Resultats de la cerca

Doctor en filosofia i lletres, dirigí la Biblioteca Gabriel Miró Alacant en 1952-83 i després en fou nomentat director honorari vitalici Publicà poesia, biografies com Vida y obra de Gabriel Miró 1955, Carlos Arniches 1967 Premio Nacional de biografía i els llibres d’història El Teatro Principal en la historia de Alicante 1965, Literatura alicantina 1839-1939 1966, premi Azorín 1965, La guerra civil en la provincia de Alicante 1972-74, De Albiñana a Monsonis 1981, Alicante en el franquismo historia y memoria 1994, etc Inventor i difusor d’una pintoresca idea sobre l’"…

Llicenciat en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, hi fou professor substitut 1869-73 després, havent fet el magisteri normal, es dedicà a l’ensenyament en centres com l’Escola Pública Municipal de Barcelona i a l’orientació pedagògica en llibres com Instrucción moral y cívica 1902 Escrivint de primer Farré el primer cognom, collaborà, entre altres revistes, a El Clamor del Magisterio , La Renaixença , Lo Gai Saber , Lo Rat-Penat Calendari Llemosí , La Bandera Catalana , Revista Catalana  de Manresa, La Illustració Catalana i Jocs Florals , amb alguns poemes i amb…

Llicenciat en dret, cursà filosofia i lletres i fou professor d’ensenyament secundari a l’Institut d’Eivissa La seva obra, que és majoritàriament en castellà, consta, a més, de centenars d’articles sobre temes gramaticals, literaris i sociològics publicats a la premsa diària i a revistes de les Illes Balears S’inicià com a prosista a la vegada que publicà poemes a diverses revistes i els poemaris  Primer cancionero 1945,  Los islotes 1955 i El puerto antiguo 1957, aquests dos editats a Dos poemas del mar pitiuso 1983, i Viejos y nuevos poemas 1991, que recull part de la seva obra…

Emigrà a Madrid el 1760, on participà en la formació de la tonadilla escénica , gènere al qual donà un impuls notable El 1761 estrenà la tonadilla Los zagales i adaptà òperes de Scarlatti i de Piccinni, en les quals introduí fragments musicals propis El 1778 rebé el títol de maestro compositor adscrit als teatres municipals de Madrid Fou el primer compositor, juntament amb el navarrès Blas de Laserna, a rebre aquest nomenament Estigué uns quants anys al servei del duc d’Osuna, i es retirà el 1790 De les seves tonadillas es destaquen El juicio del año 1779, El luto de Garrido 1781 i Garrido…

Llicenciat en filosofia i lletres i doctor en història per la Universitat de València, el 1968 passà a dirigir el departament d’art del Centre d’Estudis Universitaris d’Alacant, que esdevindria Universitat d’Alacant 1979, d’on fou catedràtic d’història de l’art Director de l’Institut d’Estudis Alacantins 1979-82 i director de l’Institut Alacantí de Cultura Juan-Gil Albert d’Alacant 1996-2003, fou membre de diverses acadèmies, entre d’altres la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València i la Reial …

Feu estudis eclesiàstics a Tarragona i Roma Milità a la Lliga Regionalista i fou redactor de La Veu de Catalunya També actuà de secretari de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana Fundà i dirigí el setmanari humorístic “El Borinot” 1923-27 i l’anuari “L’Abella d’Or” 1925-36 Així mateix, collaborà en revistes com En Patufet o “Cuca-Fera” 1917 El 1923 traduí, juntament amb C Soldevila, Lletres del meu molí , d’A Daudet i el 1924, juntament amb A Markov, El miracle de la muntanya de Lieskov Publicà tres llibres de poesia que, sota la influència de Carner i López-Picó,…

Llicenciat en filosofia i lletres, especialitat d’història, per la Universitat de Barcelona 1959 Fou professor a la Universitat Autònoma de Barcelona 1968-76, on el 1980 es doctorà en arqueologia, i conservador del Museu Arqueològic de Barcelona des del 1960, que entre el 1987 i el 1997 dirigí Prengué part en diverses excavacions, com la de Sant Corneli, a Cantonigròs, la de Plans d’En Ferran, a Argençola, i la de la villa romana dels Ametllers , a Tossa de Mar, on impulsà diverses iniciatives culturals, com el Centre d’Estudis Tossencs El 1959 començà a excavar i a estudiar els…

Conegut amb el nom de ploma de  Xesc Barceló , signà alguns textos amb el pseudònim Max Bob Collaborador en diversos muntatges teatrals, publicà, com a poeta, Horitzons de pedra 1969, premi Ciutat de Manacor Com a dramaturg, és autor de les obres El duc Meu-Meu 1978, estrenada el 1977, premi Ciutat de Granollers de teatre 1971 i  Entraré de nit 1980, premi Ciutat de Sabadell de teatre 1972 També conreà la narració amb  La sabata de l’emperador Orfran 1974 i  Bang o la bona estrella 1982, i amb les novelles  El paratge de l’aranya 1973,  L’illa de Saturn 1991, amb Eduard Cortés Lletget,  Casa…

Ingressà al noviciat dels escolapis el 1946 i fou ordenat sacerdot el 1954 Dedicat a l’ensenyament secundari a Barcelona fins el 1962, el 1963 anà a viure al Camp de la Bota , on es dedicà a tasques solidàries entre els gitanos i en denuncià la marginació i els abusos de què eren objecte, motiu pel qual el Tribunal de Orden Público el condemnà a un any de presó 1968-69 Fundador del Centre Escolapi Pastoral 1963, compaginà la tasca pastoral i docent amb els estudis a la facultat de ciències de la Universitat de Barcelona 1953-55, de filosofia i lletres a la de Santo Tomás de…

Catedràtic de paleografia a les universitats de Granada 1921-23 i de Madrid 1926-39, fou nomenat professor de la Universitat Autònoma de Barcelona el 1938, perquè no podia exercir a la Complutense Expulsat d’aquesta universitat en acabar la guerra civil de 1936-39, ensenyà a la Universidad Nacional Autónoma de Mèxic 1941-59 i, més endavant, fou director de la biblioteca de la Universidad de Zulia, a Veneçuela Tant en aquest país com en altres indrets de l’Amèrica Llatina obtingué nombroses distincions Reincorporat a la seva càtedra de Madrid 1963, fou nomenat membre corresponent de l’Acadèmia…