Resultats de la cerca

Al comitè de redacció hi havia Pere Bernard, Jordi Claustres, Marcel Durliat, Roger Grau, Pere Ponsich —que en fou l’ànima— i Annie de Pous S'hi afegiren després Maties Delcor, Joan Abelanet i Jean-Gabriel Gigot Es proposava de publicar els texts essencials de la història del Rosselló, els cartularis dispersos de les abadies i de l’església d’Elna i l’apèndix de Marca Hispanica

Deixeble de Marcel Tournier a París, la seva tècnica i musicalitat li donaren fama internacional El seu repertori comprenia des d’obres barroques a contemporànies Destacats compositors li dedicaren diverses obres Professà a l’Accademia Musicale Chigiana de Siena 1958-62 i el 1988 ingressà a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando Edità música original per a arpa de Cabezón, Beethoven, Dušek, Palero i Ribayaz

Péguy Els seus 229 números, distribuïts en 15 sèries, donaren cabuda a moltes de les obres de Péguy i d’altres escriptors francesos A France, R Rolland, G Sorel, J Benda, etc i es feren ressò vivent de les idees i de les polèmiques del començament del s XX, sobretot a França Des del 1925 el fill de Péguy, Marcel, en publicà algunes altres sèries

Fou jugador del Club Tennis Tarragona Guanyà un torneig de l’ATP Tour en individual Casablanca, 2004 i cinc en dobles Viña del Mar i Acapulco, ambdós l’any 2005 amb David Ferrer Casablanca, 2008 amb Albert Montañés Chennai, 2010 amb Marcel Granollers, i Munic, 2010 amb Oliver Marach En el rànquing de l’ATP arribà a ocupar la posició 65a en individual 2008 i la 37a en dobles 2008

Més que per les comèdies Coeur à gauche 1929, Un ange passe 1943, etc, és conegut per les seves interpretacions teatrals en obres d’Albert Camus, Jean-Paul Sartre, Jean Anouilh i altres dramaturgs francesos Debutà al cinema l’any 1925 i hi destacà pels films amb Marcel Carné Quai des brumes , 1938, René Clair Porte des Lilas , 1957 i Georges Franju La tête contre les murs , 1953, i Les yeux sans visage , 1959

Jordi Cuixart , en presó preventiva al centre penitenciari de Soto del Real des de fa vuit mesos, és reelegit president d’ Òmnium Cultural pràcticament per unanimitat en l’assemblea celebrada al pavelló de la Vall d’Hebron de Barcelona La de Cuixart, juntament amb els vicepresidents Marcel Mauri, Marina Llansana i Joan Vallvé, és l'única candidatura que es presenta En el mateix acte s’anuncia l’obertura d’una delegació de l’entitat a Brusselles

Estudià a Harvard amb Walter Gropius i practicà en el taller del pintor Josef Albers i amb l’arquitecte Marcel Breuer a Nova York 1946-48 Installat a Sydney, entre les seves obres cal remarcar l’Estadi Olímpic de Melbourne 1956, amb capacitat per a 125 000 persones i coberta suspesa, la remodelació de l’Australia Square, a Sydney 1962-66, amb la torre de 159 m d’alçària, i l’ambaixada d’Austràlia a París 1973

Iniciada el 1964 amb L’art en el regne de Mallorca , de Marcel Durliat, n'han sortit 30 volums fins el 1986, dedicats, amb una sola excepció, a temes baleàrics —entre els quals els quatre volums del Cançoner popular de Mallorca , de Rafel Ginard i els dos volums de la Història de Mallorca , de diversos autors— o lexicogràfics Diccionari de l’art i dels oficis de la construcció , de Miquel Fullana, i el Diccionari català-castellà i castellà-català , de Francesc de BMoll

Es declara antiestalinista, rebutja els sindicats que defineix com un pilar indispensable del capitalisme, i critica la IV Internacional per haver abandonat l’internacionalisme proletari Propugna l’abstenció en totes les eleccions S’organitzà a Barcelona a finals de la dècada de 1970 amb Octavi Mondelo, Marcel Anselmo, Joan Ferran i Serafini i Antoni Fernández Teixidó El seu líder fou Manuel Fernández-Grandizio Munis Òr-gan de premsa Alarma 1958, 1970-1976 i 1977-c1984 Des de la mort de Munis 1989, la seva activitat es reduí

Passà a França el 1939 Debutà el 1942 estrenà obres de Camus Le malentendu , 1943, de qui fou la companya sentimental, Sartre Le diable et le bon Dieu , 1951, Anouilh, etc Del 1952 al 1954 treballà a la Comédie Française, i després passà al Théâtre National Populaire Després del 1975 treballà ocasionalment a l’Estat espanyol Interpretà també diversos films, entre els quals Les Enfants du Paradis 1958, de Marcel Carné i Orphée 1949, de Jean Cocteau El 1980 publicà les seves memòries Résidente privilégiée