Els becs de serra són ocells nedadors del grup dels anàtids, que hivernen en grups poc nombrosos als nostres estanys, especialment al llarg de la costa. Volen aigües poc profundes, en les quals es cabussen per pescar. De les tres espècies que podem trobar al nostre país, el bec de serra mitjà (Mergus serrator, a baix a la dreta), de 58 cm de llargada màxima, és el que apareix d’una manera més regular, clarament relacionat amb ambients marins. El bec de serra gros (Mergus merganser, a dalt), ateny 66 cm de llargada màxima i el mascle es distingeix de l’anterior pel fet de tenir el pit completament blanc; la femella és emplomallada i porta una taca quadrada blanca a l’ala, molt visible en vol, similar a la del bec de serra mitjà. El bec de serra petit (Mergus albellus, a baix, a l’esquerra), molt ocasional al nostre país, no passa dels 40 cm i és tot ell blanquinós, amb traços negres a diferents parts del cos; la femella és grisosa i emplomallada.
Marisa Bendala.
Els quarters d’hivernada europeus són als grans rius i a les masses d’aigua de l’Europa central, mentre que a la Mediterrània són poc freqüents. Amb aquesta distribució, cal esperar una presència accidental a les nostres aigües, paral·lela en la major part dels casos amb hiverns especialment rigorosos al continent. Des del final del segle passat-començament del present fins al 1984 hom coneix 23 citacions concretes, de les quals 4 eren dels anys 20 i gairebé la resta del 1973 al 1985, cobrint un total de 15 hiverns. Exceptuant 2 observacions a Vilanova de la Raó (Rosselló), la resta són de localitats litorals, principalment dels estanys rossellonesos, els aiguamolls de l’Empordà i el delta de l’Ebre. També n’hi ha a la gola de la Tordera (10.01.79), l’albufera de València (anterior al 1956), Cullera (1928) i l’albufera mallorquina d’Alcúdia (del 1920 al 1926). Existeix una captura anterior al 1913, feta a la província de Barcelona, que probablement és del delta del Llobregat, així com també s’ha esmentat amb la categoria d’excepcional per a Menorca, fet, però, que cal confirmar i documentar convenientment.
La població visitant es presenta entre el novembre i mitjan març, amb una freqüència més alta el desembre i el gener. Els grups són de pocs individus, generalment d’un o dos (la màxima ha estat de 6 el 18.01.74 al delta de l’Ebre, el gener de 1985 als aiguamolls de l’Empordà i el gener de 1979 a Vilanova de la Raó), en els quals dominen les femelles i/o els joves; sobre 20 exemplars, solament 5 eren mascles adults. Els ambients en què s’ha vist són: estanys i aiguamolls litorals, albuferes, badies marines i embassaments. Globalment, i en comparació amb el bec de serra mitjà, el gros té molta més tirada cap a les aigües dolces o oligohalines.