Resultats de la cerca

Fou bisbe de Llimós 1317, de Lo Puèi 1318 i de Meaux 1326 Conegut amb els noms de Durandus de Sancto Porciano i de Doctor Resolutissimus , fou un pensador d’esperit lliure i independent, i entrà en conflicte amb el seu orde en apartar-se del tomisme De tendència augustiniana i considerat sovint com a precursor del nominalisme, cal destacar, entre les seves obres, In sententias theologicas Petri Lombardi Libri IV i De visione Dei

Essent sotsdiaca fou escollit pel bisbe KTvon Dalberg 1802 com a collaborador en l’organització de l’església alemanya, amb independència i primat propi, en la línia josefinista josefinisme Defensà el febronianisme al congrés de Viena 1814 contra el cardenal Consalvi i el nunci GSeveroli El seu nomenament com a vicari administrador de Constança, invalidat per Pius VII 1817, portà a la supressió de la diòcesi 1821 És autor de diverses obres febronianistes

De jove actuà amb el condottiere Tartaglia Bisbe de Recanati i Macerata, Martí V el cridà a la cúria 1418 Arquebisbe de Florència 1435 i cardenal 1437, Eugeni IV li encarregà la missió de sotmetre els barons romans, als quals declarà la guerra enderrocà Palestrina, bastió dels Colonna 1436 La sospita que no estigués en contacte amb el duc de Milà provocà un aldarull, i morí a conseqüència de les ferides que hi rebé

Fill i successor del vescomte Miró II, ajudà eficaçment els seus senyors els comtes d’Urgell en la lluita contra els sarraïns i la conquesta de la part meridional del comtat, el castell de Gerp 1092 i Balaguer 1106 El 1108 celebrà un conveni amb el bisbe d’Urgell, Ot, sobre el castell de Terrassa, del qual obtingué la investidura feudal Casat amb Ermessenda, fou succeït en el vescomtat pel seu fill Pere I

Canceller i justiciar de Ricard Cor de Lleó i bisbe d’Ely 1189 Quan Ricard partí cap a les croades, Longchamp governà Anglaterra, fins que fou desposseït per Walter de Coutances, capdavanter dels barons revoltats a favor de Joan sense Terra Aleshores passà a França, visità Ricard, que hi era captiu 1193, i el convencé de la seva lleialtat Aquest el confirmà en el càrrec de canceller, que ocupà fins a la mort

Noble català, abans d’ésser abat havia estudiat a Ripoll Ell i el seu germà, Bernat de Sant Vicenç, prohom de la cort del comte de Barcelona, abandonaren el país per fer-se monjos al monestir de Fleury, on era venerat sant Benet, al qual oferiren un evangeliari d’argent amb uns dístics dedicatoris Joan és autor d’una carta i d’un poema adreçats a l’abat i bisbe Oliba de Vic

Estudià a Oxford i a Cambridge Ordenat de prevere el 1951, exercí diversos ministeris pastorals i directius a Cambridge Bisbe de Saint Albans 1970 Del 1980 al 1991, fou arquebisbe de Canterbury i, doncs, primat de l’Església anglicana, com a successor de FD Coggan Interessat en els contactes ecumènics, ja des dels seus anys de ministeri sacerdotal formà part d’una comissió anglicanoortodoxa, protagonitzà els contactes i acords entre catòlics i anglicans anglicanisme

Hom suposa que fou el primer bisbe de Torí Participà en els sínodes de Milà 451 i de Roma 465 Li han estat atribuïdes, sense gaire fonament, diverses obres homilies, tractats, sermons, que palesen punts de vista importants per a l’eclesiologia i la teologia També són interessants les seves notes sobre les condicions socials i religioses de la Itàlia del segle V La seva festa se celebra el 25 de juny

Ardiaca de Lieja 1240 i bisbe de Verdun 1253, fou patriarca llatí de Jerusalem 1255 El 1262 s’oposà al casament de l’infant Pere, fill de Jaume I de Catalunya-Aragó, amb Constança de Sicília, filla del rei Manfred i possible hereva, com en realitat ho fou, del regne de Sicília, i també volgué evitar el matrimoni entre la infanta Isabel, filla de Jaume I, i el príncep Felip l’Ardit

Sacerdot 1833 i bisbe de Salzburg 1836, fou fet cardenal 1842 i arquebisbe de Praga 1850 Membre de la Cambra dels Senyors d’Àustria, defensà el concordat del 1855 en la discussió de lleis sobre el matrimoni Reclamà la jurisdicció dels tribunals eclesiàstics, treta per les reformes de l’emperador Josep I En el concili I del Vaticà fou un dels caps del grup que s’oposava a la definició de la infallibilitat papal