Resultats de la cerca

Estudià a Milà i es dedicà a l’òpera, amb obres com I promessi sposi 1856 estrenada a Barcelona el 1875 i Roderigo, re dei goti 1863, avui oblidada La seva obra mestra, La Gioconda 1876, el situa entre l’òpera verdiana i el verisme, moviment del qual pot ésser considerat precursor Deixà també el ballet Clarina 1873 i les òperes I lituani 1874 i I mori di Valenza , inacabada, que fou completada per ACadora

Fou bisbe de Llimós 1317, de Lo Puèi 1318 i de Meaux 1326 Conegut amb els noms de Durandus de Sancto Porciano i de Doctor Resolutissimus , fou un pensador d’esperit lliure i independent, i entrà en conflicte amb el seu orde en apartar-se del tomisme De tendència augustiniana i considerat sovint com a precursor del nominalisme, cal destacar, entre les seves obres, In sententias theologicas Petri Lombardi Libri IV i De visione Dei

Participà en la guerra de Successió a favor de Felip d’Anjou Escriví obres sobre arqueologia, teologia, economia, història i literatura, no gaire profundes però ben documentades en destaca Verona illustrata 1732 Fou un dels fundadors del “Giornale dei Letterati” i de les “Osservazioni Letterarie” 1737-40 i el recopilador de Teatro italiano 1723, on aplegà 12 tragèdies d’èpoques anteriors Escriví la tragèdia Merope 1713, imitada per Voltaire i Alfieri, entre altres

Fou doctor en teologia i el 1755 obtingué una capellania a Sant Lluís dels francesos de Roma Tingué també algunes prebendes al Rosselló, però passà la vida a Roma, on fou des del 1780 rector de l’església della Madonna dei Monti Fou amic i protector del sant captaire Benet Josep Labre És autor d’algunes obres piadoses, hagiografies i d’un tractat en dos volums, Caratteri del Messia in Gesù 1781 Escriví en italià

Conreà molts gèneres, bé que tots d’una manera superficial crítica, història, política, novella, filosofia, pedagogia, etc Sovint reflecteix en els seus judicis un moralisme ressentit i sarcàstic De la seva obra cal destacar el Dizionario estetico 1840, Bellezza e civiltà 1857 i dues obres filològiques, considerades com les millors de la seva producció el Dizionario dei sinonimi 1830 i el Dizionario della lingua italiana 1858-79 Recollí, també, cants populars toscans, grecs i corsos

Metge psiquiatre, en 1948-80 fou director de l’hospital psiquiàtric de Lucca S'inicià en la literatura amb llibres de poemes Poesia 1934, Amicizia 1939 i Veleno e amore 1942, on el fet humà és estudiat amb afectuosa disposició Publicà narracions Il deserto della Libia , 1952 i novelles Le libere donne di Magliano 1953, La brace dei Biassoli 1956, Il clandestino 1962, Per le antiche scale 1972, La ladra 1984, etc

Lluità per la República Partenopea i formà part del seu govern provisori, però amb l’ensulsiada d’aquella fou empresonat i ajusticiat Joveníssim, publicà un assaig de legislació romana, Nomotesia 1767 La seva obra cabdal és Saggi politici dei principi, progressi e decadenza della società 1785, tractat orgànic de filosofia històrica a l’estil del Vico, amb concepció cíclica del món primitiu i amb influències de l’escola escocesa i dels illustrats francesos

Es casà a 12 anys amb Lorenzo dei Ponziani, del qual tingué tres fills Gràcies als béns del marit, es pogué donar a una gran activitat caritativa Per ajudar els hospitals fundà 1425 la congregació de les Oblates Olivetanes de Santa Maria Nuova, dites, més tard, de Tor de'Specchi Vídua, es féu religiosa i esdevingué superiora general de la congregació Fou canonitzada el 1608 La seva festa se celebra el 9 de març

Professor de francès a Roma, dirigí l’Institut del Teatre S'inicià amb articles sobre Baudelaire i altres autors francesos i italians, recollits en part en Il cortegiano francese 1943 i Studi 1947 Altres obres interessants són Il paradiso della ragione 1960, La scuola dei sentimenti 1963, Vita, avventure e morte di Don Giovanni 1966, I fantasmi dell’opera 1971, La caduta della luna 1973, sobre Pirandello, i L’angelo della notte 1979, sobre Proust

Es doctorà en ciències socials a la Universitat de Florència 1946, on desenvolupà la seva carrera acadèmica fins el 1976 i, novament, del 1992 al 1994 i on fou professor de filosofia moderna, lògica i doctrina de l’estat En aquesta mateixa institució, impulsà la creació de la primera facultat de ciències polítiques d’Itàlia, la Cesare Alfieri, que presidí en 1969-71 Des del 1976 exercí la docència als Estats Units, on fou professor de les universitats de Stanford, Yale, Harvard i Columbia Fou fundador i director de la Rivista Italiana di Scienza Politica 1971-2003 i editorialista…