Resultats de la cerca
Es mostren 880 resultats
Cabussó gris
L’àrea de cria d’aquest cabussó s’estén, d’una forma fragmentada, pel N dels EUA, el Canadà, Alaska, l’Àsia nord-oriental i el N del Japó, així com per l’Europa nord-oriental, i arriba fins a Dinamarca per l’W i fins a Turquia pel S Aquesta distribució indica que la Mediterrània occidental no es troba dins la seva àrea d’hivernada Als Països Catalans és un visitant excepcional, a l’hivern, a les zones litorals, i ha estat citat amb seguretat solament 4 cops un exemplar vist durant diversos dies a la badia d’Alcúdia Mallorca al començament de desembre de 1930 un exemplar davant el…
Els perciformes
L’ordre dels perciformes és el més nombrós d’entre els vertebrats i comprèn unes 7000 espècies de peixos És un grup molt diversificat i això fa que hi hagi problemes sistemàtics seriosos de fet els perciformes constitueixen un grup un xic artificial És integrat per peixos d’aigua marina que especialment dominen les zones litorals dels ambients subtropicals i tropicals, si bé també n’hi ha que colonitzen les mars temperades Pel que fa a les aletes, els caracteritza la presència de radis espinosos, la mancança d’aleta adiposa, la posició toràcica o jugular d’unes aletes ventrals…
Les rupiàcies
Rupiàcies 1 Ruppia cirrhosa a aspecte general de la planta x 0,5, on destaquen les grans bràctees que envolten la tija i el llarg fllament, sovint enrotllat, que duen les flors b espigueta floral amb dues flors que porten dos estams sense filaments i quatre pistils independents x 5 c fruits portats per uns pedicels que s’allarguen x 2 d detall del pistil amb l’estigma sèssil i peltat x 10 e fruit x 8 Eugeni Sierra Són plantes aquàtiques molt senzilles que viuen submergides, encara que sovint suren, a les aigües salabroses de les llacunes o estanys litorals que, sobretot a l’estiu, són més…
Bec de serra gros
Els becs de serra són ocells nedadors del grup dels anàtids, que hivernen en grups poc nombrosos als nostres estanys, especialment al llarg de la costa Volen aigües poc profundes, en les quals es cabussen per pescar De les tres espècies que podem trobar al nostre país, el bec de serra mitjà Mergus serrator , a baix a la dreta, de 58 cm de llargada màxima, és el que apareix d’una manera més regular, clarament relacionat amb ambients marins El bec de serra gros Mergus merganser , a dalt, ateny 66 cm de llargada màxima i el mascle es distingeix de l’anterior pel fet de tenir el pit…
welwitsquiàcies
Botànica
Família de gnetòpsids integrada únicament per l’espècie Welwitschia mirabilis, pròpia de les regions semidesèrtiques litorals de l’Àfrica sud-occidental.
Aquesta és una planta robusta, d’arrel axonomorfa gruixuda, de tronc curt i tuberós, amb dues fulles grosses en forma de cinta, d’uns 3 m de llarg, coriàcies, ajagudes, i de flors unisexuals, disposades en estròbils bracteats
Alacant
Vista general d'Alacant des del castell de Santa Bàrbara
© Fototeca.cat
Municipi
Municipi i cap de comarca de l’Alacantí en una de les planes litorals adossades a les últimes serres bètiques valencianes.
La geografia física El terme és constituït per materials tous del secundari i terciari, recoberts en bona part per materials del pliocè o quaternari Dels plans lleugerament ondulats emergeixen, com baldes aïllades, diverses serretes calcàries gairebé paralleles i de direcció bètica SW-NE Oscillen entre els 200 i els 500 m d’altitud, i la més allunyada del litoral, la de les Àguiles, és miocènica Cretàcia, la serra Mitjana o d’Alcoraia, i juràssic, l’anticlinal fallat de la serra de Fontcalent 426 m La serra Grossa és un abrupte anticlinal miocènic cisallat, vora la ciutat Aquestes alineacions…
coll del Pertús
Collada
Pas del Pirineu Oriental, entre el puig de Salines i el massís de l’Albera, que comunica els municipis de la Jonquera (Alt Empordà) i el Pertús (Vallespir).
El rocam paleozoic, els granits i les migmatites han estat rebaixats per l’erosió remuntant d’afluents dels rius Llobregat conca de la Muga i des les Illes conca del Tec, fins a obtenir l’altitud mínima dels Pirineus axials no litorals 271 m Això explica la importància estratègica del pas, seguit per la via màxima romana, per la carretera i, des de fa poc, per l’autopista que uneixen els estats espanyol i francès S'hi ha establert un poblament fronterer separat per la carretera durant prop de mig quilòmetre, que serveix de carrer major entre el poble del Pertús W i el barri…
Les oxalidàcies
L’agrella de la fotografia, el pa-de-cucut Oxalis pes-caprae , és molt freqüent a les comarques litorals, on sovint es veu cobrint grans extensions als tarongerars o a d’altres conreus És una planta de fulles trifoliades els folíols de la qual, en forma de cor, tenen un mecanisme que, segons la intensitat de la llum, els permet de mantenir-se estesos o de plegar-se contra el pecíol, en posició vertical També les flors manifesten sensibilitat a la llum en el sentit que s’obren sota un sol intens i es mantenen tancades en altres condicions Teresa Franquesa Formen aquesta família…
riu de Foix
El riu de Foix al seu pas pel terme de Santa Margarida i els Monjos
© Fototeca.cat
Riu
Riu que neix a la Serralada Prelitoral Catalana, als relleus de la serra de la Llacuna; travessa la depressió del Penedès i desemboca a la mar prop de Cubelles (Garraf), després d’haver-se obert pas a través del muntanyam calcari de la Serralada Litoral.
Té 48,7 km de longitud Passa pels nuclis de població dels Monjos, Santa Margarida i Castellet El seu curs, disconforme amb l’estructura del terreny que travessa, en particular el seu congost litoral, és considerat epigènic Recull l’aigua de la riera de Pontons i la de la de Marmellar, ambdues per la dreta, i la riera de Llitrà per l’esquerra Ni l’alçària de la seva capçalera 944 m alt ni la pluviositat no li permeten gaire cabal Els aforaments fets al pantà de Foix donen una mitjana de 430 l/s aquest pantà, bastit el 1903 al congost litoral i acabat el 1928, serveix per als regatges …
bufalaga
Botànica
Gènere de mates o petits arbusts, de la família de les timeleàcies, de fulles grisenques o esgrogueïdes, perennes, i flors menudes, poc vistoses, generalment grogues, agrupades a l’extrem de les tiges o solitàries a l’axil·la de les fulles; tenen fibres sedoses tot al llarg de les tiges, sota l’escorça.
La bufalaga hirsuta anomenada també pala marina o palmerina T hirsuta té les fulles menudes, corbades, blanques i hirsutes pel dret, i verdes i glabres pel revers, les branques penjants i les flors agrupades es fa a les platges i als arenys litorals i també als erms interiors de les contrades mediterrànies molt eixutes La bufalaga tintòria dita també badaolles T tinctoria , de fulles primes i rígides i flors solitàries, té les tiges peludes i, a l’extrem, fulloses amplament difosa —amb l’excepció de la varietat nivalis , exclusiva dels Pirineus—, és característica de la…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 12
- 13
- 14
- 15
- 16
- 17
- 18
- 19
- 20
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina