Marisa Bendala.
Els quarters d’hivernada europeus són als grans rius i a les masses d’aigua de l’Europa central, mentre que a la Mediterrània són poc freqüents. Amb aquesta distribució, cal esperar una presència accidental a les nostres aigües, paral·lela en la major part dels casos amb hiverns especialment rigorosos al continent. Des del final del segle passat-començament del present fins al 1984 hom coneix 23 citacions concretes, de les quals 4 eren dels anys 20 i gairebé la resta del 1973 al 1985, cobrint un total de 15 hiverns. Exceptuant 2 observacions a Vilanova de la Raó (Rosselló), la resta són de localitats litorals, principalment dels estanys rossellonesos, els aiguamolls de l’Empordà i el delta de l’Ebre. També n’hi ha a la gola de la Tordera (10.01.79), l’albufera de València (anterior al 1956), Cullera (1928) i l’albufera mallorquina d’Alcúdia (del 1920 al 1926). Existeix una captura anterior al 1913, feta a la província de Barcelona, que probablement és del delta del Llobregat, així com també s’ha esmentat amb la categoria d’excepcional per a Menorca, fet, però, que cal confirmar i documentar convenientment.
La població visitant es presenta entre el novembre i mitjan març, amb una freqüència més alta el desembre i el gener. Els grups són de pocs individus, generalment d’un o dos (la màxima ha estat de 6 el 18.01.74 al delta de l’Ebre, el gener de 1985 als aiguamolls de l’Empordà i el gener de 1979 a Vilanova de la Raó), en els quals dominen les femelles i/o els joves; sobre 20 exemplars, solament 5 eren mascles adults. Els ambients en què s’ha vist són: estanys i aiguamolls litorals, albuferes, badies marines i embassaments. Globalment, i en comparació amb el bec de serra mitjà, el gros té molta més tirada cap a les aigües dolces o oligohalines.