Resultats de la cerca

Després de ser pianista i arranjador per a formacions de ball i teatre, el 1941 fundà la seva pròpia orquestra, que de seguida atragué l’atenció pel seu gran so i la seva precisa execució A partir del 1945, amb Pete Rugolo com a arranjador, se situà entre les més populars, tot creant el seu propi corrent de jazz progressiu Kenton dirigí big bands de format convencional Stan Kenton in Hi-Fi , 1956, però també pogué dur a terme projectes amb formacions augmentades amb trompes i corda, fins a arribar en ocasions a quaranta-tres músics, com en el cas de la interpretació de City of Glass de Bob…

El 1934 entrà al grup d’Isham Jones Dos anys més tard formà la seva orquestra, a la qual els anys quaranta s’incorporaren músics com Neal Hefti i Ralph Burns Amb el nom de Herman’s Herd, la banda adquirí reconeixement per la força i originalitat de la seva música Igor Stravinsky escriví Ebony Concerto 1945 especialment per a la formació Superà la crisi de les big bands de la meitat dels anys quaranta i, a partir del 1947, amb la Second Herd, es distingí per la seva secció de saxòfons, coneguda per Four Brothers, i on es donaren a conèixer Stan Getz, Al Cohn i Zoot Sims Durant les dues dècades…

Estudià viola i el 1910 dirigí, a disset anys, l’Orquestra de Hastings Posteriorment marxà a Londres, on estudià violí i composició al Royal College Entre els anys 1925 i 1936 tocà la viola a l’Orquestra Simfònica de Londres i a la del Covent Garden Més tard estigué al davant de diverses companyies d’òpera i fundà la London Mozart Orchestra Dirigí com a convidat l’Orquestra Simfònica de Londres fins l’any 1939, que s’establí a Califòrnia Orientat cap a la música cinematogràfica, tornà a Anglaterra després de la Segona Guerra Mundial per enregistrar nombroses partitures al capdavant de la…

Després de treballar a l’àrea de Pittsburgh, el 1944 començà a tocar a Nova York Actuà en trio amb Slam Stewart i Tiny Grimes Poc després constituí el seu propi trio tocant amb un baix i un bateria, format que mantingué al llarg de la seva carrera, exceptuant les seves actuacions individuals Els anys cinquanta i seixanta gaudí de gran popularitat, i es mantingué actiu fins al principi del 1975 Virtuós totalment autodidacte i que no llegia música, posseïa un estil molt individual, apartat del corrent principal pianístic de jazz El seu tret més característic fou l’ús d’un acord per temps a la…

Després d’exercir deu anys com a metge, inicià estudis d’economia, i s’interessà per l’anàlisi del canvi social, que ell explicà mitjançant models dinàmics Influït per LGumplowicz, acceptà només parcialment protecció marxista i introduí en la seva obra —el punt central de la qual fou la denúncia del monopoli de la propietat de la terra— alguns principis marginalistes Obres principals Die Siedlungsgenossenschaft Versuch einer positiven Überwindung des Kommunismus durch Lösung des Genossenschaftsproblems und der Agrarfrage ‘La cooperativa agrària Assaig d’una superació positiva del comunisme…

Actor uniforme però eficaç, habitualment interpretà el que hom podria anomenar “herois positius” Intervingué a Days of Glory 1944, The Keys of the Kingdom 1944, Duel in the Sun 1947, Gentleman's Agreement 1947, The Great Sinner 1949, The Man in the Gray Flannel Suit i Moby Dick 1956, Designing Woman 1957, The Guns of Navarone 1960, Mirage 1965, Arabesque 1966, I Walk the Line 1970, The Omen 1976, Mac Arthur 1977, The Boys from Brazil 1978, The Sea Wolves 1980, Silent Voice 1988, Old Gringo 1989 i Cape Fear 1991, entre d’altres El 1962 li fou concedit l’Oscar per To Kill a Mockingbird , i el…

El seu cinema, de narrativa lenta i acurada, és sempre exposat amb imatges d’una refinada bellesa, i en ocasions d’un barroquisme delirant Unit a Marlene Dietrich, que ell llançà a la fama, la dirigí en les seves millors creacions De la seva filmografia cal destacar Underwold 1927, The Docks of New York 1928, Der blaue Engel 1930, Morocco 1930, Shanghaï Express 1932, Blonde Venus 1932, The Scarlet Empress 1934, The Devil is a Woman 1935, Macao 1952 i The Saga of Anatahan 1953 Fou també productor del famós Duel in the Sun 1947, de King Vidor

Començà la seva carrera artística en el teatre i en la TV, per mitjà de la qual es féu famós ràpidament Dels seus films cal esmentar On the Waterfront 1954, The Harder They Fall 1956, Al Capone 1959, Le mani sulla città 1963, The Pawnbroker 1964, premi del Festival de Berlín, Doctor Zhivago 1966, In the Heat of the Night 1967, Oscar al millor actor, The Sergeant 1970, Waterloo 1970, Lucky Luciano 1973, Les innocents aux mains sales 1975, Hennessy 1975, FIST 1978, The Amityville Terror 1979, Lion of The Desert 1981, etc Des dels anys noranta interpretà sobretot papers secundaris

El 1927 es casà amb el productor de la Metro Irwing Thalberg, que la potencià com a actriu Assolí un estil propi gràcies a la seva refinada elegància Alguns dels seus millors films són The Divorcee 1930, Oscar a la millor actriu, The Barretts of Wimpole Street 1934, Romeo and Juliet 1936, Marie Antoinette 1938, The Women 1939, Escape 1940, Her Cardboard Lover 1942 Aquest darrer any es retirà

Excellent guionista durant els anys quaranta — A Guy Named Joe 1943, 30 Seconds Over Tokyo 1944, etc—, sofrí les conseqüències del maccarthisme El 1957 li fou concedit un Oscar per The Brave One , que presentà amb pseudònim, i cap als anys seixanta reaparegué públicament amb els guions de Spartacus 1960, Exodus 1961 i Lonely Are the Brave 1962, entre d’altres Posteriorment realitzà Johnny Got his Gun 1971, basat en la seva pròpia novella escrita el 1939