Resultats de la cerca

Influït per l’impressionisme, abandonà els estudis d’economia política i decidí de dedicar-se a la pintura Munic, 1896 Fou un dels iniciadors de l’art abstracte — Aquarella 1909 — i animador de Der blaue Reiter 1911 La seva pintura evolucionà de l’impressionisme fins el 1907 vers un fauvisme líric — La muntanya blava 1909 Guggenheim Museum, Nova York — i un expressionisme d’influència oriental 1910 Tot allunyant-se més i més de l’objecte, s’interessà per la forma 1920 i per les figures geomètriques El quadrat negre 1925 Guggenheim Museum, Nova York Reuní les seves teories…

Fou redactora del diari El Matí  i collaborà a La Veu de Catalunya , La Paraula Cristiana , La Revista , La Nova Revista , La Nau  i D’Ací i d’Allà Publicà algunes narracions infantils, com ara El follet sentimental 1930, i diverses traduccions de contes i rondalles Adaptà a un català més actual el text de la processó de Verges La seva poesia Dansa de la mort a Verges  fou musicada el 1977 També traduí del francès alguns poemes, Les aventures de Polzet el darrer nan del bosc , de Claude Roen 1929, i Remordiment , de J de Coloumb 1930 És autora dels llibres d’ascendència postsimbolista Poemes…

Estudià a la Berliner Hochschule für Musik Hanns Eisler i des del 1997 fins al 2002 fou el director titular de la jove Orquestra Filharmònica de Brandenburg Començà a dirigir òpera a l’State Opera de Berlín i, des d’aleshores, ha dirigit muntatges a les òperes de Cincinnati, Dresden, Frankfurt, Sydney, Viena, Mannheim i el Japó El 2000 debutà al MET de Nova York, i la temporada 2000-01, al Gran Teatre del Liceu, amb La flauta màgica Al setembre del 2004 assumí la direcció musical del centre líric barceloní, càrrec que detingué fins el curs 2008-09, temporada en què compartí aquesta…

Estudià solfeig i violí amb B Valero a Carcaixent i el 1942 es traslladà a València, on inicià estudis de cant amb F Andrés El 1951 fundà la seva pròpia companyia, amb la qual recorregué diversos teatres de la Península Ibèrica, i al cap d’un any estrenà a Saragossa la sarsuela Aragón, tierra bravía , de S Rovira Actuà sovint al costat de figures com M Espinalt, M Redondo, P Civil i P Lavirgen Aplaudit per públic i crítica en les seves actuacions arreu de l’Estat espanyol, el 1966 fou contractat per Televisió Espanyola com a cantant líric en diversos programes musicals Es retirà el 1968 i…

Feu els primers estudis musicals amb Rafael Pascual i Pascual Posteriorment estudià al Conservatori de Madrid, on més tard fou professor d’harmonia El 1888 obtingué una pensió a instàncies de l’Academia de San Fernando per a ampliar la seva formació a Roma En aquesta ciutat escriví l’oratori Débora L’any 1904 guanyà la càtedra d’harmonia del Conservatori de Madrid, on romangué la resta de la seva vida També feu classes al Colegio de Ciegos de Santa Catalina i dirigí diverses orquestres d’alguns teatres madrilenys Com a compositor destacà en el gènere líric, sobretot en sarsuela El as de…

Estudià música a Pau i a Baiona Debutà el 1952 com a Gran Sacerdot Samsó i Dalila a l’Òpera de París El mateix any cantà al Festival Internacional d’Art Líric d’Ais de Provença i prosseguí les seves actuacions a París, que es prolongaren fins el 1976 El 1961 actuà a Edimburg amb la companyia del Covent Garden, fet que marcà l’inici de la seva carrera internacional, que l’ha dut a protagonitzar òperes als Estats Units -Nova York i Chicago- i en diversos escenaris de ciutats europees, com el Teatro alla Scala de Milà Ha participat en el Festival de Glyndebourne i el Maggio Musicale Fiorentino…

Combinà els estudis de cant al conservatori de la seva ciutat natal amb els de ciències polítiques i dret Després de la Segona Guerra Mundial amplià la seva formació musical a Milà, Berlín i Viena S’especialitzà en la música francesa del segle XX, especialment d’autors pertanyents al Grup dels Sis Alguns compositors li dedicaren obres, com per exemple el Concert per a baríton , de G Tailleferre El 1953 es traslladà a Suïssa, on cantà Don Giovanni a Lucerna A partir del 1960, obligat a abandonar les activitats com a intèrpret a causa d’una greu malaltia, prosseguí la seva trajectòria…

Estudià cant a París, on debutà el 1977 com a membre integrant de l’Opéra-Studio A partir de llavors aparegué successivament en teatres de França i Suïssa i el 1982 es presentà al Festival Internacional d’Art Líric d’Ais de Provença amb Les Boréades , de JPh Rameau Posteriorment s’ha especialitzat en el repertori contemporani d’autors francesos Inaugurà la temporada 1984-85 del Gran Teatre del Liceu com a Comte d’Almaviva de Les noces de Fígaro Durant la temporada 1991-92 cantà Alceste , de JB Lully, al Teatre dels Champs Elysées de París i el 1997 protagonitzà un reeixit Rigoletto a la Nova…

Després d’haver estudiat cant amb G Boghetti, fou contractat per A Toscanini per a intervenir en els enregistraments fonogràfics de La bohème i La Traviata Debutà escènicament el 1938 a Filadèlfia amb Rigoletto i tres anys més tard ho feu al Metropolitan de Nova York amb La Traviata Romangué a la companyia d’aquest teatre fins el 1968, tot especialitzant-se en papers per a tenor líric spinto d’òperes italianes i franceses El 1956 cantà al Teatre Bol’šoj de Moscou, cosa que el convertí en el primer cantant nord-americà que hi actuava després de la Segona Guerra Mundial També feu incursions…

El terme és aplicat especialment a la peça organística amb què s’acompanya la sortida de la congregació en acabar un servei religiós Sovint aquesta obra és improvisada, de vegades sobre temes gregorians o corals També s’utilitza en la música per a orquestra i el teatre líric Contraposat a preludi, el terme és sinònim de coda o epíleg Moltes vegades empra motius, temes o material musical exposats amb anterioritat en la resta de l En aquest sentit, P Hindemith, per exemple, conclogué el seu Ludus tonalis amb un postludi que consisteix en la represa i inversió del preludi inicial Molts fragments…