ‘Diccionari gramàtico-crític dels dialectes alt-alemanys’, publicat a Leipzig 1774-86, que contribuí notablement a la codificació d’aquest idioma Del 1759 al 1761 fou professor del Gymnasium protestant d’Erfurt Turíngia i, des del 1787, conseller de la cort i director de la biblioteca de Dresden

Fill bastard de Pipí d’Héristal, assumí el poder a la mort d’aquest 714, desbancant els seus nets legítims Teodebald, Arnulf i Hug Derrotà els neustrians a les Ardenes 716 i al Cambrésis 717, i vencé Eudes, duc d’Aquitània, que els auxiliava, a Soissons 719 Els anys 722-24 emprengué campanyes contra els saxons de Hessen i de Turíngia i suprimí el ducat d’Alamània 730 Poc després 732, ‘Abd al-Raḥmān ibn ‘Abd Allāh al-Gafiqī, emir d’Al-Andalus, dirigí una expedició musulmana que, després de derrotar Eudes, d’ocupar Bordeus i d’atacar Poitiers, que resistí, es disposava a avançar…

Situada a banda i banda del Lahn, és dominada per un turó, amb un castell s XII-XV Té indústries químiques, farmacèutiques i electròniques Fundada a la fi del s XII, la seva importància augmentà molt ràpidament Obtingué carta municipal del landgravi de Turíngia Lluís II 1277 En produir-se la separació de Hessen d’aquell estat 1292, fou la residència dels marcgravis del nou principat La seva universitat, fundada el 1527, esdevingué un important centre de difusió de la Reforma

Advocat a Husum, s’exilià a Heiligenstadt Turíngia després de l’ocupació danesa de Schleswig 1853 Hi retornà el 1864, arran de la derrota de Dinamarca davant de Prússia, i ocupà el càrrec de jutge Conreà la novella curta, de temes dramàtics vorejant la tragèdia Són importants, entre d’altres, Immensee ‘El llac Immen’, 1852, Aquis submersus 1876, Carsten Curator 1877 i Der Schimmelreiter ‘L’home del cavall blanc’, 1888 La seva poesia es caracteritza per un accentuat lirisme Cal destacar-ne Gedichte ‘Poemes’, 1852

Professor de llengua i literatura alemanyes a Breslau, des del 1848 es dedicà exclusivament al periodisme i a la literatura Fou director de Die Grenzboten , òrgan del liberalisme alemany fou diputat de Turíngia al parlament d’Alemanya del Nord És autor de Bilder aus der deutschen Vergangenheit ‘Quadres del passat alemany’, 1859-67, Die Ahnen ‘Els avantpassats’, 1872-81, Soll und Haben ‘Deure i haver’, 1855 i Die verlorene Handschrift ‘El manuscrit perdut’, 1864 Amb un viu realisme fa l’apologia de la burgesia alemanya

Hi hagué grups de flagellants a la baixa edat mitjana, sobretot entre els moviments joaquimistes o apocalíptics A Catalunya, al s XIII, practicaven la flagellació normativa els frares de la penitència de Jesucrist o frares del sac de Barcelona i de Perpinyà, refosos aviat en el moviment augustinià L’Església condemnà els moviments de flagellants originats en la Pesta Negra del 1348 A la fi del s XIV encara hi hagué condemnes de flagellants a Aragó, a Turíngia i a la Baixa Saxònia Aquest costum es conservà en algunes processons de setmana santa fins a èpoques modernes