Resultats de la cerca

Treballà a l’institut Max Planck de Frankfurt 1974-87 i, posteriorment, a l’institut Howard Hugues, de Dallas El 1988 —juntament amb RHuber i HMichel— li fou atorgat el premi Nobel de química per la seva contribució al treball sobre l’estructura molecular de les proteïnes de les membranes fotosintètiques i la transferència dels electrons en la fotosíntesi

Doctorada per la Universitat Complutense de Madrid amb una tesi, dirigida per Albert Sols, sobre l’especificitat anomèrica de la glucosa-6-fosfat isomerasa 1964, aquest any anà a la Universitat de Nova York, on feu recerca postdoctoral amb Severo Ochoa  fins el 1967 Professora de genètica molecular a la Facultat de Ciències Químiques de la Universitat Complutense 1968-92, l’any 1974 s’incorporà al Centro de Biología Molecular Severo Ochoa CSIC-Universidad Autónoma de Madrid, on fou cap de l’equip d’investigació sobre duplicació  i transcripció  de l’ADN del…

Aquest fenomen és el responsable de les propietats físiques anormals que presenten l’aigua, l’amoníac, els alcohols, els fenols, els àcids carboxílics, etc Hom el troba en dissolucions, en líquids purs i en vapors i es manifesta pels mètodes corrents de determinació de pesos moleculars, puix que les molècules associades es comporten com a unitats de pes molecular múltiple, segons el grau d’associació Hom atribueix a associacions intermoleculars que en donar uns relatius complexos de doble, triple, etc, pes molecular del de les molècules simples fa que les substàncies…

El 1962 es graduà a la Universitat Hebrea de Jerusalem, on obtingué el master en bioquímica el 1964, i el 1968 es doctorà en cristallografia de raigs X a l’Institut Weizmann de Rehovot Israel Posteriorment, anà als EUA on feu estudis postdoctorals a l’Institut Mellon de Pittsburgh 1969 i al Massachusetts Institute of Technology de Cambridge 1970 Aquest any retornà a l’Institut Weizmann, on ha desenvolupat la seva tasca científica i ha ocupat diversos càrrecs directius en els àmbits de biologia i química estructural i molecular Ha estat també docent a la Universitat Ben Gurion de…

Les fórmules, bàsicament, els símbols dels elements, xifres en subíndex per a indicar quantes vegades cal considerar-los repetits i ratlles que indiquen els enllaços Subsidiàriament, hom empra uns altres nombrosos signes, que hi afegeixen informació o n'escurcen l’escriptura La convenció fonamental de la notació química és que cada símbol representa un àtom i, per tant, totes les fórmules donen la composició qualitativa i quantitativa de les substàncies, car contenen els símbols dels elements presents o abreviacions que representen conjunts d’aquests símbols, que repeteixen, si cal, o…

És un sòlid cristallí incolor, que es fon amb descomposició a 220-222°C i presenta un poder rotatori molecular α 2 ° D = -80,9 És soluble en l’aigua i l’alcohol i insoluble en l’èter Hom l’obté per hidròlisi de proteïnes i també per via sintètica És emprada en recerca bioquímica i microbiològica i com a complement de la nutrició

Doctorat en bioquímica a la Universitat de Wisconsin 1943, des del 1963 fou professor a la Universitat de Los Angeles, l’Institut de Biologia Molecular de la qual dirigí en 1965-83 El 1997 rebé el premi Nobel de química juntament amb John E Walker , pels estudis sobre els mecanismes dels enzims que efectuen la síntesi del trifosfat d'adenosina

Estudià al Massachusetts Institute of Technology, on es graduà el 1927 Treballà, fins el 1969, als laboratoris de Du Pont de Nemours Conjuntament amb DJCram i JMLehn rebé el premi Nobel de química del 1987 pel desenvolupament de l’estudi dels mecanismes de reconeixement molecular síntesi de molècules capaces de seleccionar les molècules amb què formen complexos, base de la denominada química supramolecular

A més dels seus estudis sobre hidrodinàmica equació de Navier-Stokes , concebé la primera teoria general de l’elasticitat dels cossos sòlids, exposada a l’obra Lois de l’équilibre et du mouvement des corps solides élastiques 1821, que oferia una explicació general de la composició molecular de la matèria Juntament amb Cauchy, enuncià les regles fonamentals del càlcul tensorial

Si en un aliatge convencional els àtoms es troben distribuïts segons una estructura molecular particular, en un superaliatge els àtoms es distribueixen en dues fases o més, anomenades gamma i gamma prima Els cristalls de la segona s’incrusten en la matriu formada per la primera, molt més desordenada D’aquesta manera s’impedeixen els desplaçaments moleculars, la qual cosa dóna una resistència especial material